11.9.10

de l'estatut a l'estat: una interpretació i mitja

Primer és la Sánchez, que diu que aquest any no assistirà a l’ofrena floral al monument perquè, oh traïció de la unitat institucional!, M.& M. volen fer servir la Diada per reivindicar la independència. Vejats miracle: M. & M. se’ns han tornat independentistes, déumeu! Després, un dels dos M. ens diu que la diada està molt bé i etc. (l’etc. el va dir ahir), però que compte amb les eleccions del 28, que marcaran tota una generació. Com si no portéssim ja la marca a foc i ferro, i la que ens espera durant el 2011, que no caldrà anar més lluny. En fi, res de nou. Ah, però abans d’ahir el conseller Tresserras ens explica , després de dies i dies desaparegut, que han comprat un quadre de Miró premonitori. Somrient, explica urbi et orbi a qui el vulgui escoltar el missatge subliminal.





















Vet aquí que el quadre de Miró pintat, a l’oli i al llapis, l’any 1977 per encàrrec de l’Assemblea de Catalunya i que mai va veure la llum popular amaga un altre significat darrere “Volem l’Estatut”. Si ens hi fixem bé, la ela de “volem” conté una ratlla horitzontal superior més subtil que la resta de traços, que converteix la paraula en “votem”. Per altra banda, en la paraula “estatut” figuren les cinc primeres lletres en un pla horitzontal, mentre que es despengen en vertical les dues darreres, ergo el missatge final és “Votem l’Estat”. Fantàstic i completament d’acord. I em pregunto per què no s’han fet cartells del quadre, que avui, a bon preu, es vendrien com xurros; jo mateix en compraria tres o quatre, o més, per a regalar ja emmarcats.

Entenc que l’emoció del conseller Treserras en descobrir el veritable significat de la pintura i la pressa per comunicar la interpretació –la Generalitat va comprar el quadre al juliol, de manera que encara han tingut poc temps per remirar-se’l- no li permetés fixar-se en un altre detall que jo, modestament, desvetllaré. I aquest “ut” despenjat, no té cap valor? És clar que sí, com tothom sap -també els indocumentats musicals com jo, i corregiu-me els errors-, fins al segle XVIII “ut”* era la primera nota de l’escala musical, que després es va convertir gairebé universalment en “do”. Què volia significar Miró? Doncs que el procés de consecució de l’Estat Català encara es trobava en la seva fase inicial; després havien de venir “re”, “mi”, “fa”... On ens trobem ara en el llarg camí envers la independència? Entre “sol” i “la”? No ho sabria dir, i ja no li puc preguntar a Miró, ulls clars de visionari; del que diguin els polítics no me’n refio gaire.

I com que m’agrada reblar la Diada amb una mica de música, aquest any he triat aquesta cançoneta gregoriana de Pau el Diaca dedicada al precursor diví on parla de les notes musicals i que, ben interpretada, em sembla que conté un missatge a tenir en compte. I, si més no, el gregorià sempre aporta pau.




Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum,
Solve polluti
Labii reatum,
Sancte Ioannes.

Que gaudiu de la Diada, amics i amigues!

* És clar que els llatinistes ens dirien que "ut" també podria tenir entre altres significats el de l'interrogatiu "com?". Doncs una bona pregunta.

8 comentaris:

gatot ha dit...

alguna vegada he escrit -sense massa èxit- sobre el que va dir i escriure -també sense massa èxit- Alexandre Deulofeu (Matemàtica de la història).

Aquell era farmacèutic però tocat per la tramuntana va pronosticar la sobirania pel 2026. Per més malament que ho facin o per més bé que ho fem.

Tal com estan les coses ara mateix... si ha de ser un procés pacífic, raonat, meditat... 16 anys no em semblen gaires.

Ut? és bonic, no?

Júlia ha dit...

Sóc poc de Diada, aquestes efervescències patriòtiques sempre em porten al cap allò de:

Le jour du Quatorze Juillet
Je reste dans mon lit douillet.
La musique qui marche au pas,
Cela ne me regarde pas.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En n'écoutant pas le clairon qui sonne.
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,

Non les brav's gens n'aiment pas queL'on suive une autre route qu'eux,
Tout le monde me montre du doigt
Sauf les manchots, ça va de soi...

mar ha dit...

Feliç Diada, pere!!!
un petó independent

Clidice ha dit...

Bona Diada, amb sol, senyeres i llibres! :)

kika ha dit...

que bonic el que dius, i què bé que ho has explicat tot ... Jo no hauria vist tantes coses, ni molt menys!!! :-)
feliç diada!

onatge ha dit...

Bona Diada. Visca Catalunya Lliure de mediocres incults i amb una durícia al cor...

Una encaixada amb la lluita a les mans.
onatge

pere ha dit...

El que passa, gatot, és que els condicionants que dius, i alguns altres, és possible que no es realitzin. Si podem, tindrem paciència i no desesperarem.


Bé, bé, Júlia, però els que viuen en l'Estat (tots encara?) del 14 de juliol crec que ja no reivindiquen cap país sense Estat. Jo també dormiré o faré qui sap què en una data que no sé. Bonics versos, sí senyora!

Feliç diada, mar.
Petons reivindicatius :-)

També a tu, Clidice. Fins a l'any que ve.

Que passis un bon diumenge, kika.
Uf, no m'ho crec, aquest és un país de visionaris.

Bona diada, onatge. Visca catalunya sigui com sigui, després ja anirem fent.
Una encaixada de lluita en la pau.

Júlia ha dit...

Evidentment, els estats que podien reclamar alguns dels qui ara celebren -o no- el 14 de juliol ja els van esmicolar a partir del 14 de juliol. Amb més grapa i eficàcia, això sí.