als planians

Acabo de saber, bé, fa unes quantes hores que ho sé, que no he llegit el Quadern gris de Pla, que no l’ha llegit ningú, i que tampoc l’estan llegint els qui cada dia entren al bloc homònim, tot i tenir el vistiplau de la Institució de les Lletres Catalanes. Encara més, extrapolo que no he llegit res de Pla, que he dedicat unes quantes hores de la meva vida a la lectura de succedanis més o menys reeixits, que fins i tot jo mateix, amb total innocència, és cert, he contribuït a difondre aquests succedanis a través de fragments al bloc o fins i tot a través d’un bloc d’una intermitència i continuïtat lamentables.

Potser exagero una mica, no ho sé, però és la impressió que he tingut després de llegir l’article de Bernat Dedéu a l’”Avui”. Ens explica el filòsof que Narcís Garolera acaba d’enllestir una edició crítica del Quadern gris a partir de diversos manuscrits de l’obra que dóna com a resultat més de quatre mil correccions, que són moltes correccions, sobre l’edició canònica de Destino. Segons Bernat Dedéu, algunes d’aquestes diferències van més enllà dels comprensibles, però no acceptables –afegeixo jo-, errors ortogràfics i tipogràfics i tenen el seu origen “en la mà negra d’editors que esquitxen textos i copistes irresponsables que es creien més sagaços que l’home més viu que ens ha regalat la providència literària”, i jo em permetria afegir els hereus de Pla en la desídia o complot. Bé, aquí podeu llegir l’article sencer.

Repeteixo la meva sensació de desolació davant del fet de ser conscient per primera vegada que no he llegit mai el veritable Pla –el sentiment de desolació és més gran quan penso que hauria de començar de nou-, i al mateix temps vull deixar constància de la meva admiració i solidaritat davant d’un home, en Narcís Garolera que s’autoimposà una tasca feixuga i desinteressada que el portà a obtenir uns resultats potser inesperats però interessantíssims i definitius que momentàniament no trobaran la publicitat que mereixen que no pot ser altra que la reedició immediata del Quadern gris amb els canvis necessaris.

Entenc que escriptors, lectors, institucions i el poble de Catalunya en general, haurien de fer la pressió necessària perquè el definitiu Quadern gris fos publicat dintre d’un termini raonable, i també la resta de l’obra planiana. Considero, al mateix temps, que mentre s’aconsegueix dur a bon port la negociació que permetrà les reedicions, el bloQG hauria d’anar pujant la versió garoleriana. Finalment, espero que els meus suggeriments tinguin el ressò adequat.

Em queda només un dubte insignificant: en Josep Pla, que tants –és un dir- exemplars del seu Quadern gris anava regalant -segons he llegit en alguns dels seus altres dietaris- a les seves amistats, era conscient que no regalava una obra de Pla? O potser no li importava gaire? Ja sabeu com era Pla.

Horacianes (1): de la importància dels poetes

Deia ahir de la lectura d’Horaci en hora de pluja; continuo avui amb la transcripció d’Horaci en hora de sol. Un fragment sobre la noblesa dels poetes i de la seva art escrit uns 20 anys aC, i sé que no hauria d’afegir res, però em perd l’ofici i, deixant de banda altres discussions, em pregunto qui són avui aquests poetes i com és que dos mil anys més tard, encara no s’ha aconseguit el que els clàssics, per bé que no ho feren, ja sabien: per exemple, la necessitat de separar el privat del públic, el sagrat del profà... D’on ha anat a parar la lira que movia les roques i que ara seria tan útil per als túnels de l’AVE, no en diré res perquè aquí si que no hi ha recuperació possible, em sembla.

Orfeu, sagrat torsimany dels déus, apartà els homes primitius de les matances i el consum repulsiu, car diuen que amansia furiosos tigres i lleons, com també diuen que Amfíon, fundador de Tebes, al so de la lira movia les roques i amb el seu cant suau les duia on volia. Temps era temps, la poesia tingué la sàvia missió de discernir del privat el públic, i el sagrat del profà, d’impedir que jaguessin homes i dones indiscriminadament i d’establir legalment el matrimoni, de bastir ciutats i atorgar-los lleis inscrites en fusta. Així guanyaren els divins poetes i llurs cants veneració i anomenada. Rere seu, Homer i Tirteu foren foren insignes perquè concitaren amb llurs versos els mascles cors a les marcials conteses; els oracles eren en vers i en vers es mostrava el camí la vida, i amb melodies de Pièria es provà d’obtenir el favor dels reis i es trobà en el teatre la fi d’inacabables esforços. No t’avergonyeixis pas mai de la Musa, traçuda a fer sonar la lira, ni d’Apol·lo, el cantaire.

Horaci: Art Poètica.


De l’Art poètica, es poden trobar fàcilment dues edicions en català que inclouen altres textos:
Horaci. Sàtires i Epístoles. Fundació Bernat Metge. Introducció de Isidor Ribas i traducció de Llorenç Riber.
Horaci. Art Poètica i Epístoles literàries. La Magrana. Introducció, traducció i notes de Narcís Figueras.


P.S. El premi Lletra que es va lliurar ahir a Girona va recaure en “El blog del Quadern Gris”. Interessant elecció. Si m’hagués jugat el meu capital a tres opcions, posem per cas, ara estaria arruïnat. Em desplau haver perdut completament el meu sentit de l’olfacte.