jornada no laboral

Dia d’hivern amb temps estiuenc a Premià de Dalt. Anem a la biblioteca a veure una exposició de dibuixos d’en Perich (1941-1995). El seu humor és encara vigent; en alguns casos, canviant un detall referencial, els seus acudits semblen d’avui mateix. En sortir de l’exposició ens trobem ja preparades les maduixes recobertes de xocolata negra i blanca –res de racismes- i les copes de cava. Arriben els autocars amb la gernació que ha vingut per assistir al lliurament del premi Gat Perich *, que aquest any es dóna a la cineasta i dibuixant iranesa Marjane Satrapi, i a Máximo, pel conjunt de la seva trajectòria. Entre els assistents, nombroses cares i cossos coneguts, des de Benach a Núria Feliu; tots, hem de suposar, contraris als dogmes i partidaris de la integritat que reclama Máximo.

Quan tornem a casa –casa seva és casa nostra- en trobem en Martí que ja ens està esperant i ens porta dues transformacions que van de la suculència a la imaginació bibliogràfica (potser més detalls en un altre moment). La preparació dels calçots és una tasca lenta que és complica lleugerament per una inesperada manca del combustible habitual, però no importa, perquè entre els qui llegim i escriuen sempre hi ha alternatives imaginatives, tot i que plagiem en Carvalho. Veure cremar les pàgines -451 graus farenheit- d’un llibre produeix una mica de sensació sacrílega, però compensa aquest pensament el fet que en darrer terme ha contribuït a mantenir la vida i, no ho dubto, ha donat uns matisos aròmatics a les cebes que no haurien pogut aconseguir només amb la vulgar llenya. Ahir el sacrificat, entre d'altres, va ser Blasco Ibáñez. Mentre els més esforçats construeixen el nostre futur immediat, la C., transgressora innocent i independent, deconstrueix la Mercè Rodoreda en l’aigua de la vida i de la mort.

I arriba l’àpat i les converses amables i els guanys i les carències i les presències i les absències i les ferides i els equívocs i els presents i els passats i els futurs i les postres i la màgia de l’aigua que s’escalfa en recipient de paper i els regals en esperit o en espècies, sempre amb el cor. I la lluna creixent, un fil primíssim a l'horitzó oest, que ens assenyala el moment del comiat. I la mare, només una falsa alarma que algun dia no ho serà.

* a veure si els de les viquipèdies s’actualitzen: En honor seu s'otorga el Premi internacional d'Humor Gat Perich a Llançà (Alt Empordà).