14.8.08

bestiari d'estiu: els mítics (títol provisional)

Això de les vacances és horrorós, no hi ha temps per a res i, a més, només em falta tenir la possibilitat de connectar a Internet perquè els dies s'escolin immisericordes.

Ai, això del temps! Sembla que es pot col·leccionar de tot, des de cotxes a xapes de cava, però que encara resulta impossible fer-ho amb el temps: ara em passejo per una horeta del dia tal de l'any qual...

Ahir vam anar al Museu del Cinema de Girona -la ciutat està tan esplèndida com sempre- on des de fa un mes es pot veure l'exposició Vestits pel cinema formada per indumentària i dibuixos que ha anat adquirint Maite Mínguez Ricart al llarg dels anys. Entenc les acumulacions de coses petites: segells, sobres de sucre, taps de cervesa, bitllets de banc de curs legal o no, llibres... Són objectes relativament fàcils d'encabir en qualsevol casa, però quan es passa als volums importants, la cosa canvia i la dèria acumulativa es pot convertir en una nosa que, malgrat les dificultats d'ubicació, no té aturador; és aleshores quan un comença a fer donacions, s'inventa una fundació o aconsegueix fer els seus objectes itinerants o, si no li funciona cap sistema, s'ha de conformar amb mesures més dràstiques i patètiques.

L'exposició em va produir unes sensacions estranyes. Per una banda, encara que no sóc gaire mitòman, tenir a tocar algunes peces de roba d'actors i pel·lícules que havia vist era potser emocionant en un primer moment: la jaqueta de Chaplin al Gran dictador, el vestit blanc de la Marilyn...; però la mateixa proximitat feia perdre la màgia i, sobretot, el fet que el vestit no era res sense el moviment de qui l'havia portat en una pel·lícula, era una peça morta, una roba a qui algú en alguna ocasió va donar vida, la vida que només podem apreciar veient les escenes on l'actor o l'actriu, encara viu o ja desaparegut, ha quedat per sempre més en la nostra memòria i se'ns fa present cada vegada que veiem la seva actuació.

En fi, si voleu experimentar sensacions pròpies, us recordo que teniu temps fins al setembre. En tot cas, Girona sempre mereix una visita, i el museu, també.

I un petit joc, una mica pervers (no us poso el vestit inclassificable del primer Tarzan, que segur que encertarieu només amb el tacte). Algú recorda qui lluïa el vestit de més avall i en quina peli. Dues pistes: el film és de 1982 i la dissenyadora de vestuari era Ruth Morley.

3 comentaris:

bitxo ha dit...

Dustin Hoffman en "Tootsie". Cinéfila que es una. Gràcies per la recomanació: jo sé de dos que s'escaparan a Girona :)

isnel ha dit...

Val la pena anar-hi ara a Girona, que durant uns anys estarà tota esparracada per això del TAV. Les autoritats adverteixen que ni es notarà, però fer l'estació al bellmig de la ciutat per força comportarà enrenou, i de fer un túnel per sota el Ter ja ni en parlo...
Molt bona elecció el Museu del Cinema. També et recomano el Museu dels Jueus, al cor del call. Entrar-hi és com recular en el temps, amb molt de rigor i molta informació. Una delícia, de debò.
Abraçades.

pere ha dit...

Fantàstic, bitxo! Ei, i a veure si teniu un record per a mi quan us trobeu asseguts en una taula de les escales de -no recordo el nom de l'església-.

És veritat, Isnel, aquestes maleïdes obres. Mentrestant, Girona enamora.
Al Museu dels Jueus hi vaig cada primavera -o gairebé- per raons de feina :-)i realment val la pena.
Una abraçada.