15.4.09

als planians

Acabo de saber, bé, fa unes quantes hores que ho sé, que no he llegit el Quadern gris de Pla, que no l’ha llegit ningú, i que tampoc l’estan llegint els qui cada dia entren al bloc homònim, tot i tenir el vistiplau de la Institució de les Lletres Catalanes. Encara més, extrapolo que no he llegit res de Pla, que he dedicat unes quantes hores de la meva vida a la lectura de succedanis més o menys reeixits, que fins i tot jo mateix, amb total innocència, és cert, he contribuït a difondre aquests succedanis a través de fragments al bloc o fins i tot a través d’un bloc d’una intermitència i continuïtat lamentables.

Potser exagero una mica, no ho sé, però és la impressió que he tingut després de llegir l’article de Bernat Dedéu a l’”Avui”. Ens explica el filòsof que Narcís Garolera acaba d’enllestir una edició crítica del Quadern gris a partir de diversos manuscrits de l’obra que dóna com a resultat més de quatre mil correccions, que són moltes correccions, sobre l’edició canònica de Destino. Segons Bernat Dedéu, algunes d’aquestes diferències van més enllà dels comprensibles, però no acceptables –afegeixo jo-, errors ortogràfics i tipogràfics i tenen el seu origen “en la mà negra d’editors que esquitxen textos i copistes irresponsables que es creien més sagaços que l’home més viu que ens ha regalat la providència literària”, i jo em permetria afegir els hereus de Pla en la desídia o complot. Bé, aquí podeu llegir l’article sencer.

Repeteixo la meva sensació de desolació davant del fet de ser conscient per primera vegada que no he llegit mai el veritable Pla –el sentiment de desolació és més gran quan penso que hauria de començar de nou-, i al mateix temps vull deixar constància de la meva admiració i solidaritat davant d’un home, en Narcís Garolera que s’autoimposà una tasca feixuga i desinteressada que el portà a obtenir uns resultats potser inesperats però interessantíssims i definitius que momentàniament no trobaran la publicitat que mereixen que no pot ser altra que la reedició immediata del Quadern gris amb els canvis necessaris.

Entenc que escriptors, lectors, institucions i el poble de Catalunya en general, haurien de fer la pressió necessària perquè el definitiu Quadern gris fos publicat dintre d’un termini raonable, i també la resta de l’obra planiana. Considero, al mateix temps, que mentre s’aconsegueix dur a bon port la negociació que permetrà les reedicions, el bloQG hauria d’anar pujant la versió garoleriana. Finalment, espero que els meus suggeriments tinguin el ressò adequat.

Em queda només un dubte insignificant: en Josep Pla, que tants –és un dir- exemplars del seu Quadern gris anava regalant -segons he llegit en alguns dels seus altres dietaris- a les seves amistats, era conscient que no regalava una obra de Pla? O potser no li importava gaire? Ja sabeu com era Pla.

10 comentaris:

quim roig ha dit...

Home, Pere, bé que s'ha de vendre aquesta nova edició del QG...
Em sembla que les edicions "definitives" són com els partits "del segle", que n'hi ha un cada temporada...

mina. ha dit...

Fora d'alguns passatges que realment trobo brillants, ja deia jo que se'm fes tan indigest. Opinió personalíssima.

Així i tot, aquestes historietes de dagues amunt fletxes avall em cansen i de pastilletes de paciència encara no en venen. Com que m'agrada l'aire fresquet em sembla que demanaré la residència al Quebec i estudiaré un grau professional en peixateria. Honi soit qui mal y pense.

Júlia ha dit...

Doncs això que comentes al final anava pensant mentre et llegia, i què hi deia, en Pla, de tot això????

Coses del país, sempre hi ha experts més experts que els antics experts, ara ens faran fins i tot una terrabaixa amb un manelic negrito i desempaperat, ja veus, quines coses hem de veure i sentir. No sé què matarà, si no mata llops, perquè suposo que són espècie protegida, hores d'ara. Polítics? Catedràtics? Experts en literatura? Correctors?

Albert ha dit...

I jo a mig Quadern Gris! I ara què he de fer? Cassum!

iruna ha dit...

pere...

del post no te'n dic res...

no sé si mai he llegit lo quadern gris...

la foto que has posat a la capçalera... què preciosa!

lo color marró, no sé ben bé si és terra o tronc... però m'agrada molt... i les flors, i les herbes... i els caragolets...

què bonic, pere :)

(t'he llegit estos dies passejant entre farigoles/timons, retrobant... què gustós és llegir-te. me queda pendent escoltar l'entrevista amb l'espriu...)

bona nit

pere ha dit...

Ja és això, Quim; el que em costa d'entendre és per què no troba comprador: se li posa la faixa adient... i apa! Deu ser cosa de competències; jo no n'entenc, d'això.

No provoquis, mina!
Molts sabres, però poca sang. De tota manera a tot arreu és si fa no fa igual, el que passa que el país és petit i ja et dic jo que ni de peixcatera o de cavallera de la Garrotera te'n pots salvar. Ja em diràs.
(per cert, bonic bloc:-))

Albert: consumir! El lema és tenir temps per comprar i per consumir. Quan acabis aquesta versió, doncs l'altra. On anirem a parar!

Jo crec, Iruna, que si l'haguessis llegit el recordaries, encara que jo -qüestions de desmemòria- el tinc molt nebulós.
Que bé que t'agradi (t'has fixat que hi ha dos caragolets aparellant-se -em sembla)
I jo he anat entrant a casa teva i em va espantar el fons negre i veure només un post. Estic content que us ho hàgiu passat tan bé. I les fotos, i l'olor de fonoll, que és la meva olor preferida d'infantesa i d'estius, encara ara.

Gatot ha dit...

vaig llegir, crec que al Punt, una crònica semblant o que em va recordar les mateixes sensacions...

no era sobre Pla... parlo -escric- de memòria, maleïda...

voldria pensar que les emocions que ens pugui generar un text, una carícia, una paraula, un besito... tenen més a veure amb la nostra bioquímica del moment que amb la sinceritat, la puresa, l'aiatolaianisme, de qui o què ha transmès el missatge...

penso, que algunes vegades, la realitat que percebem ens sembla prou evident, clara, sincera... (i penso ara en el dia a dia)...

altres vegades, sigui per la nostra predisposició o estat d'ànim... res, per més sincer que sigui ens ho pot semblar...

si això ens passa amb persones, reals, que coneixem.... què pot no passar amb una "obra" de algú a qui no sabem quin tuf li fa el sobaquillo?

i a més... ni sabem amb certesa, que ho hagi escrit...?

podria ser que "pere saragatona" fos una femme fatale... tindria jo... menys ganes de llepar-li el nas?

no ho sé pas...

em quedo amb el dubte, i amb les ganes d'una conversa...

pere ha dit...

No sé, gatot... estic d'acord amb tu quant al fet que els estats d'ànim són un element que pesa i fins i tot és determinant a l'hora d'assimilar, de trobar o no complicitats, d'apreciar allò que ve de l'exterior. També penso que conèxer qui ens crea els estímuls és un en si mateix un condicionant pel fet que ja ens hem familiaritzat amb una manera de fer que apreciem i entenem i fem, en la mesura que sigui, nostra. Ara bé, tot això no vol dir que -a no ser que hi hagi un amor boig, que és com solen ser els amors incondicionals primerencs- quan un es dedica a percebre no creï un procés d'aproximació racional -sempre subjectiu, és clar- que parteixi de la pròpia experiència, de la seva visió del món -més o menys canviant-, que finalment el porti a seguir una línia coherent envers els estímuls exteriors. Uf, no sé si estic excessivament metafòric.
Quant al terme sinceritat en el sentit de deixar anar i deixar emportar-se per les sensacions primeres, no li dono un valor especial; tant és positiu com una llosa que pesa. Sóc racionalment partidari de l'equilibri... sentimentalment... va com va.
En fi, que m'escapo de la qüestió, però, en resum i com a conclusió, no sóm ni veiem ni ens veuen més que com a ombres canviants de l'ombra que sempre és la realitat canviant.

Montse ha dit...

Vaig una mica atabalada i no t'he pogut llegir l'entrada atentament i el tema m'interessa d'allò més: ja ho saps.

Hi torno en breu i et comento, que amb Pla jo no em puc quedar callada!

Petons des del Poble-sec,

Montse

pere ha dit...

Res que sigui gaire interessant; montse, ja ho veus, només un passatemps.
Petons de la vora de Navarro :-)