tendències?

Diuen que a Girona alguns s'han incomodat, i poca cosa més, que la sang no arribarà al riu -rius-, perquè han fet alcalde, tal com permet la llei, el 19^è d'una llista. Qui sap si la tendència -no és el primer- es convertirà en costum i es faran apostes entre els ciutadans sobre qui acabarà sent l'elegit (quan escric aquest mot sempre me'n ve un altre al cap: Messies). Ja m'imagino la moguda i les màfies manipulant els resultats: res de nou en política. De tota manera, si la tendència es converteix en hàbit, estaria bé canviar algunes coses formals, per exemple, llistes electorals sense números, cartells només amb siluetes sense cares ni noms, entrevistes amb el rostre tapat... Cal rejovenir el sistema, donar-li nova vida, engrescar els electors amb inicviatives atzaroses. Sí, d'acord, després serà més o menys com sempre, però mentrestant...

Als ciutadans de Girona, em permeto recordar-los que segurament ha estat millor el dinovè -llàstima que no hagi estat el vint-i-cinquè o més lluny- que el quart: tothom sap que els primers sempre són els més incompetents.

dies de pont

Dies de descans -excessiu-, amb sons de gairebé vuit hores sense somnis. Dies de menjar -excessiu- amb pocs àpats cuinats -una grossa de panellets enfornats a repartir entre la família i la veïna- o menjats a casa a l'hora de dinar (recomanació del restaurant l'Hostalet, amb “cuina volcànica”, de molt bona relació qualitat-preu, a Els Hostalets de Bas; a la muntanya, l'ermita de sant Miquel de Castelló; al poble, un sant Grau que mai no he vist reflectit en cap antropònim conegut fora dels cognoms; a la plaça, una font púdica deliciosa). Dies de passeigs -breus- en tardes que s'escurcen sobtadament perquè han decidit que cal acostar-se a l'horari solar. Dies d'arbres tardorals -magnífics-, a l'Empordà, a la Garrotxa, a la Selva, al Gironès, que no tenen fulles vermelles perquè diuen que encara ha fet poc fred. Dies de lectures literàries -pausades-: acabada el divertiment El asombroso viaje de Pomponio Flato, d'Eduardo Mendoza; continuada l'Odissea -lectura encara més lenta; quant va tardar Ulisses a tornar a Itaca?-, novel·la total. Dies de contacte -minso- amb la realitat llunyana i discutible dels diaris, amb una carta de disculpa impossible de Peces Barba, que, com tots els polítics, ens vol fer creure en una realitat que només és seua i menystenen la nostra, que no ignoren. Dies de lluna -creixent- que s'amaga, vermellosa i d'hora, a l'horitzó oest segons el miro, entre el Montseny i el Canigó. Dies de fira -multitudinària i amb embussos- de Girona, a penes entrevista des de la circumval·lació del circ Raluy. Dies de records de la mort -llunyana i propera- i els morts...

Dies lents -i encara tantes altres coses cada dia- i massa ràpids -desconnexions i connexions- entre els altres dies, els d'abans i els que vénen... I les nits...

el vot de l'estampeta

Tothom sap que ERC, després dels recursos pertinents, s'ha quedat a un vot d'aconseguir un representant a l'ajuntament de Girona. No sé si l'assumpte queda tancat o tindrà continuïtat. De fet, el vot el tenia, però en el mateix sobre s'havia inclòs una estampeta de sant Josemaría Escrivá de Balaguer i la Junta Electoral Central ha decidit declarar nul·la la papereta del vot perquè "un voto que incluya una estampa religiosa no puede considerarse válido ya que la introducción de un elemento de estas características es completamente ajeno al proceso electoral y es muy cuestionable su inserción no voluntaria". Al mateix temps, la mateixa Junta ha declarat vàlids dos vots que incloïen propaganda electoral de la mateixa ERC perquè “la propaganda electoral, al ser de la misma entidad política, no pone en duda la voluntad del elector, sino por el contrario reforzarla".

Entenc que el fet es presta a comentaris des d'angles molt diversos, la majoria graciosos i escèptics, però me'ls estalviaré. A mi, la veritat, em sembla que la Junta s'equivoca -i no acabo d'entendre la qüestió de la voluntarietat- perquè és precisament en una situació de desfeta previsible quan els votants recorren a qualsevol mitjà que els sembli que pot reforçar l'elecció dels seus candidats. Vistes les enquestes prèvies, tothom sabia que incloure propaganda electoral en el sobre era un gest inútil; en canvi, en situacions límits cal recórrer a gestos nous a l'espera que es produeixi un miracle. Que la tria d'Escrivá sigui idònia pot ser discutible i ara no entraré en arguments a favor i en contra, però no deixa de mostrar la desesperació del moment i una voluntat obnubilada que, si convé, prescindeix de qualsevol consideració ideològica i realista per tal d'aconseguir per als seus un dels pocs llocs celestials que queden a la terra: una regidoria en un ajuntament.

bestiari d'estiu: els mítics (títol provisional)

Això de les vacances és horrorós, no hi ha temps per a res i, a més, només em falta tenir la possibilitat de connectar a Internet perquè els dies s'escolin immisericordes.

Ai, això del temps! Sembla que es pot col·leccionar de tot, des de cotxes a xapes de cava, però que encara resulta impossible fer-ho amb el temps: ara em passejo per una horeta del dia tal de l'any qual...

Ahir vam anar al Museu del Cinema de Girona -la ciutat està tan esplèndida com sempre- on des de fa un mes es pot veure l'exposició Vestits pel cinema formada per indumentària i dibuixos que ha anat adquirint Maite Mínguez Ricart al llarg dels anys. Entenc les acumulacions de coses petites: segells, sobres de sucre, taps de cervesa, bitllets de banc de curs legal o no, llibres... Són objectes relativament fàcils d'encabir en qualsevol casa, però quan es passa als volums importants, la cosa canvia i la dèria acumulativa es pot convertir en una nosa que, malgrat les dificultats d'ubicació, no té aturador; és aleshores quan un comença a fer donacions, s'inventa una fundació o aconsegueix fer els seus objectes itinerants o, si no li funciona cap sistema, s'ha de conformar amb mesures més dràstiques i patètiques.

L'exposició em va produir unes sensacions estranyes. Per una banda, encara que no sóc gaire mitòman, tenir a tocar algunes peces de roba d'actors i pel·lícules que havia vist era potser emocionant en un primer moment: la jaqueta de Chaplin al Gran dictador, el vestit blanc de la Marilyn...; però la mateixa proximitat feia perdre la màgia i, sobretot, el fet que el vestit no era res sense el moviment de qui l'havia portat en una pel·lícula, era una peça morta, una roba a qui algú en alguna ocasió va donar vida, la vida que només podem apreciar veient les escenes on l'actor o l'actriu, encara viu o ja desaparegut, ha quedat per sempre més en la nostra memòria i se'ns fa present cada vegada que veiem la seva actuació.

En fi, si voleu experimentar sensacions pròpies, us recordo que teniu temps fins al setembre. En tot cas, Girona sempre mereix una visita, i el museu, també.

I un petit joc, una mica pervers (no us poso el vestit inclassificable del primer Tarzan, que segur que encertarieu només amb el tacte). Algú recorda qui lluïa el vestit de més avall i en quina peli. Dues pistes: el film és de 1982 i la dissenyadora de vestuari era Ruth Morley.

de miralls i miratges

Fou aquí que el noiet, cansat de l’esforç de la caça
i la calor, s’ajagué, ja que el lloc i la font li abellien.
Mentre hi apaga la set, una altra set li és encesa:
mentre beu, el corprèn la imatge que hi veu tan formosa
i una esperança sens cos fa que cregui un cos el que és líquid.
Queda admirat d’ell mateix i es contempla immòbil el rostre
com si fos un retrat esculpit amb marbre de Paros.
Agenollat a terra, s’admira els ulls com dos astres;
dignes de Bacus són els cabells, i dignes d’Apol·lo,
i les galtes encara imberbes; i el coll fet d’ivori,
i la boca amb candors de neu i rubors barrejada;
va admirant-se de tot allò que és en ell admirable.
Ell s’agrada i no ho sap, i es lloa ell mateix quan el lloa,
L’admirador admirat que encén passions i s’hi crema.
Quants inútils petons va fer a la font enganyosa!
Quantes vegades, volent abraçar el que veia a les aigües,
va ficar-hi les mans ben endintre sense trobar-lo!
No sap qui és el que veu, però el que veu l’enamora
i la figura fal·laç que enganya els seus ulls els anima.
Ximple ¿per què una imatge que fuig vols prendre debades?
El que pretens no és res; el que estimes se’n va si tu el deixes.
És tan sols un reflex de la teva imatge, aquesta ombra,
res de propi no té: ha arribat amb tu i amb tu es queda;
se n’aniria amb tu si poguessis anar-te’n.

Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon.

Mai no he sabut ben bé per què es va castigar Narcís, quina era la seva culpa: per què no accedia als precs de xicots i donzelles? Per què es burlava de les nimfes –ai, les nimfes!- que l’assetjaven? Per què va menysprear la xerraire Eco, ja castigada per bocamolla (coneixeu la història d’Eco?)? Quin món d’arbitrarietats, en què els déus feien i desfeien amb una crueltat desmesurada! Eren altres temps.

Bé, el cert és Narcís no va ser rescatat per ningú de l’amor que sentia per la seva pròpia imatge, per ell mateix. Quin és el pecat que li retreuen i l’acabarà matant? Narcisisme en diem ara, però no és aquest autoenamorament una característica pròpia de l’ésser humà? No és una condició consubstancial amb la nostra pròpia naturalesa? Que cal fugir-ne de l’abús i que el primer Narcís no va poder? Ben cert, però una vegada més van ser els déus qui van privar de llibertat el jove. Va ser Ramnúsia (Nèmesi) qui va fer cas d’una nimfa que es queixava del tracte rebut –més aviat de la falta de tracte- i va concedir-li el que demanava: “Tant de bo que ell estimi i no obtingui l’ésser que estima”. Dit i fet, ja ho heu vist. Han passat molts anys i els déus han canviat, ja no escolten els mortals ni s’escolten entre ells. Millor, perquè sinó ja em veieu una bona part de la població emmirallada en els llacs del territori. Per altra banda, també és veritat que el Narcisos actuals ja no tenen excusa, ja no poden dir: “és que Ramnúsia –qui sap on para-, m’ha posat en aquesta situació i jo, pobre mortal, no tinc prou forces per desfer el malefici”. Ara tots els Narcisos i Narcises ho són per voluntat pròpia, encara que posin com a excusa la seva bellesa extrema i alguns psicòlegs vulguin justificar-los parlant de les influències familiars, de males companyies i totes aquestes coses que en el món actual han suplert la voluntat dels déus. Ep, no em malinterpreteu, que jo penso –ja ho he insinuat- que ser una mica Narcís és un mecanisme de supervivència, una necessitat; en alguns casos, l’única possibilitat. Pobrets i pobretes!

Per cert, us heu fixat que on abunden més els Narcisos és a Girona? Però m’aturo, potser algun altre dia parlarem de noms i actituds i sobre com els noms influeixen en les persones. I que consti que d’això en sé ben poca cosa i potser m’haureu de donar un cop de mà.