E
paradis el luoc melhor
Guillem
de Berguedà
sous
la pluie d'été
je
marche fredonnant la route de platanesoublieux de ma peine
J. M.
Junoy
Tinc la
sensació -després, un altre dia, ja relativitzaré, com ho faig
quan estic allà- de tornar d'un paradís perdut. M´'emporto les
olors intenses dels pins de cada estiu, del fonoll fràgil, de
l'arrròs astringent, de les figues dolces que cauen dels arbres, de
la salabror de mar..., que s'aniran perdent a mesura que passin els
dies. A la casa del sud, s'ha perdut, però, l'olor de la mare, que
ja només perdurà en el pensament, en la memòria...
Després
de setmanes sense practicar, toco el teclat com aquell qui amb les
tecles del piano vol crear una melodia nova i no acaba d'aconseguir
el tempo, ni tan sols estic segur de la cançó. Les olors...?
Absència
d'olor de llibres durant aquests dies. Només una novel·la
inacabada, i encara llegida a través de l'e-reader. I un llibre per
llegir en qualsevol moment, La Biblia de Neón, de John Kennedy
Toole, que em deixa el jove M., lector voraç i eclèctic, segons em
sembla, que aquest any ha vingut amb la seua xicota, maca i discreta,
com ell.
I ahi a
la nit, jo que a penes he fullejat diaris i escotat telediaris, em
vaig assabentar de la mort de Jaume Vallcorba. Què curiós el
trasbals inicial. Per què? No el coneixia de res. Potser perquè era
pocs anys més gran que jo? Potser perquè quan vaig assistir a la
presentació de la recopilació sobre l'amor trobadoresc que
presentava a la Casa del Llibre a penes va parlar..., i vaig pensar
que era perquè el verb exuberant de Jordi Llobet no admetia més que
un petit colofó (però quan m'hi vaig acostar perquè em firmés el
llibre i vam xerrar un instant -autor i lector-, vaig notar una
tristor en la mirada)? Potser -ja ho vaig dir aquí en el seu moment-
perquè em va sobtar el seu silenci, la seua fragilitat, en
l'aparicio televisada del lliurament dels Premis Nacionals de
Cultura?
Realment
estic desentrenat. Ni tan sols sé començar la melodia. No coneixia
Jaume Vallcorba? I tant que el coneixia! La casa és plena de llibres
de Jaume Vallcorba... Bé, dels escriptors que ell estimava. Jaume
Vallcorba fa olor de llibres.
