mobiliari urbà

El Passeig de Sant Joan també s'havia mort, com les àvies. Havien arrencat els plàtans, havien trossejat els bancs, i l'Hèrcules del sortidor i les tortugues, i fins la tosca, els havien traslladat més lluny perquè anessin a criar molsa al desterro dels barris nous.

Santiago Rusiñol: L'auca del Senyor Esteve.

Suposo que l'Hèrcules del sortidor a què fa referència Rusiñol és el que van deixar prop de casa meua -jo encara no hi era- al mig del passeig de Sant Joan quan es creua amb el carrer de Còrsega. El fragment de la novel·la em fa trontollar una mica, perquè el conjunt monumental fou col·locat l'any 1797 al Pla de l'Esplanada, és a dir, al que actualment seria el carrer Comerç a la vora del passeig Picasso i, segons em consta, no fou traslladat al lloc actual fins al 1928 o 1929. L'auca fou publicada al 1907, de manera que potser Rusiñol es refereix a un trasllat amb motiu de l'exposició de 1888? No ho sé. No acabo de lligar caps.

Sigui com sigui, es tracta de la font monumental més antiga que es conserva a Barcelona. Va ser dissenyada per l'escultor Salvador Gurri i hi treballà el marmolista Josep Moret. Va ser realitzada per commemorar la visita a la ciutat del rei Carles IV i la seua esposa Maria Lluïsa de Borbó Parma. Etc.

És possible que molts barcelonins desconeguin aquests detalls històrics o que els interessin gaire. La gent passem pel costat de l'Hèrcules amb el garrot en una mà i la pell del lleó de Nemea sobre l'espatlla esquerra sense cap interès especial, com passem per davant del bar Oller on de tant en tant Sagarra pren alguna cosa i llegeix el diari. Tot forma part de la rutina quotidiana, de la immutabilitat de l'entorn que de tan conegut ja no s'observa; només quan desapareix un s'adona de la seva presència, i encara.

Per cert, el cas de la font d'Hèrcules, he notat que els turistes a penes s'hi fan fotos, té molt més èxit, i s'entén, la caputxeta situada uns metres més avall.

 

la botiga

La meva neboda, la mare de la meva fillola de nord, em diu que una d’aquestes revistes gratuïtes on hi ha tanta publicitat li ha ofert la possibilitat de parlar de la seva botiga i em demana si puc refer un text que vaig escriure sobre la història de l’establiment. L’article ha de tenir sis mil caràcters, és a dir, aproximadament dues pàgines.

M’hi he posat fa una estona i ja el tinc acabat, però no estic segur del to ni de la fidelitat a la realitat, a la història de les cinc generacions que han mantingut, estimat i viscut de la botiga.

Can M, situada al carrer X de T, és un d’aquells establiments familiars que, com “La Puntual” de L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol, ha anat passant de pares a fills. La diferència és, però, que a can M cada generació ha trobat algú amb voluntat de seguir la tradició i, de moment, ningú ha claudicat per convertir-se en artista, a no ser artista en la pròpia botiga.


La primera notícia documental que es té sobre la botiga figura en els fulls de la “Contribución Industrial y de Comercio” de T., on consta que l’any econòmic 1868-1869, és a dir, a l’inici del Sexenni Revolucionari, SM tenia una “tienda de quincalla” a la “Plaza de la Constitución” per la qual pagava 47,650 escuts (just l’any 1868 seria el del naixement de la pesseta, l’any 2002 arribaria l’euro). El període contributiu 1872-1873, la botiga s’havia situat al carrer Oriente i el valor de l’impost passà a 132,50 pessetes.


Després d’anar muntant l’establiment en diversos llocs a l’entorn de la plaça, SM va decidir instal·lar-se definitivament al carrer... Tenia vint-i-cinc anys i estava casat amb AP. L’any 1874, el mateix de la Restauració, va comprar la casa situada al número 2 d’aquest carrer per 2.666 pessetes i 66 cèntims. Des d’aquell moment fins a la data actual, la botiga es mantindrà inamovible, resistent a qualsevol contratemps natural o produït per la mà de l’home.


No gaires anys abans que la botiga, l’any 1864, es fundava una de les companyies d’assegurances més prestigioses del país: “La Catalana”. S i els seus hereus van confiar casa i botiga a la companyia i una part de la història documental de can Mas es pot seguir a través de les successives pòlisses subscrites.


...

I continuo amb la família, i els eixos històrics com a element de fons de la intrahistòria. Hauria de ser més subjectiu? Potser menys? Algunes anècdotes? Hauria de repassar unes quantes vegades el text per polir-lo o trobar un nou enfocament? I aquesta al·lusió a L’auca...?

Uf, quins maldecaps! Però, com seria –serà?- aquests país sense aquestes botigues?

de cine

Repasso –segurament amb poc rigor- l’any Rusiñol i, tot i les activitats i reconeixements que s’han organitzat, trobo que encara es podria ampliar amb algun altre detall que em sembla que no apareix en el calendari. Per què no s’han afegit a les commemoracions les dues pel·lícules que es van rodar sobre L’auca del senyor Esteve? La primera, rodada l’any 1928 i dirigida per Lucas Argilés y Ruiz del Valle i la segona dirigida per Edgar Neville l’any 1948.

A l’espera que el meu prec sigui atès, si és que no ho ha sigut ja, dono algunes dades sobre la primera versió cinematogràfica.

FITXA TÈCNICA:
Producció: Troya Films (Madrid)
Guió: Adrià Gual.
Fotografia: Josep Gaspar, Giuseppe Sessia.
Ambientació i Decorats: Salvador Alarma.
Música: Enric Morera.
Intèrprets: Enric Borràs (sr. Esteve) Josefina Tàpias, Gerard Peña, Teodor Busquets, Josep Santpere, Enric Guitart, José María Lado, Joaquim Montero, Matilde Xatort, Anita Giner Soler, Josep Acuaviva, Josep Giner, Mercè Nicolau.
Durada: ho ignoro.
Estrena: Barcelona, 8, 5, 1929; Madrid, 19, 4, 1930.

COMENTARI -fragment- (escrit per Xavier Ripoll i Sòria al Diccionari del cinema a Catalunya):
Rodada íntegrament a Barcelona, amb una productora de Madrid i amb capital madrileny, català i gallec, el director fou el propietari i director d’”El Cine (Revista popular ilustrada)” (1912-35). El desig dels seus autors era fer una cinta d’alt nivell i per això es contractaren professionals de prestigi, però el resultat no fou satisfactori. El film pecà d’un muntatge antiquat, i el text de Rusiñol perd la gràcia de la rèplica teatral. Els interiors es rodaren en escenaris pintats, a cura de l’escenògraf Alarma, i els exteriors a la plaça del Pi, l’església de Santa Maria del Mar i altres indrets de Barcelona. Per tal d’aconseguir “la nit americana” es tintà la pel·lícula. El mestre Morera escriví una partitura que el dia de l’estrena interpretà l’orquestra Sindicat Musical de Catalunta, dirigida pel mestre Torrents i amb la col·laboració de l’orfeó La Violeta d’en Clavé. Al teatre Tívoli, la CINAES el mantingué només tretze dies en cartellera a causa del poc acolliment per part de la crítica i el públic...

Josep Romaguerà i Ramió (dir.): Diccionari del cinema a Catalunya. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2005.

Repasso la fitxa i m’adono que no queda clar si es tracta de cinema català, en català o fet a Catalunya. Els del cinema, com es veurà més endavant, no ho tenen tan fàcil com els de la literatura.

P. S. Ahir em vaig trobar amb la manifestació, ja encaixonada a la Rambla, que encapçalava una pancarta amb el lema “Pel dret de manifestació i expressió”. Si bé l’exterior era aquest, a dintre es respiraven altres concrecions. Em meravella aquesta fixació neuronal amb l’antepenúltim Borbó. En fi, cadascú s’especialitza en el que pot , sap o li sembla que sap; i la perspectiva sincrònica i diacrònica depèn dels usauris. Evidentment, la crema de l’estampeta els va de primera als del PP i de retruc al PSOE, que no han necessitat subtileses –la Constitució dixit- per parlar de l’assumpte més significatiu de la setmana... fins que Ibarretxe els ha proporcionat un altre tema una mica més consistent però també previsible i més vell que l’anar en bici. Amb motiu de la manifestació, el Zurich va tancar les portes i el FNAC només va deixar-ne una d’oberta. A l’altra banda de la plaça, el Corte Inglés tenia ben clar que no s’havia de prohibir l’entrada a ningú, que si un article -després de provar-lo- no t’agrada, només cal tornar els diners o canviar-lo per un altre, sempre que quedin existències. Sembla que amb la Constitució la cosa és més complexa; deu ser pel número de clients insatisfets i els pocs dependents per atendre’ls. En fi, anirem seguint la pel·lícula.

batecs

Barcelona batega! A la dreta i a l’esquerra de la Rambla els batecs multicolors s’acceleren. El Raval s’ha transformat, la Ribera està desconeguda. Les botigues s’obren (en Portabella embogeix), es tanquen, reben subvencions, compten amb els seus propis recursos, canvien rètols, fan reformes...

Fa uns dies, al Parlament, Benach començava amb la lectura d’un fragment de L’auca del senyor Esteve, continuava Tresserras, i encara d’altres. Per un moment potser es van oblidar les històries pel poder entre Portabella i Mayol –què hem fet per merèixer-los!- , i tantes altres. Algú degué llegir aquest fragment:

-Jo ja sé que no [em posaré bo], i deixeu-me dir. Tu, Ramonet, seràs escultor. No sé si desitjo que ho siguis, però lo que sé és que ho seràs. T’he vist sempre a l’escriptori, però no hi eres. Hi eres només per mi, i ja t’agraeixo que hi fossis. “Adonis del meu sacrifici”, em recordo que em vas dir un dia, i m’he n’he adonat, i per això parlo. Adona’t del meu, et vui dir jo. Adona’t sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món perquè tu poguessis ser; que havia anat fent diners perquè tu els poguessis tenir, i que si mai fas una bona obra, en aquest camí que vols emprendre, sense mi no l’hauries feta. Perquè surti una planta, fill meu, es té d’haver abaonat la terra, i jo no he estat més que abono i terra. Sigues tu... lo que tu ambiciones, ja que no has nascut per ser terra, i recorda’t d’aquest racó on no havíem viscut perquè visquessis.

S. Rusiñol. L’auca del senyor Esteve.

Al carrer Princesa, una placeta que és no és recorda “La Puntual”, símbol d’una Barcelona i d’un país ni millor ni pitjor, però fàcil d’entendre. Rusiñol, contra la paret, perquè els espais aquí són escassos i van cars, mira burleta, i qui sap si sorprès –potser tanca els ulls o els enalaira?-, uns canvis que ni en els seus somnis més agosarats podia imaginar.

Ja a la Rambla, els vells vianants de sempre s’adonen que els canvis han estat espectaculars. És cada cop més la Rambla del turisme exterior, que ens dóna vida i ens ofega, que ens enriqueix i ens empobreix.

Al final, o al principi, , després de passar entremig de les gàbies d’ocells que diuen que són una reminiscència dels temps bàrbars del senyor Esteve, gairebé tocant a la plaça de Catalunya, tanca una de les darreres grans botigues de roba, “Modelo” que, com “La Puntual, va anar engrandint diverses generacions d’una mateixa família, la dels Pantaleoni. En aquest cas sembla que no és que el darrer descendent vulgui ser artista –potser també-, sinó que la competència de comerços unimarca, molt més àgils i acords amb el temps, està acabant amb els vells establiments on encara els dependents tenien una lleugera –he dit lleugera- idea sobre els productes que venien. Ara això no té importància, perquè si el que t’has comprat aquesta temporada no se t’ha desfet, tampoc t’ho voldràs posar la propera, en què noves formes i colors et temptaran.

Barcelona bull. A Catalunya bullen infinitat de cassoles sobre focs inconstants plenes de menjar ràpid o no –precisament avui El Bulli (mític Empordà amb reminiscències de l’Hospitalet) ha estat considerat el millor restaurant del món, sobretot per la capacitat innovadora, és clar-. I alguns encara s’interessen pels vells xup-xups lents, tradicionals; això sí, cal afegir-hi alguns ingredients nous. Què s’està coent realment? La pregunta i la possible resposta no crec que tinguin cap interès. La majoria el que vol és menjar com a mínim un cop al dia. Sigui quin sigui l’aliment, vingui d’on vingui, tenen l’esperança que el cos aguantarà i fins i tot s’acabarà engreixant.

Començava parlant del senyor Esteve i, si m’ho permeteu, acabo amb el senyor Esteve, en la veu de Mita Casacuberta, coordinadora de l'any Rusiñol (lectorassa, li diu el meu sr. Esteve comentarista, i té raó, llàstima que la gent sigui tan inquieta i entri, surti, i s’expliqui no se sap què i la meva càmera no tingui un micro direccional). Espero que a ella no li importi sortir aquí i que vosaltres esteu atents a aquest tipus mediocre i persistent de la nostra història. Va, acabeu de llegir L’auca; malgrat que avui sembla que no tingui bon predicament és una delícia, tons melodramàtics inclosos. Us ho hauré de repetir més vegades?