Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Juvenal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Juvenal. Mostrar tots els missatges

15.2.09

Manuel Balasch

Dies enrere mirava de confirmar si la sàtira V de Juvenal apareixia molt o poc al Somni de Bernat Metge. Consultava una edició de la Bibliteca Clàsica de Gredos. No diré res sobre el tema, avui, però com encara tinc el llibre a la vora em ve bé copiar aquest petit fragment:
Si somos prudentes, Fortuna, no tienes poder alguno. Somos nosotros los que te hacemos diosa. Con todo, si alguien me pregunta, le diré la medida que basta en cuanto a les riquezas: lo que piden la sed, el hambre y el frío, lo que te fue suficiente, Epicuro, en tus pequeños cultivos, lo que en su tiempo lo había sido en la casa de Sócrates; jamás la naturaleza sostiene una tesis y la sabiduría otra distinta.

Inhumana proposta de prudència, fins i tot en el temps de quaresma que ja s’acosta. M’arriben aquestes paraules a través de Manuel Balasch, intermediari de luxe que de tant en tant m’acompanya i em guia des de la proximitat de les seves traduccions i des de l’absència física. Em seguirà acompanyant.

No em puc estar de copiar el final de la seva introducció a Juvenal. Diu:
Abro el libro y leo, Mt. 5, 8: “Bienaventurados los limpios de corazón, porque ellos verán a Dios”.

Doncs això.

26.1.09

lectura, escriptura i altres banalitats permanents

Conec la B. des de fa molts anys, des que vaig començar a treballar per un sou mínimament digne i regular (sóc de bon conformar i excessivament amant de la regularitat). Després del coneixement inicial, ens vam deixar de veure fins que ara fa més o menys cinc anys ens trobem gairebé cada dia, caps de setmana exclosos. No parlem gaire –ja sabeu com som alguns sagitaris-, però ens entenem en la nostra mesura. La B. no té cap bloc, tot i que de tant en tant llegeix, que jo sàpiga, el de la jaka i el meu i de vegades em comenta alguna cosa en viu, perquè crec que en virtual mai no m’ha deixat res escrit.

L’altre dia la B. –no sé si seré prou textual- em va sorprendre preguntant-me o més aviat afirmant que els qui escrivim no devem llegir gaire, o potser era que l’escriure resta temps al llegir. Em sembla que no li vaig poder donar cap resposta, però ho faré des d’aquí. Doncs no ho sé. No sé si llegeixo molt o poc. Sempre he anat escrivint alguna cosa. Ara alguna d’aquestes coses és pública i més o menys anònima, abans era privada i més o menys anònima. Abans –temps inconcret- segurament era més lliure, ara no tant. Que sé jo! Ara llegeixo més variat, en bona part degut a suggeriments dels blocs. Bé, no és veritat, abans, en la meva adolescència i joventut era molt més eclèctic, m’interessaven tants temes! Després em vaig especialtzar(?) i ara em trobo a mig camí. De tota manera, és possible que llegeixi i escrigui massa i hagi anat deixant de banda excessivament la vida. Ostres: la vida! Com he pogut arribar a aquesta paraula? Què vull dir? Ho deixarem aquí, com si no tingués temps per explicar-ho.

No sé si abans o després, la B. em va parlar d’algunes lectures –la B. és una provocadora- i em va dir que si havia llegit Kafka a la platja. No. Em va assegurar que m’agradaria, que feia per mi. Li havia de fer cas? És clar. El dissabte vaig comprar el llibre, però a la vora vaig veure la traducció de Francesc Vallverdú del Decameró (edició de butxaca que no cap en cap butxaca), que vaig llegir fa tants anys i que mai vaig tenir a la meva llibreria; i encara em vaig comprar La sociedad literària y el pastel de piel de patata de Guernsey, tot i que no m’agraden les històries epistolars i que diuen que es nota que el llibre, morta la Mary Ann Shaffer, el va acabar d’escriure la seva neboda, que una cosa és ser de la família i l’altra usurpar aptituds. I no hi havia prou amb tres llibres que a la llibreria em regalaren Héroes de papel. I vaig per la pàgina 331 de La reine dans le palais des courants d’air. I espigolant les Sàtires de Juvenal. I la Llobet sense llegir...

Tanta lectura quan un ja sap que tot està dit, o això afirma Joan Estelrich. Us interessa saber per què va néixer la Bernat Metge. M’ho imaginava. Però aquí us ho deixo en ordre invers i en còmodes terminis. Per què continua editant-se i reeditant-se la col·lecció? Suposo que sempre hi ha esperances, o es tracta simplement del negoci editorial.

I que consti que penso que darrerament parlo massa de llibres que, no ens enganyem, m'interessen relativament.