amenaça de fred

Seure a taula quan el sol que s'allargassa casa endins t'acaricia l'esquena, et baixa lentament per la cara i tasta el primer plat a poc a poc. A penes si s'entreté en el segon, i fa un glopet de vi, que sembla de color de robí quan s'hi aboca. Res de postres, que a l'hivern és frugal i, a més, se'ns ha tornat tímid. Tal com ha vingut va sortint de casa, discretament, lentament, potser amb recança: si encara no és cap hora...

Diuen que arribarà el fred, que la temperatura baixarà qui sap quant. Tancarem la porta de la terrassa i deixarem les cortines obertes perquè el sol vingui a dinar quan li plagui, sempre que el núvols li permetin, esclar.

tanco

Dino amb les companyes i els companys filòlegs de llengües peninsulars i clàssiques. He passat moltes vegades per davant del menú al carrer de santa Anna, però mai no havia entrat al restaurant La Lluna (què especifica cuina d'autor?), al fons de l'atzucac de sant Bonaventura. Una sala gran, acollidora i decadent, massa sorollosa avui. La relació qualitat-preu em sembla excel·lent i suposo que en aquestes dates cal encarregar taula per menjar-hi. A les postres, els companys, antics i més moderns, es mostren excessivament amables amb mi i no se m'acut com correspondre'ls. Més tard els dedico haikús personalitzats. Acabo amb una tanka que malgrat tot és optimista. Tot de versos emotivament maldestres. Aquests dies es parla massa de mi: ho agraeixo i m'aclapara.

Camins amb arbres
ara que el sol declina,
ombres amigues
on seure una estona
mentre passa la vida

resignació

Ja començo a estar cansat de la germana pluja. Avui no l'ha aturat ni el sol que ha aconseguit treure el cap una estoneta entre els núvols, ni ha tingut la cortesia de saludar-lo amb un bon arc de sant Martí abans que tornés a desaparèixer fastiguejat de tanta humitat.

La Joana, que ha participat en la cursa de la dona contra el càncer (déu meu, a més d'altre material, ha arribat amb dotze desodorants que li tocarà repartir entre amigues i conegudes!), s'ha quedat a dinar al Maremagnum amb les seves companyes d'aventura aquàtica, mentre jo, quan ha arribat l'hora, m'he hagut de fer el dinar a desgana a partir de quatre coses sobreres: uns quants xampinyons, una mica de ceba, un no res de tomata, tres bajoques comptades, un cul de l'ampolla de Torres, un pebrot verd, unes tires de pebrot vermell escalivat, una mida i mitja d'arròs, un xic de coliflor, encara no cent cinquanta grams de bacallà, unes branquetes de julivert i dos alls, un polsim de sal i de sucre... Ni tan sols he tingut esmà de canviar les estovalles ni de posar una copa en lloc del got vell que m'ha vingut més a mà, ni de plegar com calia el tovalló... Tampoc se m'ha acudit preparar uns altres coberts per si sobtadament apareixia algú.

Després de dinar he pensat menys en la pluja i se m'ha acudit que fa temps que no parlo de gastronomia, en detall, vull dir. En fi, demà serà un altre dia.

jornada no laboral

Dia d’hivern amb temps estiuenc a Premià de Dalt. Anem a la biblioteca a veure una exposició de dibuixos d’en Perich (1941-1995). El seu humor és encara vigent; en alguns casos, canviant un detall referencial, els seus acudits semblen d’avui mateix. En sortir de l’exposició ens trobem ja preparades les maduixes recobertes de xocolata negra i blanca –res de racismes- i les copes de cava. Arriben els autocars amb la gernació que ha vingut per assistir al lliurament del premi Gat Perich *, que aquest any es dóna a la cineasta i dibuixant iranesa Marjane Satrapi, i a Máximo, pel conjunt de la seva trajectòria. Entre els assistents, nombroses cares i cossos coneguts, des de Benach a Núria Feliu; tots, hem de suposar, contraris als dogmes i partidaris de la integritat que reclama Máximo.

Quan tornem a casa –casa seva és casa nostra- en trobem en Martí que ja ens està esperant i ens porta dues transformacions que van de la suculència a la imaginació bibliogràfica (potser més detalls en un altre moment). La preparació dels calçots és una tasca lenta que és complica lleugerament per una inesperada manca del combustible habitual, però no importa, perquè entre els qui llegim i escriuen sempre hi ha alternatives imaginatives, tot i que plagiem en Carvalho. Veure cremar les pàgines -451 graus farenheit- d’un llibre produeix una mica de sensació sacrílega, però compensa aquest pensament el fet que en darrer terme ha contribuït a mantenir la vida i, no ho dubto, ha donat uns matisos aròmatics a les cebes que no haurien pogut aconseguir només amb la vulgar llenya. Ahir el sacrificat, entre d'altres, va ser Blasco Ibáñez. Mentre els més esforçats construeixen el nostre futur immediat, la C., transgressora innocent i independent, deconstrueix la Mercè Rodoreda en l’aigua de la vida i de la mort.

I arriba l’àpat i les converses amables i els guanys i les carències i les presències i les absències i les ferides i els equívocs i els presents i els passats i els futurs i les postres i la màgia de l’aigua que s’escalfa en recipient de paper i els regals en esperit o en espècies, sempre amb el cor. I la lluna creixent, un fil primíssim a l'horitzó oest, que ens assenyala el moment del comiat. I la mare, només una falsa alarma que algun dia no ho serà.

* a veure si els de les viquipèdies s’actualitzen: En honor seu s'otorga el Premi internacional d'Humor Gat Perich a Llançà (Alt Empordà).