1.5.12

primer poema

Ahir parlava de la poesia al carrer i avui presento una poesia en lloc tancat. No crec que sigui una contradicció -els poemes sempre són oberts, és clar- , malgrat que jo pateixo cada dia més claustrofòbia i tinc tendència a marxar quan alguna cosa no m'agrada.

Em suggereix aquest post (fa temps que em debato sense resultats definitius entre post i apunt, els dos termes que sembla que s'empren per expressar el que escrivim als blocs) el darrer apunt de la Júlia en què parla de Joan Oliver (o de Pere Quart). Parlava la Júlia, entre moltes altres coses, de l'escassa consideració de l'obra de Joan Oliver en determinat moment. No ho sé, potser sí. De tota manera, qui recorda o llegeix tot el que ha publicat qualsevol autor? Tampoc no ho sé. Val a dir que tots els alumnes del país que han acabat el batxillerat han llegit algun poema de Pere Quart; desconec si després han entrar en moltes altres pàgines seues i l'efecte que els ha produït la seua lectura posterior.

Estic segur, però, que hi ha un poema de Pere Quart que figuraria entre els més coneguts d'unes quantes generacions de catalans, bé per haver-lo llegit bé per haver-lo escoltat en la veu d'algun cantant. Em refereixo, evidentment, a Corrandes d'exili, aparegut per primera vegada -crec- a Saló de tardor (1947). El poema és d'una efectivitat expressiva i, sobretot, emotiva total i crec que encara ara, fins i tot més enllà de consideracions històriques, conserva la seua força, que prové, en part, de la seua senzillesa.

Estic segur que ja he copiat el poema alguna vegada, però avui ho tornaré a fer i el presentaré en dos vídeos. El primer, en la veu del propi poeta, en un fragment del Festival Poètic del Price (25 d'abril de 1970) en què jo mateix, que tenia 18 anys, vaig assistir sense saber ben bé què anava a veure i a escoltar i que em va encomanar un entusiasme que encara no coneixia (aprofito al principi del vídeo material del col·lectiu En Veu Alta). L'any 1970 va ser un any dolç per a Joan Oliver, entre altres coses perquè li van concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, el seu poema s'ha musicat unes quantes vegades; dues eversions força diferents a destacar: la de Lluís Llach, que és la que ha originat més “inspiracions”, i la d'Ovidi Montllor. Afegeixo les dues (interessant introducció de Llach en la seua actuació), però em sap greu no poder oferir en viu la de l'Ovidi. Com és que ens falten tantes imatges històriques?







Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’anyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

3 comentaris:

Pais secret ha dit...

Per més que l´escolti, una i altra vegada, la sensació que m´envaeix és la mateixa, una tristesa infinita i una recança completa. Em poso a la pell d´aquelles corrues de gent que travessava la ratlla i m´encongeixo. Potser perquè part de mi, sense haver nascut encara, també hi anava.Potser perquè encara avui hi ha gent que trammunta carenes per arribar enlloc.
I tanmateix...ho diu tan senzillament i emotiva que és un mal que no fa mal sinó que recoforta.
Has sentit la versió de la Sílvia Pérez Cruz?

Bon dia clar Miquel, per fi ha callat el vent per aquí dalt.

ninona ha dit...

Sempre em sorprenen les casualitats que convergeixen en un mateix punt.
Jo també he posat un poema de Joan Oliver al meu bloc (per cert que també comparteixo el dubte entre apunt i post), de resultes de llegir una referència en un altre bloc. I vet aquí que arribo al teu i em trobo amb la grata sorpresa de les Corrandes d'exili.

M'agrada molt aquest poema, i si no n'has sentit la versió de la Sílvia Pérez Cruz, te la recomano. Diferent i molt personal.

miquel ha dit...

Em fixo amb les teues darreres paraules, A., perquè jo també tinc aquesta sensació inexplicable al final: de reconfortament. Potser perquè darrere la tragèdia hi ha esperança.
Sí que he sentit la versió de la Sílvia m'agrada molt, però nome´s he volgut pujar els "clàssics" :-) Aquesta nit l'he vista cantant al programa de TV3 "L'empordanet"
Avui també aquí un dia de sol, sense massa calor que és el que va bé.


Ara aniré a veure el post (apunt) telepàtic que hem fet, ninona :-)
Sí que he sentit la versió de la Sílvia, de fet, si t'hi fixes, quan acaba de sonar la versió de Llach en el vídeo, apareixen diversos suggeriments per continuar escoltant música, entre altres la de la Sílvia.