segon poema

Quan vaig anar (amb Teixidor) a veure Salvador Espriu al seu pis silenciós del Passeig de Gràcia per escriure l'”Homenots” em semblà que era un home superior -vull dir molt més complex- que la llengua que utilitzava per expressar-se. Els treballs, els maldecaps que la llengua li deu haver donat. Espriu és un gran escriptor. La seva adjectivació és divertidíssima, d'una penetració molt aguda, que sembla feta amb una barrina de mitja canya. És un escriptor d'una amenitat permanent, dintre el gènere eixut, que serà difícil de popularitzar...

Josep Pla: Notes per a Sílvia.


Se'm fa difícil, i no, identificar Espriu a través d'aquest petit fragment de Pla, que, estic segur, pensa no només en el poeta sinó també, i molt, en el prosista. Aquesta “barrina de mitja canya” és una sensació que jo he tingut moltes vegades en llegir la poesia d'Espriu, però també en veure'l, en escoltar-lo... Ens han quedat els seus poemes? Alguns força repetits i rellegits; jo crec que més que les seues proses

Bé, tot això són paraules que no vénen al cas perquè únicament, per diversió i per testimoniatge, la meua intenció és recordar la seua figura, la seua veu i un dels seus poemes. Mentre anava escoltant el poema pensava com és que va triar aquest i no un altre, ell que ja en tenia tants que podia recitar en aquella vetllada. No ho sé, és clar. D'aquest poema en va fer posteriorment una interpretació -interpretar vol dir triar un ritme personal- el cantant Xavier Ribalta que ja no es troba fàcilment i que m'ha semblat interessant de deixar aquí. Demà el tercer poema, que tothom ja es deu imaginar de qui és.





Direm la veritat, sense repòs,
Per l'honor de servir, sota els peus de tots.


Detestem els grans ventres, els grans mots,
La indecent parenceria de l'or,
Les cartes mal donades de la sort,
El fum espès d'encens al poderós.
Es ara vil el poble de senyors,
S'ajup en el seu odi com un gos,
Lladra de lluny, de prop admet bastó,
Enllà del fang segueix camins de mort.


Amb la cançó bastim en la foscor
Altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
Anem tancat les portes a la por.

Papasseit

Ahir no tenia cap intenció de parlar de la virtualitat, sinó de la realitat; però tots sabem que una i altra cosa és confonen i es fonen, com, per exemple, en qualsevol exposició sobre un escriptor quan el visitant -em resisteixo a dir espectador- dubta entre la temporalitat d'allò que li presenten i la permanència en l'obra que descobreix o que ja coneix.

Quants desconeixedors de l'obra de Salvat s'hi incorporaran després de voltar per l'exposició d'Art Santa Mònica? Quants lectors el rellegiran? Més enllà de l'homenatge, del reconeixement, què pretén l'exposició sobre Salvat? No hi ha dubte -i encara més tenint en compte que l'escriptor és mort-, que comenci a ser llegit, que continuï sent llegit, que la seva obra perduri i, en la mesura que continua la seva literatura, que continuï ell.

En el meu cas, com que sóc de bon acontentar -ho remarco- i un incondicional, l'objectiu s'ha acomplert: només calia que algú em recordés el seu nom. Encara em commou, malgrat totes les mancances que se li puguin atribuir, la seva vitalitat, el seu ritme de la vida que passa i s'atura perquè ell no la vol deixar anar, i si la deixa anar altres la continuaran, el coneixement i l'acceptació de la vida petita que és la vida gran, la saviesa que cada dia és una festa i que l'existència de cadascú és també la dels altres, la d'un mateix.



TOT L’ENYOR DE DEMÀ

a Marià Manent


Ara que estic al llit
                           malalt,
                           estic força content.
-Demà m'aixecaré         potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
                                   sota el sol,
                                   sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
                          amb unes vores fetes de puntes de coixí,
                          i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja els tramvies
                                i els baixa,
                                tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa,
perquè no sé el secret
                                 de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri,
                              matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs
i retornen
              que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
                                          i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
                              amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats,
                                 i els carreters dormits
sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
          posat a taula.
I l'escudella rossa,
                           fumejant.

I vosaltres             amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera,
                                si m'aixeco,
                                demà.
Si no em puc aixecar,
                                mai més,
heus aquí el que m'espera:

— Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Vaig buscar el poema interpretat per algun cantant a Youtube i em va sorprendre que encara no hi hagués cap vídeo, així que em va semblar que ja era hora, encara que les imatges només fossin una excusa. De les dues versions, la de l'Ovidi és la que s'acosta més al que jo entenc que ha de ser el poema: només el recitat. Però em va semblar interessant recuperar la interpretació de Xavier Ribalta -per què no es coneix més Ribalta?- en una versió de 1975 en directe des de l'Olympia. Es pot cantar “Tot l'enyor de demà”?