10.8.09

la felicitat

Passeig de l'Escala a Sant Martí d'Empúries i tornada ja amb el sol post, si és que el sol s'ha post, perquè els núvols no ens ho han deixat veure. A mig camí, just davant de la mar, hi ha un hotel que sempre em produeix la mateixa sensació, que no sabria explicar racionalment: que el temps s'ha aturat als anys70 del segle passat. Segurament contribueix a crear aquest sentiment de temps immobilitzat el tipus de turisme, sobretot francès, i la quantitat de famílies formades per tres o quatre generacions que freqüenten aquesta part del litoral.

Una senyora deia fa uns dies a Catalunya Ràdio que al bar Caravel·la (La?) de l'Escala es menjaven unes braves boníssimes, de manera que ho anem a comprovar. El local es troba davant de la platja del poble, la que tenia unes figures de bronze que representaven una cobla que ara han desaparegut. Les patates no em semblen especialment importants comparades amb les altres tapes, però el lloc fa de molt bon estar, el servei és ràpid i el preu assenyat. Em sembla que a l'Escala, a diferència de molts pobles de la costa, els autòctons tenen, fins i tot a l'estiu, una presència i un protagonisme important. Torno a tenir la sensació de temps aturat, de turisme fidel, d'aquell que any rere any repetix destí i se'l passen de pares a fills, malgrat que a la taula de davant, excepció per confirmar la regla, hi hagi una parella de russos amb dos nens.

Els pensament dels canvis a Rússia em fan recordar vagament un passatge d'un viatge de Pla, que busco més tard i transcric a continuació:

Sense aparadors, ni botigues ni res per comprar i amb la presència constant de joves poliglots dedicats al mercat negre de moneda -dòlars a canvi de rubles a qualsevol preu-, la gent del creuer està aclaparada. Alguns compren balalaiques, guitarres i mandolines de formes italianes. Algun casquet de pell... On hem arribat! La gent del creuer se'n vol anar com més aviat millor, i em diuen que els russos estan tristos, malenconiosos, que no riuen pels carrers, que no parlen, que no presenten cap element visible de felicitat. Sospito, però, que el poble rus és absolutament feliç, que cinquanta anys de fraseologia comunista els han posat a la mà la veritat -o sigui la felicitat, que en aquesta societat tan simple, modesta i senzilla, havent-hi estat prohibida la crítica en tots els seus detalls, s'ha instaurat la felicitat. Però la gent del creuer no em segueixen, perquè tenen perjudicis sobre la felicitat. Quan els dic que un rus desinteressat de la política pot ésser perfectament feliç trobant-se a sota o damunt d'una dona o llegint versos de Puixkin o mirant el paisatge, no ho volen acceptar. Per ells, la veritable felicitat consisteix a practicar l'estraperlo, comprar brillants a l'amistançada o dir xaroneries a les seves amistats. No comprenen que és la manca de sentit crític allò que produeix la felicitat.

Josep Pla. “Un creuer al nord d'Europa. 1969”, dins El viatge s'acaba.

Me'n vaig a la platja.

10 comentaris:

gatot ha dit...

perjudicis o prejudicis?

val, potser només ha estat un lapsus dactil·lar...

m'agradava aquest hotelet que anomenes, per anar-hi entre finals de setembre i primers d'octubre quan, sense turistes autòctons ni foranis, podia assaborir el fum de l'herba al seu porxo i quasi veure l'arribada de vaixells de Grècia sobre cels ennuvolats...

gatot ha dit...

no era sobre...clar! era "sota cels ennuvolats"!

jaka ha dit...

He indagat una mica per Internet i he “vist” que aquesta passejada que expliques es molt bonica... fa molts anys que no he anat per aquests paratges tan macos... sempre tiro per avall.
Que bo el aperitiu a la vora del mar oi?

:)

Joan Calsapeu ha dit...

"És la manca de sentit crític allò que produeix la felicitat". Doncs mira, trobo que la intuïció (i la cultura) de Pla també funcionen en aquest punt. I si algú en dubta, li faig una pregunta. Durant el franquisme, ¿qui era més feliç, els qui, desinteressats de la política, gaudien del (modest) benestar creixent, o els lúcids i polititzats que feien l'oposició al règim?

Roser Caño Valls ha dit...

Hola! El cap de setmana passat també vaig passejar per l'Escala i vaig anar a St. Martí d'Empúries. No hi ha res com la Costa Brava!

zel ha dit...

Si, Pere, l'hotel Empúries sempre produeix aquesta sensació, i a la tardor encara més...

Trini González Francisco ha dit...

L'any que ve toca zona de Cap de Creus. Baixarem a l'Escala i farem un tastet de braves del local. ;)

miquel ha dit...

Coses de copista precipitat, Gatot, ara, entre activitat i activitat de pseudoturista aqueferat, ho canviare.:-)
Ah, feliç tu que has pogut gaudir de l'hotelet, jo només m'imaguno les postes i els despertars...

Realment plaent, Jaka. Tira al nord algun dia i fes aquest recorregut curtet. Pensa que, més o menys, això és com la Cala, i no.
Si, els aperitius a la vora d la mar, sobretot a la nit, quan el mar és més imaginat que real, tenen un encant especial.


Jo, Joan, era moderadament feliç, vist des de la distància que, com se sap, sempre és enganyosa. De tota manera, convindrem que Pla era un murri.


Segur que ho vas passar molt bé, com jo, Arlequí. Matisaria: hi ha poques coses com l'Empordà :-)

Tota la raó, zel... a la tardor... els temps no només s'aturà sinó que es torna una regressió.

Bonica ruta per fer a poc a poc, Trini. I encara més avall, fins a Palamós, amb gran presència de caleros que els van ensenyar a pescar.

El veí de dalt ha dit...

Hi he passat un cap d'any a l'Hotel Empúries. Encisador,

miquel ha dit...

Ho tindré en compte, veí.
(estic que si t'envio no t'envio un objecte per al teu museu)