31.1.07

de miralls i miratges























Fou aquí que el noiet, cansat de l’esforç de la caça
i la calor, s’ajagué, ja que el lloc i la font li abellien.
Mentre hi apaga la set, una altra set li és encesa:
mentre beu, el corprèn la imatge que hi veu tan formosa
i una esperança sens cos fa que cregui un cos el que és líquid.
Queda admirat d’ell mateix i es contempla immòbil el rostre
com si fos un retrat esculpit amb marbre de Paros.
Agenollat a terra, s’admira els ulls com dos astres;
dignes de Bacus són els cabells, i dignes d’Apol·lo,
i les galtes encara imberbes; i el coll fet d’ivori,
i la boca amb candors de neu i rubors barrejada;
va admirant-se de tot allò que és en ell admirable.
Ell s’agrada i no ho sap, i es lloa ell mateix quan el lloa,
L’admirador admirat que encén passions i s’hi crema.
Quants inútils petons va fer a la font enganyosa!
Quantes vegades, volent abraçar el que veia a les aigües,
va ficar-hi les mans ben endintre sense trobar-lo!
No sap qui és el que veu, però el que veu l’enamora
i la figura fal·laç que enganya els seus ulls els anima.
Ximple ¿per què una imatge que fuig vols prendre debades?
El que pretens no és res; el que estimes se’n va si tu el deixes.
És tan sols un reflex de la teva imatge, aquesta ombra,
res de propi no té: ha arribat amb tu i amb tu es queda;
se n’aniria amb tu si poguessis anar-te’n
.

Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon.

Mai no he sabut ben bé per què es va castigar Narcís, quina era la seva culpa: per què no accedia als precs de xicots i donzelles? Per què es burlava de les nimfes –ai, les nimfes!- que l’assetjaven? Per què va menysprear la xerraire Eco, ja castigada per bocamolla (coneixeu la història d’Eco?)? Quin món d’arbitrarietats, en què els déus feien i desfeien amb una crueltat desmesurada! Eren altres temps.

Bé, el cert és Narcís no va ser rescatat per ningú de l’amor que sentia per la seva pròpia imatge, per ell mateix. Quin és el pecat que li retreuen i l’acabarà matant? Narcisisme en diem ara, però no és aquest autoenamorament una característica pròpia de l’ésser humà? No és una condició consubstancial amb la nostra pròpia naturalesa? Que cal fugir-ne de l’abús i que el primer Narcís no va poder? Ben cert, però una vegada més van ser els déus qui van privar de llibertat el jove. Va ser Ramnúsia (Nèmesi) qui va fer cas d’una nimfa que es queixava del tracte rebut –més aviat de la falta de tracte- i va concedir-li el que demanava: “Tant de bo que ell estimi i no obtingui l’ésser que estima”. Dit i fet, ja ho heu vist. Han passat molts anys i els déus han canviat, ja no escolten els mortals ni s’escolten entre ells. Millor, perquè sinó ja em veieu una bona part de la població emmirallada en els llacs del territori. Per altra banda, també és veritat que el Narcisos actuals ja no tenen excusa, ja no poden dir: “és que Ramnúsia –qui sap on para-, m’ha posat en aquesta situació i jo, pobre mortal, no tinc prou forces per desfer el malefici”. Ara tots els Narcisos i Narcises ho són per voluntat pròpia, encara que posin com a excusa la seva bellesa extrema i alguns psicòlegs vulguin justificar-los parlant de les influències familiars, de males companyies i totes aquestes coses que en el món actual han suplert la voluntat dels déus. Ep, no em malinterpreteu, que jo penso –ja ho he insinuat- que ser una mica Narcís és un mecanisme de supervivència, una necessitat; en alguns casos, l’única possibilitat. Pobrets i pobretes!

Per cert, us heu fixat que on abunden més els Narcisos és a Girona? Però m’aturo, potser algun altre dia parlarem de noms i actituds i sobre com els noms influeixen en les persones. I que consti que d’això en sé ben poca cosa i potser m’haureu de donar un cop de mà.

13 comentaris:

Lluna ha dit...

Home, això dels Narcisos a Girona és normal, essent el patró de la ciutat...

Arare ha dit...

Ser una mica narcís seria bo. La religió catòlia ens ha inculcat allò que hem de ser humils, que no ens hem d'auto alabar... mandangues! l'únic que ha aconseguit és que la majoria sempre ens estiguem culpant de tot.

Ara, el narcisisme que contempla la psicologia (segons m'han ensenyat, ep) és un mecanisme de defensa i és molt "xungo" perquè representa que qui el pateix pensa:

"com que no m'estima ningú, ja m'estimaré jo". I pensar que ningú no t'estima ha de ser molt xungo, eh? (jo n'he vist alguns, però com que sóc molt escèptica, no els he etiquetat mai, vés a saber... els fots l'etiqueta i després...)

Si, pere, si no se'm torcen les coses, ens veurem aviat. I si encara es torcen menys, potser menjarem pastissets de coco (això darrer no ho puc prometre)

Hanna B ha dit...

ummm... no sé si som tots narcissos, la pròpia imatge en una època tant perfeccionista d'imatges pot crear rebuig en qui no es vegi dins els cànons etc... de vegades el mirall és el pitjor enemic, ho diu una que només hi veia un nas enorme de patata quan s'hi mirava, ja veus...
acceptar-se físicament és una gran fita que no tots aconsegueixen, i els negocis que se'n fan d'això mouen molts calers!

JosepArnau ha dit...

Jo crec que si que es bo que siguem un xic Narcisos, mes autoestima ens cal.

Molt bonic el quadre per cert.

Xurri ha dit...

No havia mai llegit Ovidi relatant la tragèdia d'en Narcís, i m'ha fet pena:
"Quantes vegades, volent abraçar el que veia a les aigües,
va ficar-hi les mans ben endintre sense trobar-lo!"

"El que pretens no és res; el que estimes se’n va si tu el deixes"

uuufff...pubret

Júlia ha dit...

Una dosi de narcisisme és important, si no t'estimes a tu mateix, malament. Per això es parla tant de l'autoestima, narcisisme positiu, en podríem dir. Es com allò que diu una escriptora, 'jo sóc l'home de la meva vida'.

Júlia ha dit...

Una dosi de narcisisme és important, si no t'estimes a tu mateix, malament. Per això es parla tant de l'autoestima, narcisisme positiu, en podríem dir. Es com allò que diu una escriptora, 'jo sóc l'home de la meva vida'.

El veí de dalt ha dit...

Estic amb la Júlia, tot i que a voltes, veig un excés en segons quines actituds de la gent mediàtica.

jaka ha dit...

Va be fer una mica d’autopadrina !!!
Ara una cosa es agradar-se un mateix i l’altra es acceptar-se que crec es el que acaba fent la gent assenyada quan ha superat la malaltia que desgraciadament no s’encomana de la joventut
;)

pere ha dit...

Sí, sí, Lluna, però la qüestió és per què el van fer patró de la ciutat.

Com et deia, arare, i com opina la majoria de la gent, i com tu dius, tots tenim un grau de narcisisme: defensa i autoafirmació. El que em sembla és que cada vegada és més gran en bona part de la població. Jo em poso en les teves mans i ja em diràs com em surt el test. Què et sembla la proposta (tipus meme) pel bloc.

Me'n recordo, Hannab, de l'època en que el mirall et feia la punyeta:-) El curiós és que de vegades els miralls ens fan la punyeta a nosaltres mateixos i els altres ens acceptem tal com som. No som massa exigents amb nosaltres mateixos?

M'agrada tornar-te a veure per aquí, joseparnau. Això de l'autoestima van com va, de vegades és molt desequilibrada.

És terrible, xurri, encara que jo li doni un toc distanciat és una evidencia en tots nosaltres en certa mesura. Potser més ara, que malgrat tot tenim més temps per l'autocontemplació i la comparació, que en altres moments.

D'acord, Júlia, però no cal que m'ho repeteixis ;-)
Jo crec, sincerament, que es tendeix a l'exageració en l'autoestima, senyal que no trobem -sigui objectivament o subjectivament- massa estima en els altres.

Opinem igual, veí de dalt.

Pewr acceptar-se, jaka, cal que un es conegui molt bé, i això és el que costa més. De vegades és qüestió d'edat, de vegades de sinceritat, de vegades... ni idea.

Júlia ha dit...

Es que em deuen haver condemnat, com a Eco... de vegades ho fan, els blogs (o els deus de l'olimp virtual, qui sap).

Júlia ha dit...

Sobre Narcís, el sant, amb allò de les mosques va triomfar del tot sobre el narcisisme gavatxo, per cert.

pere ha dit...

Una bonica història, la de les mosques, però quina angúnia. Per cert, on van anar a parar les mosques després... Jo ho sé.