10.2.08

jornada no laboral

Dia d’hivern amb temps estiuenc a Premià de Dalt. Anem a la biblioteca a veure una exposició de dibuixos d’en Perich (1941-1995). El seu humor és encara vigent; en alguns casos, canviant un detall referencial, els seus acudits semblen d’avui mateix. En sortir de l’exposició ens trobem ja preparades les maduixes recobertes de xocolata negra i blanca –res de racismes- i les copes de cava. Arriben els autocars amb la gernació que ha vingut per assistir al lliurament del premi Gat Perich *, que aquest any es dóna a la cineasta i dibuixant iranesa Marjane Satrapi, i a Máximo, pel conjunt de la seva trajectòria. Entre els assistents, nombroses cares i cossos coneguts, des de Benach a Núria Feliu; tots, hem de suposar, contraris als dogmes i partidaris de la integritat que reclama Máximo.

Quan tornem a casa –casa seva és casa nostra- en trobem en Martí que ja ens està esperant i ens porta dues transformacions que van de la suculència a la imaginació bibliogràfica (potser més detalls en un altre moment). La preparació dels calçots és una tasca lenta que és complica lleugerament per una inesperada manca del combustible habitual, però no importa, perquè entre els qui llegim i escriuen sempre hi ha alternatives imaginatives, tot i que plagiem en Carvalho. Veure cremar les pàgines -451 graus farenheit- d’un llibre produeix una mica de sensació sacrílega, però compensa aquest pensament el fet que en darrer terme ha contribuït a mantenir la vida i, no ho dubto, ha donat uns matisos aròmatics a les cebes que no haurien pogut aconseguir només amb la vulgar llenya. Ahir el sacrificat, entre d'altres, va ser Blasco Ibáñez. Mentre els més esforçats construeixen el nostre futur immediat, la C., transgressora innocent i independent, deconstrueix la Mercè Rodoreda en l’aigua de la vida i de la mort.

I arriba l’àpat i les converses amables i els guanys i les carències i les presències i les absències i les ferides i els equívocs i els presents i els passats i els futurs i les postres i la màgia de l’aigua que s’escalfa en recipient de paper i els regals en esperit o en espècies, sempre amb el cor. I la lluna creixent, un fil primíssim a l'horitzó oest, que ens assenyala el moment del comiat. I la mare, només una falsa alarma que algun dia no ho serà.

* a veure si els de les viquipèdies s’actualitzen: En honor seu s'otorga el Premi internacional d'Humor Gat Perich a Llançà (Alt Empordà).


9 comentaris:

Xurri ha dit...

La lluna era el somriure del gat d'Alícia al país de les maravelles - tot just una escletxa per la que es va escolar el que quedava del dia... com he llegit avui sembla que es va fer de nit a mitja tarda.

mar ha dit...

Just quan vau marxar va arribar la "Gemma" amb el seu company. Sí, la Gemma amb la qual vau parlar per tf abans d'asseure-us a taula per dinar... i que tots, per culpa meva vau confondre amb l'altra Gemma , que és la que no va venir... en fi...
Aiii, ahir va ser un dia esplèndit.
Gràcies a tots per venir.
I aiiii, altre cop, per aquestes mares i les seves falses alarmes. Millor així.
No sé, pere, però jo no recordo que algú dels que va venir cremés cap llibre... això només és un muntatge fotogràfic, oi!
i parlant de fotos, a veure si ens n'envieu alguna que nosaltres no em vam fer cap.
un petó ben gran, d'aquells de lletres al foc
i un somriure

mar i pensador

mar ha dit...

ahhhh, i repeteixo:
la salsa, excel.lent!

Montse ha dit...

ostres, doncs jo vaig parlar amb la Gemma pensant que parlava amb la Gemma, uix!!!

petons molts (la salsa, deliciosa, els cal�ots, tenien gust de literatura i la companyia, excel�lent)

aiguamarina ha dit...

Jajajajajaja
Va ser tot molt entretingut, sí...

Molt poética Pere, la teua manera d'explicar-ho, m'ha agradat molt, el que inventes, el que no dius, el que exposes i el que es queda amagat.

Besets a tots :)

Jo hagués preferit aquell correu Mar... Þ

Anònim ha dit...

Ai, que puc dir? Vàreu pensar una miqueta amb mi?
Quina forma mes poètica d’explicar una calçotada!!!
Abraçades per tots !!!

=;)

miquel ha dit...

Aquests dies que despareixen sobtadament... Dius que va ser el gat sota aparença d lluna, xurri? M'ho crec.

Haurem de crear distintius per a les gemmes ;-)
Gràcies a tu (vosaltres) per rebre'ns, mar.
és clar que e´s un muntatge això dels llibres, a qui se li pot acudir?
Les meves fotos no són gaire bones i en vaig fer poques, però ja us les enviaré.
Un petó de lletres abans de cremar-se.
(deixa, deixa....)

I jo, arare. Sí, el plaer de les companyies desitjades és el millor de tot.

Que jo invento, aiguamariana? Jo selecciono únicament ;-) I no puc dir res més aquí i ara.
Llàstima, que segons m'han dit, vaig marxar massa aviat.
Petons.

Només una miqueta, jaka. Ja saps que la calçotada o qualsevol cosa semblant és sempre una excusa, és clar que els calçots eren de primera, i la carn i les postres, i el vi...
Petons

Anònim ha dit...

Em vaig perdre les maduixes amb xocolata, catxis....

Xurri, gràcies per reinterpretar així el meu desvareig mental de les tantes de la matinada... per cert, pere, què hi havies posat a la salsa? ;-)

Fins la propera!

p ha dit...

No et preocupis, martí, jo en solidaritat amb tu no en vaig menjar cap.
Ah, ho vas notar...? Hi havia alguna herba de la qual no puc desvetlalr el nom aquí.
Fins la propera!