Elle se demanda pourquoi elle, qui avait tant de mal à parler d’elle-même aux personnes qu’elle rencontrait face à face, révélait sans le moindre problème ses secrets les plus intimes à une bande de farfelus totalement inconnus sur Internet. Mais le fait était que si Lisbeth Salander avait une famille et un groupe d’appartenance c’était justement ces fêlés complets.
[…]
Lisbeth ignorait tout de l’apparence physique de citoyens de Hacker Rep et elle n’avait qu’une vague idée de ce qu’ils faisaient hors du Net –les citoyens étaient particulièrement vagues au sujet de leurs identités. SixOfOne par exemple, prétendait qu’il était un citoyen américain noir, mâle et d’origine catholique, domicilié a Toronto au Canada. Il aurait tout aussi bien pu être blanche, femme, luthérienne et domiciliée à Skövde en Suède.
[…]
Sur le Net, Plague était un citoyen intelligent et socialement doué. En réalité, il était un trentenaire obèse et asocial avec une pension d’invalidité, qui habitait à Sundbyberg. Il se lavait franchement trop peu souvent et son appartement puait. Liseth limitai au maximum ses visites chez lui. Le fréquenter sur le Net était amplement suffisant.
Stieg Larsson. La reine dans la palais des courants d'air.
(Messenger, blogger, gmail, Hacker Rep, FACEBOOK, ..., ... Amics coneguts i desconeguts, amistats d’un dia, amistats per a tota la vida, famílies monoparentals, famílies nombroses, famílies impossibles, visites fugaces, visitants anònims que no deixen petjades, visites llarguíssimes amb pijama inclòs, lectures compartides, suggeriments de lectures, amors, desamors, ignoràncies, baralles familiars, reconciliacions d’amics, horacià, dantesc, inacabable, ficcions que són realitat, realitats que són ficció, investigacions... Qui m’ha assenyalat amb la tecla aquí?: Yes, this is the author )
LES PERSONES GRANS NO MOLESTEN
Fa 7 hores
9 comentaris:
tens un meme al meu blog... ara no tinc temps de llegir el post, però ho faré!
petonet...
No em pensava que hi hagués tants "llocs comuns"... Ma germana hi segueix enganxada, però jo me n'he despenjat.
Curiós, el fenomen. Et trobo des de casa de la Violette. Agradable sorpresa haver-te conegut. Seguiré passant per aquí.
Petons.
I rere la Violeta vinc jo... Doncs així ens hem trobat, amb tu i amb tants! Des de fa ja temps amb la Xurri, la Katrin, la Montse, la Gemma, el Veí, el Paseante, l'Albert, l'Hanna, el Quim Roig... gent que potser no s'hauria conegut mai i que ara forma part de les nostres vides des de l'escriptori estant. La Katrin va marxar i ara marxa el Paseante, i em fa molta pena... Espero que els altres, els de sempre i els que han anat arribant, la Zel, la Violeta, la Rita, la Mar... i molts que em deixo perquè no tots són amics comuns, com tampoc ho són sempre a les escales o als veïnats, trigueu molt en abandonar-me.
M'has fet somriure amb el dibuix.
Una abraçada!
Ja està bé, em perdo gairebé tot, no entenc gaire el francés :o(
Però del que crec que entenc, més o menys, si. Això va així, d'aquesta manera. T'he reconegut publicament. I molt bo el dibuix - demoledor - molt bó.
Violette, jo espero no abandonar-te en molt temps. Moooooolts petons, bonica.
M'hi jugo el que vulguis que no has tingut temps de llegir el post, estimada Montse :-) Vist el meme i acceptat i pensat. Properament en aquesta plaça.
petonet.
Va, morenita lectora dels clàssics, tu ja saps que tot són -sóc- llocs comuns :-) No t'hi hauries d'haver despenjat, o sí?
Ens hem creuat algunes vegades, violeta. Ara vinc de casa teva; m'ha agradat. Segur que ens retrobarem i farem alguna xerradeta, no?
Sí, violette, ens hem trobat, hem passejat junts (alguns diuen que marxen però retornaran), i em parlat o hem guardat silencis complices. Fem camins solitaris però sempre tenim moments per reunir-nos... i no sempre des de l'escriptori que ens preserva :-)I no ens abandonem. És clar que som tan joves en aquest món virtual!
Una abraçada.
Segur que ho has entès suficientment, xurri: som nosaltres, no?(alguns més i altres menys).
Saps, el dibuix és en part demoledor i en part d'un patetisme que frega la tendresa. Ja ho sé, exagero.
(perdoneu que m'hi posi: en molt temps? Ai, ai ai!)
Jajaja, Pere. Millor dir espero no abandonar-te mai? Potser sí, no?
Millor, Violeta, encara que no sigui veritat; que després ja se sap, que si una cosa o l'altra....
Publica un comentari a l'entrada