retrobaments

Recordeu que ahir us parlava també de la trobada blocaire de Granollers? En Toni i en Jesús, organitzadors de l’esdeveniment en el seu vessant literari, en sengles comentaris m’animaven a participar amb un dels meus post al llibre que editarà Cossetània. Em deia el primer, davant de la meva mandra a l’hora de triar-ne un entre els prop de 900 que veig que tinc, que un criteri fàcil de seguir seria decidir-me pel que ha tingut més comentaris. És possible que aquest criteri “comercial” fos tan bo com qualsevol altre, però no m’impediria haver d’anar repassant tot el que he escrit: tasca feixuga i lenta. La Júlia em suggereix que triï algun post que sobre literatura catalana, i diu, amb tota la raó perquè a mi també m’ha passat, que de vegades alguns dels posts més comentats ho són en aspectes que l’autor considera marginals, poc importants.

Tinc una idea vaga del que he anat escrivint, així que faig una prova seguint el consell de la Júlia i escric a la barra de Blogger, a “cerca al bloc” (que no blog): Verdaguer, sabedor que alguna cosa apareixerà. I, oh miracle!, apareix un post encapçalat amb uns versos del poeta, però que en el seu cos central no parla del poeta sinó de l’amor: EL TEMA. Dic oh miracle!, perquè jo no tinc gaires comentaris i en canvi aquest en té ... 33! Recordo perfectament el post i puc dir que jugava amb un equívoc com a punt de partida que era impossible de detectar, que només jo coneixia, encara que després té la gràcia de l’enumeració suggerent, que invita a participar. Hauria de ser aquest el post?

Ja posats, escric Orfeu, i m’apareixen uns quants articles que tenen com a motiu la vida d’aquest músic del mon clàssic. Diversos fragments d’Ovidi em serveixen de punt de partida per desenvolupar alguns pensaments, més encertats o menys, no importa. Aquesta és una de les sèries amb què em vaig divertir més, però de cap manera pot anar un post sense els altres.

La cerca de Víctor Català em dóna només un resultat. Quina ràbia la pèrdua dels posts dedicats a Solitud que van desaparèixer amb la mort de Barcelonablogs, la meva antiga casa. Eren fets amb més amor que d’altres, per raons que mai no vaig explicar.

Aquesta petita búsqueda em confirma la inutilitat de la tria. Sóc un indecís i no sabria com enviar un dels meus fills (filles?) a un lloc desconegut, lluny dels seus germans i germanes i vestit amb roba de paper. És veritat que allà podria fer amistat amb excel·lents amics, però... I que dirien els que s’han quedat a casa: com aquell...?

De fet, després de pensar-hi una mica, se m’acut que si algun dia els envio fora d’aquí serà tots junts. És clar que trobar una casa de paper que n’allotgi els 900, i els qui s’hi vagin afegint, és una quimera, i més en aquests temps, amb la hipoteca que em tocaria pagar. De moment no veig altra sortida que deixar-los amb mi. Si s’escapen de casa o els segresten, serà una altra història. Quan arribi el moment, ja en parlarem.

P. S. Si a les amigues i els amics que passeu per aquí us faria mandra recordar i triar un post que heu llegit –ho sé bé-, imagineu l’interès que podrien tenir els desconeguts a llegir-ne un en casa estranya. Raono bé? Ai, que em sento una mica com Narcís, però, com en el seu cas, no és culpa meva.

ceguesa? No cal

Parlo d’oïda i de memòria. Sembla ser que monsieur Diderot va preguntar un dia alguna cosa com:
-Qui sent més plaer en les relacions amoroses, l’home o la dona?
La noia li va respondre:
-Quan us pica una orella i la grateu amb el dit petit, qui sent més plaer, l’orella o el dit?
Monsieur Diderot no va haver de preguntar res més.

Aquest petit fragment de diàleg correspon a l’obra El llibertí d’ Eric–Emmanuel Schmitt, que es pot veure al Poliorama fins a finals de setembre (només?). Crec que no hi ha cap traducció de l’obra al català, ni al castellà.

Segles abans, li havien fet la mateixa pregunta a Tirèsias, però, ell, massa directe en la resposta, va patir la ira de Satúrnia que, si hem de fer cas a Ovidi, el va deixar cec. Que Júpiter li concedís el do de veure el futur i un bastó per guiar-se (un gos pigall hagués estat tota una altra cosa) , no va millorar el caràcter de Tirèsias.

De vegades un es pregunta de què ens pot servir la lectura dels clàssics i conèixer una mica d’història . Ja ho veieu, la donzella de l’obra d’Eric–Emmanuel Schmitt, que coneixia la vida de Tirèsias, va conservar la vista, cosa que és molt d’agrair, perquè ni en els temps de Diderot ni en els d’Eric–Emmanuel Schmitt, que són els nostres, endevinar el futur és una tasca fàcil i, per altra banda, llegir continua sent un plaer que no ens volem resignar a perdre.

de l'orgasme femení i les seves conseqüències

De la història de Narcís que us deixava l’altre dia en té bona culpa Tirèsias, de qui ja us he parlat en altres ocasions i que va ser el qui va predir que sí Narcís s’emmirallava ja havia begut oli. Deixeu-me que us reprodueixi la presentació que Ovidi fa de l’endeví i que us faci després algunes consideracions que sempre que recordo aquesta història em ronden pel cap. Potser fins i tot m’ajudareu a resoldre algun dubte.

Mentre per llei del destí tot això a la terra passava
i era segur el bressol de Bacus, de doble naixença,
Júpiter, en oblit dels greus problemes pel nèctar,
s’excitava, i així de coses banals i juguesques
discutia amb Juno: “Millor que l’orgasme dels homes
és el vostre en la plena unió”, li deia, “no ho dubtis.”
Ella ho negava. Van fer que Tirèsias, home molt savi,
ho decidís, puix que ell va fruir de les dues maneres.
Sí, perquè dues serps va trobar en un bosc que s’unien
i ell, amb un cop de bastó, llavors volgués separar-les,
però, cosa admirable, el baró va fer-se una dona
i van passar set tardors. Un altre cop les va veure
a la vuitena i “Si tan podeu contra aquelles que us ataquen”,
diu, “que el vostre agressor convertiu al sexe contrari,
ara també us feriré!” I atacant de nou les colobres
recuperà els seus trets d’abans, i l’antiga figura.
Jutge, doncs, nomenat de disputa tan divertida
corroborà el parer de Júpiter; trobà Satúrnia
tan injust el dictat que sense mesura amb la causa
a la perpètua nit els ulls del jutge condemna,
i el pare totpoderós (no es permet a un déu que desfaci
res del que un déu ha fet), per la llum que acaba de perdre,
li concedeix de preveure el futur, i alleuja el seu càstig.
I ell, amb fama acollit pels poblats aonis, donava
als qui volien consell respostes irrefutables...

Ovidi. Les metamorfosis. Traducció de Jordi Parramon

Ja ho heu llegit en una de les versions originals. Com passava sovint en el món clàssic, sembla que les persones estaven predestinades a la desgràcia. Tirèsias es converteix en dona (no proveu el seu mètode en l’actualitat, no funciona) i durant set anys va tirant –no se’n diu res de la seva vida- fins que es veu que es penedeix del canvi i, seguint el mateix sistema, torna a la seva condició primitiva masculina. Fins aquí tot bé, res més que una experiència per explicar als descendents i per presumir a la taverna. Ah, però els déus, sempre juganers i propers, tenen una disputa, ja ho heu llegit: Qui sent més plaer en les relacions amoroses, l’home o al dona? I va el babau de Tirèsias, que sembla que no sap com les gasten els déus, i en lloc de dir que no se’n recordava, que si això i allò, diu que la dona gaudeix més en les relacions sexuals. Ja l’hem fotut. Juno s’enfada i com que li sembla que l’individu no veu les coses prou clares, el priva de la vista, que pel que li servia... I Júpiter, que se sent culpable -bé havia de saber, si era un déu com cal, el que li passaria a Tirèsias- li concedeix la visió del futur i, encara que aquesta versió no ho diu, sembla que li allarga la vida terrenal, la qual cosa té poca importància perquè, com sabeu, molts continuaven després de la mort les seves activitats habituals a l’infern –cas del nostre heroi o antiheroi-. Hi ha també qui diu que en un acte d’extrema generositat Júpiter la va regalar un bastó al cec per poder guiar-se en aquest món de tenebres. En fi, tot plegat una història força alliçonadora, que en una lectura superficial ens reafirma en la convicció que dels déus, com més lluny millor.

El que sempre m’ha intrigat de la història, més que cap altra cosa, és perquè Juno es va mostrar tan contrariada en saber l’opinió –la certesa- de Tirèsias. Per què no la satisfeia sentir-se superior en l’aspecte sexual al pare dels déus? Hi havia en aquella època un rebuig femení, com en altres moments posteriors de la història, a acceptar públicament el goig sexual? Sí alguna de les descendents de Juno que es deixa caure per aquest bloc em pot il·lustrar una mica sobre el tema, li ho agrairia.

Una altra reflexió possible a partir d’aquesta història és saber fins quin punt els de cada sexe sentim el desig en algun moment de la nostra vida de conèixer, d’experimentar el que sent l’altre sexe, en tots els aspectes, no només el sexual. I encara, inevitablement, un pensament relacionat: considerant una persona en la seva totalitat, hi ha més diferències entre un home i la dona que més es pugui semblar a ell o entre un home i l’home que es pugui considerar més allunyat en tots els aspectes? No sé si algú dels que passa pel bloc i ha canviat de sexe per mètodes moderns ens podria dir alguna cosa definitiva en aquest camp. És clar que jo no estic segur que els canvis de sexe actuals abastin totes les característiques de les persones: no tinc prou informació. Segur que Tirèsias posseïa una informació veraç, però qui sap on para.