18.9.08

encadenaments

L’Ensenyament –o és l’Educació; mai no tinc clar qui és qui (i d’altres no sembla que ho tinguin més clar) – està en hores baixes en el nostre país: ho torna a confirmar la Fundació Jaume Bofill (compte, les dades corresponen a l’Informe Pisa de 2006). No és cap novetat. El que em resulta curiós és llegir que en les conclusions s’afirma que : D’acord amb el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies, el nivell d’estudis dels progenitors i la despesa pública en educació, Catalunya hauria de tenir clarament millors resultats.

Per què? Vet aquí la mare dels ous que un no sap si es descobrirà en un futur immediat. Encara més preocupant pot ser que una vegada descobertes les causes no s’actuï per corregir-ne els resultats. No m’estranyaria. Per altra banda, i si es fessin estudis seriosos i comparatives en altres àmbits de la cosa pública?

Tinc una idea limitada i vaga del funcionament de l’Ensenyament –o l’Educació-, però tot i així em desconcerta que els qui en tenen una idea igualment imprecisa –mitjans diversos aquests darrerers dies- carreguin contra els ensenyants, encara que després diguin que sí, però no ben bé, i sovint s’emparin en la llibertat d’opinió. Opinar des del coneixement marginal i extremament parcial no està penat per cap llei, però produeix una certa basarda. Aquests tipus d’opinions són una constant en el país, potser a tot arreu.

Per cert, sembla que alguns sindicats preparen una jornada de vaga contra la darrera llei del sector. Home, una jornada d’atur és pot considerar reivindicativa, però les vagues s’acaben quan s’han aconseguit els objectius o quan no es pot aguantar més una situació de penúria econòmica. Que hi ha motius per a protestar? No és cap novetat.

Una altra institució (Faros, de Sant Joan de Deú) ens diuen que diu que el 20 % del menors (fins als 14 anys) tenen trastorns de salut mental al llarg d'aquest període de la seva vida. Hi he espigolat només una mica. Un de cada cinc! És una barbaritat! No sé com està la salut mental entre els adults ni tampoc no tinc clar el concepte. A veure si m’ho miro més atentament. Per cert, aquí teniu el bloc d’un dels metges de l’observatori.

Hi ha molta gent afectada d’Alzheimer i cada vagada és parla més de la malaltia. És terrible la involució dels afectats, la seva despersonalització, el seu desempar. És molt possible que aquí l’empenta del president Maragall faci que se’n parli molt més i potser que s’investigui amb més insistència. De moment, sembla que no hi ha solucions a curt termini, però mai no se sap. Jo ni tan sols sé si el diagnòstic de la malaltia és del tot fiable. El neuròleg de la meva mare ens va dir que si volíem saber amb certesa si el seu estat era a causa de la malatia li havíem de fer l’autòpsia. De moment ens sembla que ella no seria gaire partidària d’aquest mètode de diagnòstic i nosaltres, per suposat, tampoc.

3 comentaris:

Júlia ha dit...

Més de la meitat de les informacions que donen els noticiaris fan referència a estudis fets per fundacions, el que crec és que això de fer estudis ja s'ha convertit en un sector laboral que deu rendir.

Mirant els estudis d'ahir, fets per diferents grups, universitats, fundacions i galindaines, vaig arribar a la conclusió que els nostres infants són:

mediocres pel que fa a l'educació, quan no ignorants, obesos, assetjadors escolars, depressius, solitaris i amargats i, a sobre, no fan servir condons quan comencen a fer de les seves. Un trist panorama, certament.

Em pregunto què era jo de petita, sort que no es feien estudis, hauria anat molt pitjor, encara.

Francesc Puigcarbó ha dit...

s'hauria de fer un estudi de la salud mental dels qui fan estudis, o de la barra que tenen, que també. Avui amb na Júlia hem coincidit amb tu en el twma, casdascú des d'una óptica diferent.

pere ha dit...

i a més, fundacions independents. Això de les fundacions també deu donar.
tu de petita devies ser modèlica, ho intueixo, ho sé, ara els altres... ni ho vull saber. Que bé que no ens retratessin.

Les coses són així, Francesc, no et facis el malasang: la qüestió és fer. Amb quina finalitat? Aquí comença el misteri. En el fons deuen ser ganes d'espressar-se, com les que tenim tu i jo, i alguns altres