negre sobre blanc quadriculat

Dins del quadern groc –el recordeu?-, escrit el 1943 i següents, trobo dues notes escrites a ploma en lletra petita. En la primera, per ordre d’inserció en les pàgines, diu:

El contingut d’aigua del cos humà bastaria per rentar unes estovalles. Amb el ferro tret dels glòbuls vermells podrien fabricar-se set claus de ferradura. Amb el guix que acumula, podria emblanquinar-se la paret d’una habitacioneta d’una casa de poble. Transformant-lo en grafit, proporcionaria matèria per a noranta-cinc llapis. Del seu fòsfor, podria fer-se una capsa de mistos. Fins i tot sortirien algunes cullerades de sal...

Conec poc l’autor del quadern groc i no sé si el seu escrit reflecteix un moment baix, un rampell de realisme sense concessions, una mostra de sentit de l’humor o, simplement, un temps mort. En tot cas, vista la seva anotació, se m’acut que és possible que la vida humana no tingui cap sentit en alguns casos , però ningú no pot dubtar que la mort pot ser relativament profitosa i ecològicament rendible, sobretot per als fabricants de llapis, tot i que la qualitat de la matèria primera, que jo sàpiga, no ha estat provada, o bé s’han silenciat els resultats.

En el pla espiritual, qui sap si l’autor del quadern groc no feia la seva interpretació material, panteista, del cant maragallià:

...Sia'm la mort una major naixença!

el quadern groc

“...on dos homes es trobaven, l’un al darrere de la cantonada de la casa, i al passar l’altre, li va donar una garrotada tan forta que va caure desplomat a terra...no va poder pronunciar ni una paraula...”

“... de la branca de l’olivera penjava un embalum que semblava una persona. En acostar-me vaig poder comprovar que era una dona, ja cadàver... A sota de la suïcida, un paper escrit en llapis deia: “No se culpe a nadie de mi muerte, lo hago por estar embarazada. Lola.”

Dos fragments d’anotacions d’un dietari atípic. Fa pocs anys, entre papers i llibres i andròmines diverses, vaig trobar una llibreta de tapes dures brutes de pols de pintura groga que no havia vista mai. Els textos corresponien als anys 43, 44 i 45, en la immediata postguerra espanyola i quan encara a Europa es lliurava la darrera gran guerra. Anotacions amb cal·ligrafia perfectament llegible i elegant en tinta negra, amb una prosa distant, pràcticament sense adjectius, amb la intenció de reflectir la realitat sense que hi tinguessin cabuda els sentiments personals. Hi ha noms de persones, dates, topònims... que permeten reconstruir d’una manera precisa una part de la realitat d’aquella època des d’una altra perspectiva.

Cada estiu, en posar ordre al paperam de casa, em torno a trobar el quadern escrit anys abans de néixer jo. Al principi pensava que podria escriure una història –o moltes històries- a partir dels apunts. Sé, però, que no ho faré mai, i que la llibreta passarà a altres mans que si la llegeixen ja entendran menys el contingut o, el més probable, anirà a parar a les escombraries i amb el temps es convertirà en pols.


Em sap greu.