crònica gràfica i escrita de Sant Jordi: seqüències de la tarda, el capvespre, i més encara

En aquest món que corre, corre, corre, la diada de Sant Jordi ja és història, i fins a l’any que ve. Però jo encara continuo ancorat en el sol esplèndid que ens va acompanyar i que el vent de llevant i els seus successors s’enduen a poc a poc mentre ens queden els llibres que vam comprar, i les roses sense més perfum que el que cadascú els va posar comencen a deixar anar pètals mentre n’esperen d’altres que potser vindran per la marededéu de Montserrat.

Volia deixar només una notícia gràfica de la tarda, potser tan sols per mostrar-li a miq, que com jo es passeja i canvia de capçaleres, i als qui són lluny que aquí seguim més o menys com sempre però més, i més variat, que les crisis econòmiques no afecten les festes sinó al contrari. D’acord, inclouré les imatges, però també algunes paraules.

Eren les dotze passades quan en arribar a un dels tres quioscos on alterno la compra dels diaris em vaig trobar amb la sorpresa que no quedava cap “Avui”. “No donaven avui un CD amb poemes musicats de la M. M. Marçal...?” El quiosquer em va treure un diari de la pila que li devia quedar a l’interior juntament amb els pomes i les músiques; unes interpretacions que en general trobo massa tristes perquè recordo l’optimisme i les ganes de viure de la Maria Mercè fins i tot en els moments de tristor.

Surto tard de casa perquè espero un paleta que finalment no es presenta. Enfilem el carrer de Mallorca fins a la Rambla de Catalunya. La festa cada any és més espectacular i diversa. Les papereries petites com un cop de puny munten parades desproporcionades en què senyoregen els llibres de tapa dura, tothom ven roses –i en regala-: les floristeries, els supermercats, els alumnes d’institut que fan un viatge de fi de curs, els estudiants de medicina que reivindiquen no sé què, les gitanes i els pakistanesos, la de la impremta de més avall, que ha estampat samarretes i tovalloles de bany amb roses de tots els colors i mides, la mar –aquest any si que la veig- , a la parada dels de Relats té un pom de mocadors de seda amb poemes escrits (en compro un –daurat sobre negre- de Martí i Pol que deixo plegat en forma de rosa en un gerro per conservar encara uns dies el misteri)... I cada dia més artesans i artistes, pastissers inclosos, que celebren la diada amb material senzill o sofisticats, directament o remotament relacionat amb sant Jordi, el drac, la princesa, els llibres o no res.

Es fa difícil transitar pels espais centrals i busquem els laterals de camí cap a la Rambla, sense mirar llibres més que de lluny. Famílies senceres agafades de la mà per por de perdre’s, parelles agafades de la mà perquè s’estimen, avui una mica més, solitaris i solitàries que aspiren a ser estimats potser demà o demà passat, escèptics de l’amor i convençuts de la seva sort, tot de creuaments amb ritmes diversos que marquen les pauses de les parades i els semàfors. Segueixo els ritmes a ull nu i, de tant en tant, amb la pantalla de la màquina de fotografiar que em distancia i objectiva. M’aturo a penes un instant a veure com els artistes florals presenten les roses de mil maneres (s’organitzarà algun cop un concurs?).

Per què posen parades el partits? Mentre la Joana entra a Decathlon per comprar material per a l’excursió d’avui, m’aturo a la multiparada nacionalista-sobiranista-independentista de la plaça Vila de Madrid; en un extrem un home sol que ven només llibres de Josep Dalmau i estimula a fer-se el DNI català que abans es feia a la Públia i que no ha canviat gens de disseny. Xerrem una estona –és el mateix Dalmau?- amb l’única interrupció d’una senyora que ens regala una postal amb un drac. Parlem de la independència. Jo li dic que aquí no concebo cap independència sense armes. Ell em diu que recordi les independències dels pobles iugoslaus –es corregeix, volia dir del poble txec i eslovac-. Continuem la conversa sense variar argumentacions, un i altre a la nostra. A mi em sembla que aquí no hi ha cap possibilitat i que les paraules dels polítics que proposen la independència (les altres denominacions són succedanis) són pur fum poques vegades innocent. Ell em diu que prengui nota d’un nom: Santiago Espot, que és brillant: “Es pot, m’entens, es pot! Ell pot.”

Anem pujant, es va fent fosc. He perdut la Joana. Mentre l’espero a la porta d’Ona, em fixo amb un home ja gran que recordo però no sé situar. Un altre home gran amb bastó, li diu, assenyalant la seva barba blanca: “la barba t’ha rejovenit”. Riuen tots dos. Queda poca gent, la festa s’acaba. Comprem només dos llibres i anem cap a casa. En una floristeria familiar, compro la darrera rosa a un nen d’uns deu o onze anys mentre la família se’l mira i somriu. “Soc el més petit”, em diu. A Navarro, una olivera (olea europea) italiana de vora un metre, tota farcida de mostra. Em fa riure un detall de les instruccions: “molto longeva fino 2000 anni.” Ja us diré si és veritat aquesta publicitat. I en nit de lluna nova de 2009, penjo aquest post, acompanyat d’un vídeo amb poesia d’una de les meves poetes preferides amb la veu de dues de les meves cantants estimades, i d’un sant Jordi bel·ligerant i triomfant, i un drac contemplatiu sota la lluna que avui és nova malgrat que ell, sempre tan babau, no ho sàpiga. I fins l’any que ve. A veure si el pròxim abril ja trobo les parades farcides de llibres digitals i els corresponents lectors, perquè aquest any, ni una oferta.



























(Kandinsky: "Nit de lluna", gravat sobre fusta (1907). Galeria Tretiakov de Moscou)

crònica de Sant Jordi: pausa de migdia

Llegeixo les respostes breus però interminables de famosos coneguts i desconeguts. Diu la Teresa Forcades, monja:

... la poesia m’agrada molt però em passa que amb un vers ja en tinc prou per a tota la tarda.

Penso durant la tarda que sovint, poetes i lectors, oblidem que és així, que és això. Quin vers, però? Quina tarda? Quantes tardes?

crònica gràfica de Sant Jordi: matí

Gloriós senyor Sant Jordi amb temperatures primaverals promesa d’estiu! La festa de les festes malgrat ser dia feiner, una pausa. Ara, que ja és demà, em queda encara una mica de feina per fer, de manera que deixaré les reflexions habituals de la diada per un altre moment. Avanço, únicament, que cada dia que passa em reconec amb menys capacitat de predir el futur: llegeixo que un dels llibres de la diada és el de Cercas.

M’he passat una estoneta matinal de teatre en una representació en sessió única de Gente bien, de Rusiñol. Em sorprèn que en el programa de mà aparegui el meu nom a l’apartat de llums i so, cosa que agraeixo a la immerescuda generositat de la companyia inestable que ha representat l’obra, amb uns assistència massiva de públic, i molt especialment a qui correspongui, perquè, si no recordo malament, només he apagat els llums de la sala, he premut en quatre ocasions el botó que posava en marxa el CD –amb sincronització i volum dubtosos (hi havia tants paranys a la taula d’imatge i so!)- i he encès els llums al final de la representació.

Gente bien és una obra de Rusiñol en un acte estrenada per primera vegada l’any 1917 -el mateix any de la revolució russa- que explica en clau d’humor l’ascensió d’un burgès –industrial, per suposat- a la noblesa i el procés d’adaptació a la nova classe social que en el cas del protagonista i la seva família consisteix a adoptar la llengua castellana en les seves relacions socials, inclosos els criats, i a canviar alguns altres costums, com el de la fidelitat conjugal. Rusiñol es riu d’aquests personatges, i ara i en el moment de l’estrena devia fer riure el públic, cosa que no significa que el públic no envegés ni envegi el burgès reconvertit.

Mentre em mirava l’obra pensava en la quantitat de manifestacions culturals que no arriben més que a cercles reduïts i en la vigència d’aquesta diglòssia ancestral del país que jo crec que augmenta espectacularment i que alguns anomenen bilingüisme i d’altres plurilingüisme, mestissatge, cortesia, globalització, etc.

Aquí us deixo uns fragments de dues escenes que il·lustren els dos aspectes més amunt esmentats. Aquesta vegada no em disculparé per la deficiència de les imatges perquè no sé si els actors tenen gaires ganes de ser reconeguts ni si aprovarien la seva aparició blocaire.

I amb retard: Feliç Sant Jordi!



P.S. Em disculpo per no haver arribat a l'hora a la signatura de llibres. Alguns ja sabeu les dificultats circulatòries de la diada pel centre de la ciutat. Si voleu, quedem un altre dia.

avui firmaré exemplars dels vostres llibres

Em veig gairebé obligat a conseqüència de la petita trampa del títol d’ahir a citar algun llibre per aquest Sant Jordi, sense cap ànim d’estimular compres precipitades ni de crear complicitats, només faltaria. De tota manera seré breu i conseqüent amb l’element sorpresa com a sinònim de novetat que esmentava ahir.

Segurament el meu llibre escrit en català preferit d’aquest any, al menys el primer que em ve al cap, és Una màquina d’espavilar ocells de nit, de Jordi Lara. El rellegiré.

La meva afició a la cuina de supervivència i la seguretat que en temps de crisi calia sacrificar el paladar em va dur a comprar La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows. Un llibre menor, però deliciós, malgrat el tractament epistolar del qual per principis sóc enemic convençut, malgrat l’excessiva i innocent, gairebé obscena, alegria de viure, malgrat un final de conte de fades, malgrat que encara no he aconseguit esbrinar com es fa un pastís de pela de patata. No volia escriure pros, però no em resisteixo a deixar-ne un: la desdramatització del dramatisme de la guerra que lliga amb l’heroïcitat dels herois anònims que no ho són... Uf, ara m’allargaria.

Veig que tornen a fer publicitat de Catalunya des del mar, de Carlos Barral, un dels meus capçalers per relegir en temps de vacances d’estiu. Res més a dir, ja n’he parlat abans.

Tallo. Quan a les compres, dubto, també a cap calent, entre L’home més buscat, de John le Carré; La meravellosa història de Peter Schemilh, d’Adelbert Von Chamisisso; Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat. En aquest darrer cas per una qüestió d’homenatge personal.

I ara que ja he acomplert amb els títols, és el moment de dir que he arribat a la conclusió que una de les gràcies que troba molta gent en aquesta diada és la d’aconseguir que algun escriptor o escriptora li firmi el seu llibre; fins i tot estic segur que algunes compres es fan pensant més en la dedicatòria que en altra cosa, i em sembla molt bé. He pensat que hi deu haver gent que si avui no compra determinat llibre és perquè no té la seguretat que l’autor li pugui firmar o perquè sap que no ho podrà fer perquè fa més o menys temps que ha mort. Se m’acut que, sense que això es consideri un precedent, jo, modestament, puc firmar i escriure una dedicatòria breu en aquells llibres que sobretot a causa de la defunció de l’autor restaran –restarien- sense les paraules que els literats vius i assequibles es cansaran de gargotejar en horaris i llibreries convingudes. M’ofereixo a firmar qualsevol obra de no importa quin autor ni en quina llengua de vuit a vuit i deu al peu del llibre brossià de la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Gran Via. De moment m’especialitzo –a partir de les imitacions que faig, tretes del Manuscrit Català, de Flos i Calcat- en Carner, Maragall, Folch i Torres, Ruyra, Oller, Dolors Monserdà, Víctor Català, Casellas i Alcover, però puc intentar qualsevol altra lletra. El meu lema és que ningú es quedi sense la seva dedicatòria i la signatura corresponent. Queda dit!