Mentre llegeixo la Júlia, vaig pensant que avui mateix pensava el que diu ella: per una circumstància atzarosa, algun llibre, algunes paraules, retornen a nosaltres des del suposat oblit, algunes paraules llegides acaben formant part de nosaltres mateixos, les repetim, les fem nostres, i no recordem des de quin text ens van quedar gravades, gairebé per sempre.
De tant en tant, jo, que llegeixo poca poesia, vaig recordant alguns versos, gairebé mai poemes sencers: tinc poca memòria. Algun dia les paraules no em volen deixar anar, es mostren insistents, fins i tot incòmodament insistents. En ocasions, la seva permanència és benvinguda. Versos vells i versos nous. Versos amb amo i versos que costen d’identificar. Versos dels llibres i versos de la pantalla. Versos que busco per confirmar.
Algunes vegades, amb aquests versos que es presenten a l’atzar –l’atzar mai no és atzarós-, em sembla que puc reconstruir la meva història: una part de la història. Obviaré noms i dates, tasca feixuga que no ens aportarà res. Mig ordenaré.
Per definir l'atzar he d'escriure,
primer, un número: l'u.
Rosa i jonquilla,
Clavell i nard.
Perquè has vingut han florit els lilàs
I han dit llur joia envejosa a les roses.
què
vas fer-ne
dels petons que
m'escanyaven, que
ara surten a raig i
cremen a frec
de llavis?
Allí em semblà que amb ella jo cremava,
i el foc imaginat cremava tant,
que d’un plegat el somni s’estroncava.
Ell seia molt quiet. Son gran mirar, pendent
de la mà d'ella que, amb anells corbada,
com si s'avancés contra la neu i el torb,
difícilment, anava per les tecles blanques.
Que se n’ha fet de l’amor,
tan prest s’apaga?
Jus lo front port vostra bella semblança
de que mon cors nit e jorn fa gran festa
I ara potser val més que calli.
No convé que encara m’agafin
temptacions d’insinuar
com hauria anat el relat
encaminat al seu bon terme.
Un dia, enmig de les pàgines d’un llibre que em va tornar, vaig trobar un paperet quadriculat –qui sap on para- amb dos d’aquests versos. No era ben bé allò, però no s’hi podia fer res. No, no es deia Helena.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
Com que quan era petita vaig fer l'aprenentatge en castellà i en llegíem força, de versos, sovint me'n venen al cap en aquesta llengua, i també paraules de cançons. Em sap greu, de vegades, no poder-ne citar l'autor, ara, amb internet, de vegades es pot arreglar.
'en mig d'orats i savis, raonar'
'què més em podeu dar en un altra vida?'
'no sents, amor, quina pluja tan fina?'
'un bel morir...'
'm'estic a l'hostal, de la providència...'
'que no sigui, però, la cançó de l'odi...'
'en este mundo traidor..'
Mira, podriem fer un (meme) joc.
T'arrisques que fem com l'altre dia i et trobis una llista de versos ;-)
Tampoc no sóc molt lector de poesia, però n'he llegit prou per experimentar el mateix fenomen. Em passa amb Ausias March, amb qui vaig tenir una relació força popera (vaig acabar sabent de memòria uns quants poemes seus, en part gràcies a Raimon). Ara, de tant en tant, em torna algun vers al cap... (També em passa amb frases de llibres o diàlegs de pel·lícules).
Curiós, compartim alguns versos. I formen part de la meva històra, també.
Ferran
L’atzar mai no és atzarós, i si en un llibre hi trobes un paper quadriculat amb uns versos: doncs no deixa de ser uhn paper que t'interpel.la directament A TÚ.
Una abraçada i felicitats pel teu bloc!
Jo si que soc lectora de poesia m’agrada desxifrar a la meva manera el que potser vol expressar el poeta. De joveneta m’hem vaig aprendre un munt de memòria els que m'agradaven molt eren: “con diez cañones por banda”, “Margarita te voy a contar un cuento” i el monòleg del “Ser o no ser”. Desprès vaig estar molt de temps que la poesia la trobava “carrinconcla” fins que vaig descobrir als nous poetes.
Sí que hi ha estrofes de poemes recurrents, jo quan penso amb la meva mare sempre em ve allò de: Quan no hi son, es quan ens hi reconeixem... (Montserrat Abelló”
Per definir l'atzar he d'escriure,
primer, un número: l'u.
Aquest que has posat tu de l’atzar també tot sovint el tinc al cap i al cor.
;)
I que faríem sense la poesia? Inventar-la. Si en el fons hi és per tot. Senzillament cal obrir una mica més els ulls i pendre-la amb prou de calma.
Reconec el vostre pensament. Passa que els versos, en el meu cas, també poden ser fragments de cançons, frases d'aquestes "cèlebres", versos, sentències, etc. Dels que anomenes, els meus preferits són el de brisalls i el de Salvat-Papasseit, dues de les meves debilitats.
Em passa com a l'Albert (frases tretes de cançons, algunes d'elles veritables poemes, malgrat que algun poeta he vist renegant de tal afirmació)...
Jo he decobert (així, amb majúscules) DESCOBERT la poesia ja de gran. De jove, com la jaka, la trobava carrinclona i no m'esforçava per entendre-la.
Una de les meves poetes preferides actualment és la Bitxo, ho he dit molts cops i ho repeteixo.
I la Mar de Brisalls de mar... i la Júlia, i la Isabel Barriel (IBM)... uixxxxxx
però el "meu" poeta diria que és el "meu Federico".
Si: Garcia Lorca. Què passa, eh? eh?
bona nit, bons germansssssssss
Quina il·lusió que un vers meu formi part del teu pensament... És un honor immens. Gràcies. Per a mi, per exemple, versos com "Tot és ara i res", de Vinyoli, o "Avui per a sempre, avui", de Jaume Vidal, són lemes vitals...
Una abraçada.
Reconec alguns dels versos, d'altres no n'estic segur i encara alguns que no sé d'on són.
Jo també en recordo en castellà de l'època de l'escola i del batxillerat, i de després. Però és veritat que tinc una memòria fatal.
Doncs ja ho saps, si vols iniciar un meme...
La veritat, Ferran, és que jo recordo moltes més cançons que versos de poetes i de frases de llibres escassíssimes, en tot cas sé més on buscar-les que no pas tenir-les estructurades en la memòria.
És que en el fons les històries, com els versos, sempre es repeteixen. Estic segur, però, que les meves històries són més llunyanes que les teves.
Ja t'asseguro jo que el paper m'interpel·lava a mi, T. R. El que m'estranya és que ningú tingui curiositat per saber quin dels fragments que he esmentat hi havia escrit.
Una abraçada a tu. Gràcies.
Veus, jaka, per mi, que sóc molt mandrós, un dels inconvennients de la poesia és que em canso de seguida d'intentar esbrinar que volia dir el poeta -certs poetes-. Encara que et burlis de mi, A Margarita Debayle i molt Rubén Darío m'agrada.
Bonic el poema de record a la mare, i l'altre.
Sí, veí, que la poesia és omnipresent, de vegades més el nostre entorn que en alguns llibres de poesia.
Ho sabia, Albert, ho sabia :-)
No passa res amb Lorca, al contrari, un gran poeta, Arare. qui ho ha intentat negar?
No he posat cap vers de la bitxo? Imperdonable! Ni de la Júlia? Em matarà! Elles i tu sabeu com m'agraden.
El plaer és meu -i em consta que de molts altres- en llegir-te. Tens uns poemes magnífics.
Bons lemes, potser massa atrevits per a mi.
Un que em ve al cap, de castellà, molt sovint és aquell:
'me sé todos los cuentos...'
Hi ha versos que han passat a tenir categoria gairebé de refranys populars 'todo es según el color...'
ui..
gràcies per posar-lo aquí
-tot i que el meu el vaig fer en forma de baldufa o remolí-
jo sempre tinc a la memòria algun vers d'en martí pol...
"aquesta remor que se sent..."
o de la marçal...
"A l'atzar agraeixo tres dons:...
una abraçada
Publica un comentari a l'entrada