encadenaments

L’Ensenyament –o és l’Educació; mai no tinc clar qui és qui (i d’altres no sembla que ho tinguin més clar) – està en hores baixes en el nostre país: ho torna a confirmar la Fundació Jaume Bofill (compte, les dades corresponen a l’Informe Pisa de 2006). No és cap novetat. El que em resulta curiós és llegir que en les conclusions s’afirma que : D’acord amb el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies, el nivell d’estudis dels progenitors i la despesa pública en educació, Catalunya hauria de tenir clarament millors resultats.

Per què? Vet aquí la mare dels ous que un no sap si es descobrirà en un futur immediat. Encara més preocupant pot ser que una vegada descobertes les causes no s’actuï per corregir-ne els resultats. No m’estranyaria. Per altra banda, i si es fessin estudis seriosos i comparatives en altres àmbits de la cosa pública?

Tinc una idea limitada i vaga del funcionament de l’Ensenyament –o l’Educació-, però tot i així em desconcerta que els qui en tenen una idea igualment imprecisa –mitjans diversos aquests darrerers dies- carreguin contra els ensenyants, encara que després diguin que sí, però no ben bé, i sovint s’emparin en la llibertat d’opinió. Opinar des del coneixement marginal i extremament parcial no està penat per cap llei, però produeix una certa basarda. Aquests tipus d’opinions són una constant en el país, potser a tot arreu.

Per cert, sembla que alguns sindicats preparen una jornada de vaga contra la darrera llei del sector. Home, una jornada d’atur és pot considerar reivindicativa, però les vagues s’acaben quan s’han aconseguit els objectius o quan no es pot aguantar més una situació de penúria econòmica. Que hi ha motius per a protestar? No és cap novetat.

Una altra institució (Faros, de Sant Joan de Deú) ens diuen que diu que el 20 % del menors (fins als 14 anys) tenen trastorns de salut mental al llarg d'aquest període de la seva vida. Hi he espigolat només una mica. Un de cada cinc! És una barbaritat! No sé com està la salut mental entre els adults ni tampoc no tinc clar el concepte. A veure si m’ho miro més atentament. Per cert, aquí teniu el bloc d’un dels metges de l’observatori.

Hi ha molta gent afectada d’Alzheimer i cada vagada és parla més de la malaltia. És terrible la involució dels afectats, la seva despersonalització, el seu desempar. És molt possible que aquí l’empenta del president Maragall faci que se’n parli molt més i potser que s’investigui amb més insistència. De moment, sembla que no hi ha solucions a curt termini, però mai no se sap. Jo ni tan sols sé si el diagnòstic de la malaltia és del tot fiable. El neuròleg de la meva mare ens va dir que si volíem saber amb certesa si el seu estat era a causa de la malatia li havíem de fer l’autòpsia. De moment ens sembla que ella no seria gaire partidària d’aquest mètode de diagnòstic i nosaltres, per suposat, tampoc.

negre sobre blanc quadriculat

Dins del quadern groc –el recordeu?-, escrit el 1943 i següents, trobo dues notes escrites a ploma en lletra petita. En la primera, per ordre d’inserció en les pàgines, diu:

El contingut d’aigua del cos humà bastaria per rentar unes estovalles. Amb el ferro tret dels glòbuls vermells podrien fabricar-se set claus de ferradura. Amb el guix que acumula, podria emblanquinar-se la paret d’una habitacioneta d’una casa de poble. Transformant-lo en grafit, proporcionaria matèria per a noranta-cinc llapis. Del seu fòsfor, podria fer-se una capsa de mistos. Fins i tot sortirien algunes cullerades de sal...

Conec poc l’autor del quadern groc i no sé si el seu escrit reflecteix un moment baix, un rampell de realisme sense concessions, una mostra de sentit de l’humor o, simplement, un temps mort. En tot cas, vista la seva anotació, se m’acut que és possible que la vida humana no tingui cap sentit en alguns casos , però ningú no pot dubtar que la mort pot ser relativament profitosa i ecològicament rendible, sobretot per als fabricants de llapis, tot i que la qualitat de la matèria primera, que jo sàpiga, no ha estat provada, o bé s’han silenciat els resultats.

En el pla espiritual, qui sap si l’autor del quadern groc no feia la seva interpretació material, panteista, del cant maragallià:

...Sia'm la mort una major naixença!