exercici de memòria

Un apunt de la ninona de fa uns dies en què parlava d'un concurs de microrelats i ens mostrava el seu em va produir un rampell literari i sense pensar-m'ho vaig enviar el meu:

EXERCICI DE MEMÒRIA


Tenia una memòria prodigiosa, sempre se n'havia enorgullit. Assegut a la galeria, mirant, sense veure'l, el cel d'hivern, feia més d'una hora que recitava amb un moviment dels llavis inaudible el que havia après de jovenet, encara que ja no recordava el significat dels mots: alumnat, alundum, alvèol, alveolar, alveolat, alveolina, alveolització, alveolo, alví, alvocat, alvocater, alzhe... Aquí, com cada dia, s'aturava, i el seu cervell buscava un instant entre les connexions desfetes la paraula que havia conegut de gran i que ara li barrava el pas. Després tornava a començar: a, a posteriori, a priori, ab, àbac...

Més tard vaig recordar que els meus exercicis literaris sempre han tingut poca consistència, fins i tot quan són curts. En el cas anterior, per exemple, l'única característica que penso que es pot mantenir, tot i que no deu ser novetat, és la idea que origina la història. Després, m'adono que el ritme és inadequat; que no hi ha la sorpresa final, el desenllaç sobtat que tan bé s'adequa a les narracions, i encara més a les curtes; que la juxtaposada inicial sobra o està mal resolta; que “recitava amb un moviment de llavis inaudible” és una ximpleria, perquè d'entrada els moviments de llavis en si mateixos no són audibles ni inaudibles; que els signes de puntuació... Per cert, perquè al diccionari no figura alzheimer, malaltia descoberta l'any 1906 i coneguda popularment amb aquest nom i, en canvi sí que hi ha sida, lexicalització de les sigles d'una malaltia més moderna.

En fi, tot plegat no té cap importància i em diverteix escriure qualsevol cosa, encara que sóc conscient que no cal enviar-ho a concursos, però com que demanaven poca cosa...

Parlant de concursos, avui he llegit que el de Lletra ja té guanyadors. De fet jo diria que en una petitíssima part pertanyo a un dels triats, encara que no crec que ningú em feliciti perquè tothom ho ignora. Em sap greu que el Premi Lletra hagi prescindit dels blocs, m'agradava fer-hi una mirada i sentir complicitats.

També he vist que han concedit els premis stic.cat a la tira de blocs. He de confessar que d'entre tots els premiats només en conec dos, un dels quals ara escriu des d'un mitjà corporatiu. En resum, que m'adono que el meu món blocaire cada dia és més limitat, o potser els limitats són els altres.

Horacianes (1): de la importància dels poetes

Deia ahir de la lectura d’Horaci en hora de pluja; continuo avui amb la transcripció d’Horaci en hora de sol. Un fragment sobre la noblesa dels poetes i de la seva art escrit uns 20 anys aC, i sé que no hauria d’afegir res, però em perd l’ofici i, deixant de banda altres discussions, em pregunto qui són avui aquests poetes i com és que dos mil anys més tard, encara no s’ha aconseguit el que els clàssics, per bé que no ho feren, ja sabien: per exemple, la necessitat de separar el privat del públic, el sagrat del profà... D’on ha anat a parar la lira que movia les roques i que ara seria tan útil per als túnels de l’AVE, no en diré res perquè aquí si que no hi ha recuperació possible, em sembla.

Orfeu, sagrat torsimany dels déus, apartà els homes primitius de les matances i el consum repulsiu, car diuen que amansia furiosos tigres i lleons, com també diuen que Amfíon, fundador de Tebes, al so de la lira movia les roques i amb el seu cant suau les duia on volia. Temps era temps, la poesia tingué la sàvia missió de discernir del privat el públic, i el sagrat del profà, d’impedir que jaguessin homes i dones indiscriminadament i d’establir legalment el matrimoni, de bastir ciutats i atorgar-los lleis inscrites en fusta. Així guanyaren els divins poetes i llurs cants veneració i anomenada. Rere seu, Homer i Tirteu foren foren insignes perquè concitaren amb llurs versos els mascles cors a les marcials conteses; els oracles eren en vers i en vers es mostrava el camí la vida, i amb melodies de Pièria es provà d’obtenir el favor dels reis i es trobà en el teatre la fi d’inacabables esforços. No t’avergonyeixis pas mai de la Musa, traçuda a fer sonar la lira, ni d’Apol·lo, el cantaire.

Horaci: Art Poètica.


De l’Art poètica, es poden trobar fàcilment dues edicions en català que inclouen altres textos:
Horaci. Sàtires i Epístoles. Fundació Bernat Metge. Introducció de Isidor Ribas i traducció de Llorenç Riber.
Horaci. Art Poètica i Epístoles literàries. La Magrana. Introducció, traducció i notes de Narcís Figueras.


P.S. El premi Lletra que es va lliurar ahir a Girona va recaure en “El blog del Quadern Gris”. Interessant elecció. Si m’hagués jugat el meu capital a tres opcions, posem per cas, ara estaria arruïnat. Em desplau haver perdut completament el meu sentit de l’olfacte.