23.4.09

avui firmaré exemplars dels vostres llibres

Em veig gairebé obligat a conseqüència de la petita trampa del títol d’ahir a citar algun llibre per aquest Sant Jordi, sense cap ànim d’estimular compres precipitades ni de crear complicitats, només faltaria. De tota manera seré breu i conseqüent amb l’element sorpresa com a sinònim de novetat que esmentava ahir.

Segurament el meu llibre escrit en català preferit d’aquest any, al menys el primer que em ve al cap, és Una màquina d’espavilar ocells de nit, de Jordi Lara. El rellegiré.

La meva afició a la cuina de supervivència i la seguretat que en temps de crisi calia sacrificar el paladar em va dur a comprar La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows. Un llibre menor, però deliciós, malgrat el tractament epistolar del qual per principis sóc enemic convençut, malgrat l’excessiva i innocent, gairebé obscena, alegria de viure, malgrat un final de conte de fades, malgrat que encara no he aconseguit esbrinar com es fa un pastís de pela de patata. No volia escriure pros, però no em resisteixo a deixar-ne un: la desdramatització del dramatisme de la guerra que lliga amb l’heroïcitat dels herois anònims que no ho són... Uf, ara m’allargaria.

Veig que tornen a fer publicitat de Catalunya des del mar, de Carlos Barral, un dels meus capçalers per relegir en temps de vacances d’estiu. Res més a dir, ja n’he parlat abans.

Tallo. Quan a les compres, dubto, també a cap calent, entre L’home més buscat, de John le Carré; La meravellosa història de Peter Schemilh, d’Adelbert Von Chamisisso; Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat. En aquest darrer cas per una qüestió d’homenatge personal.

I ara que ja he acomplert amb els títols, és el moment de dir que he arribat a la conclusió que una de les gràcies que troba molta gent en aquesta diada és la d’aconseguir que algun escriptor o escriptora li firmi el seu llibre; fins i tot estic segur que algunes compres es fan pensant més en la dedicatòria que en altra cosa, i em sembla molt bé. He pensat que hi deu haver gent que si avui no compra determinat llibre és perquè no té la seguretat que l’autor li pugui firmar o perquè sap que no ho podrà fer perquè fa més o menys temps que ha mort. Se m’acut que, sense que això es consideri un precedent, jo, modestament, puc firmar i escriure una dedicatòria breu en aquells llibres que sobretot a causa de la defunció de l’autor restaran –restarien- sense les paraules que els literats vius i assequibles es cansaran de gargotejar en horaris i llibreries convingudes. M’ofereixo a firmar qualsevol obra de no importa quin autor ni en quina llengua de vuit a vuit i deu al peu del llibre brossià de la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Gran Via. De moment m’especialitzo –a partir de les imitacions que faig, tretes del Manuscrit Català, de Flos i Calcat- en Carner, Maragall, Folch i Torres, Ruyra, Oller, Dolors Monserdà, Víctor Català, Casellas i Alcover, però puc intentar qualsevol altra lletra. El meu lema és que ningú es quedi sense la seva dedicatòria i la signatura corresponent. Queda dit!

9 comentaris:

el llibreter ha dit...

Crec que acabes d'iniciar una revolució que canviarà la fesomia de Sant Jordi per sempre més.

Bona diada!

Júlia ha dit...

La veritat, no he entès mai aquest interès per les firmes, pel que fa als llibres. A mi m'agrada que em firmin quan conec bé l'autor o autora (personalment, vull dir), tal com si m'enviés una postal, però que em firmi un paio que no em coneix de res... Bé, potser si tingués una passió desmesurada per algun autor viu ho veuria d'una altra manera.

kika ha dit...

amb les cues que s'han de fer per a poder comprar un llbre avui, només faltaria haver-ne de fer per una signatura. uf! no!

al llegir el títol em pensava que et referiries a les dedicatories que escrius al llibres que regales. aquesta altra idea no se m'hauria acudit. sembla bon negoci! :-)

Montse ha dit...

Ostres, que bonic!

Una nova professió acaba de ser inventada!

jo també m'hi apunto.

Prou cues per Sant Jordi!

que siguis feliç, estimat Pere!

gatot ha dit...

tinc dos llibres dedicats pels seus propis autors i tots dos me'ls van regalar ells personalment...

jo no crec que publiqui -em publiquin- mai, perquè no tinc tècnica, no sé escriure, ni tinc voluntat o idea o il·lusió de fer-ho... però miro de posar-me a la pell de qui escriu i vol guanyar-s'hi la vida i em fa una mica de pena pensar com es deu sentir firmant per persones que potser ni el llegiran...

imagino un autor... sorprès a casa per l'arribada d'un email, que pugui iniciar una relació epistolar amb un lector... i trobo que ha de ser tota una altra cosa...

bona diada, Pere; i compte amb les riuades de gent!

El veí de dalt ha dit...

Deu minuts de signatura...? Poca feina vols fer tu! Bones lectures!

Trini González Francisco ha dit...

I bé...? Com ha anat això de les signatures? Quina ha estat la més demanada?

miquel ha dit...

Bona diada -i cansada, suposo-, llibreter. Al final m'he despistat, però l'any que ve se'n sentirà parlar.

Dona, Júlia, suposo que si hem llegit l'autor o autora el coneixem de vegades tant, o al menys de manera diferent, com alguns dels seus amics. A més, ja saps com en som alguns de fetitxistes.

Cert, kika, avui és un dia terrible, però també és d'aquells que produeix un cert grau de ximpleria que fa superar els condicionants objectius. Que consti que a mi no m'ha firmat res ningú.
Espero que hagis tingut llibre i rosa, en l'ordre que prefereixis.

Arare, si em dius que sí, si l'any que ve firmes amb mi, et prometo que jo posaré la taula (plegable i petita) i el boli.
Felicitat -i bones lectures- també per a tu.

gatot, lúnic inconveneint que veig perquè no et publiquin és la manca d'il·lusió, la resta crec que són aspectes sense importància.
No sé, crec que als escriptors, malgrat el que dius, els agrada firmar, és un reconeixement públic. Una altra cosa és mantenir una certa relació epistolar que -també ho suposo- pot resultar carregosa perquè suposa una dedicació, un temps, que potser en molts casos l'autor no té gaires ganes de compartir, sobretot segons amb qui. En fi, ho podríem preguntar.

En volia poca i no n'he fet gens :-)
Suggeridores i excitants lectures, veí :-)

miquel ha dit...

Ens acabem de creuar, Trini. Ja ho veus, al final res de res. Imagino cues immenses esperant-me i jo sense aparèixer. Ningú no es creurà que ha estat força major, i l'any que ve...