tercer poema

Suposo que els qui han seguit aquest tríptic poètic tenien clar que el poeta d'avui seria Gabriel Ferrater. En tornar a veure el vídeo he pensat en la fragilitat de la memòria, al menys de la meua. Tants cops com vaig sentir la veu de Ferrater durant el curs 71-72 (i després en gravacions) , i la tenia oblidada; penso també en veus familiars desaparegudes i no puc recuperar el to, el timbre, els petits detalls que les singularitzaven; queden els fets, queden paraules, però han desaparegut les veus en el sentit físic. De Ferrater, a part dels texans, ja no sé si imagino l'americana beix, potser de pota de galls (?) i només, perquè ho decideixo, així recordo que portava un clavell vermell a la solapa, provocació en aquell temps històricament, que no personalment, gris.

Per què va triar “Cançó del gosar poder” en el recital del Price? Ara, sense repassar els seus poemes un per un, penso que tampoc no tenia gaire cosa a triar. Ni comparació amb la quantitat de material adequat de Pere Quart o d'Espriu, que devien tenir feina a decidir-se. Potser perquè aleshores, en aquella vetllada, no podia triar gaire, ara és ben viu, que l'amor i el temps sempre són presents per molt que també acabin passant.



Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.


Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.


Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.


Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.


Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.

Jo mateix i les dues comentaristes d'ahir al·ludíem la prosa d'Espriu. Com és que Ferrater no va escriure prosa, tret dels articles nombosos i  diversos? Ni contes, ni una novel·la (ep, una novel·la sí, policíaca, en castellà, a quatre mans). Pla -aquests dies rellegeixo Pla, com es pot notar- li suggeria en una carta, ja força coneguda, després de llegir el seu primer llibre, Da nuces pueris:

Per què no escriu en prosa? [...] Ho faci. No perdi temps. Les poesies del llibre són esquemes de novel·les. No ho creu així? [...] Si vostè fa una novel·la, la presenta a un o altre jurat i jo en formo part, pot estar segur que en igualtat de mèrits (percebuts per mi) jo li faré donar el premi, o almenys faré un esforç gros en aquest sentit.

No sé si Ferrater devia respondre Pla en privat, però anys més tard, quan va reunir els seus tres poemaris en Les dones i els dies justificava als lectors aquesta mancança, qui sap si amb la carta de Pla encara en el record:

L'autor vol fer notar que, encara que les peces aquí recollides són poemes des del moment que són escrites en vers, les coses que que diuen no eren pas fatídicament destinades a la poetització. [...] Però l'autor no ha arribat encara a escriure una prosa que no tingui forma d'esponja.

Gabriel Ferrater: fragment de la Nota que encapçala Les dones i els dies

segon poema

Quan vaig anar (amb Teixidor) a veure Salvador Espriu al seu pis silenciós del Passeig de Gràcia per escriure l'”Homenots” em semblà que era un home superior -vull dir molt més complex- que la llengua que utilitzava per expressar-se. Els treballs, els maldecaps que la llengua li deu haver donat. Espriu és un gran escriptor. La seva adjectivació és divertidíssima, d'una penetració molt aguda, que sembla feta amb una barrina de mitja canya. És un escriptor d'una amenitat permanent, dintre el gènere eixut, que serà difícil de popularitzar...

Josep Pla: Notes per a Sílvia.


Se'm fa difícil, i no, identificar Espriu a través d'aquest petit fragment de Pla, que, estic segur, pensa no només en el poeta sinó també, i molt, en el prosista. Aquesta “barrina de mitja canya” és una sensació que jo he tingut moltes vegades en llegir la poesia d'Espriu, però també en veure'l, en escoltar-lo... Ens han quedat els seus poemes? Alguns força repetits i rellegits; jo crec que més que les seues proses

Bé, tot això són paraules que no vénen al cas perquè únicament, per diversió i per testimoniatge, la meua intenció és recordar la seua figura, la seua veu i un dels seus poemes. Mentre anava escoltant el poema pensava com és que va triar aquest i no un altre, ell que ja en tenia tants que podia recitar en aquella vetllada. No ho sé, és clar. D'aquest poema en va fer posteriorment una interpretació -interpretar vol dir triar un ritme personal- el cantant Xavier Ribalta que ja no es troba fàcilment i que m'ha semblat interessant de deixar aquí. Demà el tercer poema, que tothom ja es deu imaginar de qui és.





Direm la veritat, sense repòs,
Per l'honor de servir, sota els peus de tots.


Detestem els grans ventres, els grans mots,
La indecent parenceria de l'or,
Les cartes mal donades de la sort,
El fum espès d'encens al poderós.
Es ara vil el poble de senyors,
S'ajup en el seu odi com un gos,
Lladra de lluny, de prop admet bastó,
Enllà del fang segueix camins de mort.


Amb la cançó bastim en la foscor
Altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
Anem tancat les portes a la por.

primer poema

Ahir parlava de la poesia al carrer i avui presento una poesia en lloc tancat. No crec que sigui una contradicció -els poemes sempre són oberts, és clar- , malgrat que jo pateixo cada dia més claustrofòbia i tinc tendència a marxar quan alguna cosa no m'agrada.

Em suggereix aquest post (fa temps que em debato sense resultats definitius entre post i apunt, els dos termes que sembla que s'empren per expressar el que escrivim als blocs) el darrer apunt de la Júlia en què parla de Joan Oliver (o de Pere Quart). Parlava la Júlia, entre moltes altres coses, de l'escassa consideració de l'obra de Joan Oliver en determinat moment. No ho sé, potser sí. De tota manera, qui recorda o llegeix tot el que ha publicat qualsevol autor? Tampoc no ho sé. Val a dir que tots els alumnes del país que han acabat el batxillerat han llegit algun poema de Pere Quart; desconec si després han entrar en moltes altres pàgines seues i l'efecte que els ha produït la seua lectura posterior.

Estic segur, però, que hi ha un poema de Pere Quart que figuraria entre els més coneguts d'unes quantes generacions de catalans, bé per haver-lo llegit bé per haver-lo escoltat en la veu d'algun cantant. Em refereixo, evidentment, a Corrandes d'exili, aparegut per primera vegada -crec- a Saló de tardor (1947). El poema és d'una efectivitat expressiva i, sobretot, emotiva total i crec que encara ara, fins i tot més enllà de consideracions històriques, conserva la seua força, que prové, en part, de la seua senzillesa.

Estic segur que ja he copiat el poema alguna vegada, però avui ho tornaré a fer i el presentaré en dos vídeos. El primer, en la veu del propi poeta, en un fragment del Festival Poètic del Price (25 d'abril de 1970) en què jo mateix, que tenia 18 anys, vaig assistir sense saber ben bé què anava a veure i a escoltar i que em va encomanar un entusiasme que encara no coneixia (aprofito al principi del vídeo material del col·lectiu En Veu Alta). L'any 1970 va ser un any dolç per a Joan Oliver, entre altres coses perquè li van concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, el seu poema s'ha musicat unes quantes vegades; dues eversions força diferents a destacar: la de Lluís Llach, que és la que ha originat més “inspiracions”, i la d'Ovidi Montllor. Afegeixo les dues (interessant introducció de Llach en la seua actuació), però em sap greu no poder oferir en viu la de l'Ovidi. Com és que ens falten tantes imatges històriques?







Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’anyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.