Barcelona batega! A la dreta i a l’esquerra de la Rambla els batecs multicolors s’acceleren. El Raval s’ha transformat, la Ribera està desconeguda. Les botigues s’obren (en Portabella embogeix), es tanquen, reben subvencions, compten amb els seus propis recursos, canvien rètols, fan reformes...
Fa uns dies, al Parlament, Benach començava amb la lectura d’un fragment de L’auca del senyor Esteve, continuava Tresserras, i encara d’altres. Per un moment potser es van oblidar les històries pel poder entre Portabella i Mayol –què hem fet per merèixer-los!- , i tantes altres. Algú degué llegir aquest fragment:
-Jo ja sé que no [em posaré bo], i deixeu-me dir. Tu, Ramonet, seràs escultor. No sé si desitjo que ho siguis, però lo que sé és que ho seràs. T’he vist sempre a l’escriptori, però no hi eres. Hi eres només per mi, i ja t’agraeixo que hi fossis. “Adonis del meu sacrifici”, em recordo que em vas dir un dia, i m’he n’he adonat, i per això parlo. Adona’t del meu, et vui dir jo. Adona’t sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món perquè tu poguessis ser; que havia anat fent diners perquè tu els poguessis tenir, i que si mai fas una bona obra, en aquest camí que vols emprendre, sense mi no l’hauries feta. Perquè surti una planta, fill meu, es té d’haver abaonat la terra, i jo no he estat més que abono i terra. Sigues tu... lo que tu ambiciones, ja que no has nascut per ser terra, i recorda’t d’aquest racó on no havíem viscut perquè visquessis.
S. Rusiñol. L’auca del senyor Esteve.
Al carrer Princesa, una placeta que és no és recorda “La Puntual”, símbol d’una Barcelona i d’un país ni millor ni pitjor, però fàcil d’entendre. Rusiñol, contra la paret, perquè els espais aquí són escassos i van cars, mira burleta, i qui sap si sorprès –potser tanca els ulls o els enalaira?-, uns canvis que ni en els seus somnis més agosarats podia imaginar.
Fa uns dies, al Parlament, Benach començava amb la lectura d’un fragment de L’auca del senyor Esteve, continuava Tresserras, i encara d’altres. Per un moment potser es van oblidar les històries pel poder entre Portabella i Mayol –què hem fet per merèixer-los!- , i tantes altres. Algú degué llegir aquest fragment:
-Jo ja sé que no [em posaré bo], i deixeu-me dir. Tu, Ramonet, seràs escultor. No sé si desitjo que ho siguis, però lo que sé és que ho seràs. T’he vist sempre a l’escriptori, però no hi eres. Hi eres només per mi, i ja t’agraeixo que hi fossis. “Adonis del meu sacrifici”, em recordo que em vas dir un dia, i m’he n’he adonat, i per això parlo. Adona’t del meu, et vui dir jo. Adona’t sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món perquè tu poguessis ser; que havia anat fent diners perquè tu els poguessis tenir, i que si mai fas una bona obra, en aquest camí que vols emprendre, sense mi no l’hauries feta. Perquè surti una planta, fill meu, es té d’haver abaonat la terra, i jo no he estat més que abono i terra. Sigues tu... lo que tu ambiciones, ja que no has nascut per ser terra, i recorda’t d’aquest racó on no havíem viscut perquè visquessis.
S. Rusiñol. L’auca del senyor Esteve.
Al carrer Princesa, una placeta que és no és recorda “La Puntual”, símbol d’una Barcelona i d’un país ni millor ni pitjor, però fàcil d’entendre. Rusiñol, contra la paret, perquè els espais aquí són escassos i van cars, mira burleta, i qui sap si sorprès –potser tanca els ulls o els enalaira?-, uns canvis que ni en els seus somnis més agosarats podia imaginar.
Ja a la Rambla, els vells vianants de sempre s’adonen que els canvis han estat espectaculars. És cada cop més la Rambla del turisme exterior, que ens dóna vida i ens ofega, que ens enriqueix i ens empobreix.
Al final, o al principi, , després de passar entremig de les gàbies d’ocells que diuen que són una reminiscència dels temps bàrbars del senyor Esteve, gairebé tocant a la plaça de Catalunya, tanca una de les darreres grans botigues de roba, “Modelo” que, com “La Puntual, va anar engrandint diverses generacions d’una mateixa família, la dels Pantaleoni. En aquest cas sembla que no és que el darrer descendent vulgui ser artista –potser també-, sinó que la competència de comerços unimarca, molt més àgils i acords amb el temps, està acabant amb els vells establiments on encara els dependents tenien una lleugera –he dit lleugera- idea sobre els productes que venien. Ara això no té importància, perquè si el que t’has comprat aquesta temporada no se t’ha desfet, tampoc t’ho voldràs posar la propera, en què noves formes i colors et temptaran.
Al final, o al principi, , després de passar entremig de les gàbies d’ocells que diuen que són una reminiscència dels temps bàrbars del senyor Esteve, gairebé tocant a la plaça de Catalunya, tanca una de les darreres grans botigues de roba, “Modelo” que, com “La Puntual, va anar engrandint diverses generacions d’una mateixa família, la dels Pantaleoni. En aquest cas sembla que no és que el darrer descendent vulgui ser artista –potser també-, sinó que la competència de comerços unimarca, molt més àgils i acords amb el temps, està acabant amb els vells establiments on encara els dependents tenien una lleugera –he dit lleugera- idea sobre els productes que venien. Ara això no té importància, perquè si el que t’has comprat aquesta temporada no se t’ha desfet, tampoc t’ho voldràs posar la propera, en què noves formes i colors et temptaran.
Barcelona bull. A Catalunya bullen infinitat de cassoles sobre focs inconstants plenes de menjar ràpid o no –precisament avui El Bulli (mític Empordà amb reminiscències de l’Hospitalet) ha estat considerat el millor restaurant del món, sobretot per la capacitat innovadora, és clar-. I alguns encara s’interessen pels vells xup-xups lents, tradicionals; això sí, cal afegir-hi alguns ingredients nous. Què s’està coent realment? La pregunta i la possible resposta no crec que tinguin cap interès. La majoria el que vol és menjar com a mínim un cop al dia. Sigui quin sigui l’aliment, vingui d’on vingui, tenen l’esperança que el cos aguantarà i fins i tot s’acabarà engreixant.
Començava parlant del senyor Esteve i, si m’ho permeteu, acabo amb el senyor Esteve, en la veu de Mita Casacuberta, coordinadora de l'any Rusiñol (lectorassa, li diu el meu sr. Esteve comentarista, i té raó, llàstima que la gent sigui tan inquieta i entri, surti, i s’expliqui no se sap què i la meva càmera no tingui un micro direccional). Espero que a ella no li importi sortir aquí i que vosaltres esteu atents a aquest tipus mediocre i persistent de la nostra història. Va, acabeu de llegir L’auca; malgrat que avui sembla que no tingui bon predicament és una delícia, tons melodramàtics inclosos. Us ho hauré de repetir més vegades?
4 comentaris:
Tanca la Modelo, 'modelu' de sastreria, i també la de Portaferrissa, i... Recordes Vehils Vidal, un clàssic? I també, mes modesta, més antiga 'Can Vilardell'. No sé quines botigues 'de prestigi' restaran. Però és que pel meu barri i per Sant Antoni també en tanquen una pila, ens haurem d'anar a comprar les samarretes al Tall Britànic? Les cadenes totes són si fa no fa, però proliferen com els bolets. El mateix amb papereries i quioscs.
De Rusiñol, com ja saps és la meva passió retrospectiva, impossible, cada vegada que veig aquest bust he de controlar-me per no besar-lo apassionadament, no fos cas que em prenguin per guillada.
Ara l'han reditat L'Auca, en una edició ben bonica. Serà qüestió de fer una estirada...
Doncs venen ganes... l'auca la vaig tenir a la ma el dilluns, però a les alçades que la vaig sospesar ja havia excedit amb escreix el pressupost (incloent "el noucentisme") i estava en fase de retirada prudent, així que la vaig tornar al prestatge per més endavant.
Recordo les botigues que esmentes, Júlia, i també, per posar-ne una més, Mercader & Casadevall, al Portal de l'Àngel, on vaig comprar-me el vstit del casament. I la transformació de la Rambla és bestial...
Mira que si algun dia et decideixes i, després de fer-li el petó, en Rusiñol reviu...
És veritat, Clara. Jo he tingut temptacions, però m'ha semblat que no seria assenyat repetir el llibre.
Com diu la Clara, xurri, és una edició molt maca, amb uns dibuixos que són senzill però una delícia. No insistiré, perquè ja saps que després la gent em gira la cara, però crec que és una molt bona lectura amb diversos nivells d'aprofitament. A veure...
I el modernisme?
Publica un comentari a l'entrada