7.2.07

de l'orgasme femení i les seves conseqüències

De la història de Narcís que us deixava l’altre dia en té bona culpa Tirèsias, de qui ja us he parlat en altres ocasions i que va ser el qui va predir que sí Narcís s’emmirallava ja havia begut oli. Deixeu-me que us reprodueixi la presentació que Ovidi fa de l’endeví i que us faci després algunes consideracions que sempre que recordo aquesta història em ronden pel cap. Potser fins i tot m’ajudareu a resoldre algun dubte.

Mentre per llei del destí tot això a la terra passava
i era segur el bressol de Bacus, de doble naixença,
Júpiter, en oblit dels greus problemes pel nèctar,
s’excitava, i així de coses banals i juguesques
discutia amb Juno: “Millor que l’orgasme dels homes
és el vostre en la plena unió”, li deia, “no ho dubtis.”
Ella ho negava. Van fer que Tirèsias, home molt savi,
ho decidís, puix que ell va fruir de les dues maneres.
Sí, perquè dues serps va trobar en un bosc que s’unien
i ell, amb un cop de bastó, llavors volgués separar-les,
però, cosa admirable, el baró va fer-se una dona
i van passar set tardors. Un altre cop les va veure
a la vuitena i “Si tan podeu contra aquelles que us ataquen”,
diu, “que el vostre agressor convertiu al sexe contrari,
ara també us feriré!” I atacant de nou les colobres
recuperà els seus trets d’abans, i l’antiga figura.
Jutge, doncs, nomenat de disputa tan divertida
corroborà el parer de Júpiter; trobà Satúrnia
tan injust el dictat que sense mesura amb la causa
a la perpètua nit els ulls del jutge condemna,
i el pare totpoderós (no es permet a un déu que desfaci
res del que un déu ha fet), per la llum que acaba de perdre,
li concedeix de preveure el futur, i alleuja el seu càstig.
I ell, amb fama acollit pels poblats aonis, donava
als qui volien consell respostes irrefutables...


Ovidi. Les metamorfosis. Traducció de Jordi Parramon

Ja ho heu llegit en una de les versions originals. Com passava sovint en el món clàssic, sembla que les persones estaven predestinades a la desgràcia. Tirèsias es converteix en dona (no proveu el seu mètode en l’actualitat, no funciona) i durant set anys va tirant –no se’n diu res de la seva vida- fins que es veu que es penedeix del canvi i, seguint el mateix sistema, torna a la seva condició primitiva masculina. Fins aquí tot bé, res més que una experiència per explicar als descendents i per presumir a la taverna. Ah, però els déus, sempre juganers i propers, tenen una disputa, ja ho heu llegit: Qui sent més plaer en les relacions amoroses, l’home o al dona? I va el babau de Tirèsias, que sembla que no sap com les gasten els déus, i en lloc de dir que no se’n recordava, que si això i allò, diu que la dona gaudeix més en les relacions sexuals. Ja l’hem fotut. Juno s’enfada i com que li sembla que l’individu no veu les coses prou clares, el priva de la vista, que pel que li servia... I Júpiter, que se sent culpable -bé havia de saber, si era un déu com cal, el que li passaria a Tirèsias- li concedeix la visió del futur i, encara que aquesta versió no ho diu, sembla que li allarga la vida terrenal, la qual cosa té poca importància perquè, com sabeu, molts continuaven després de la mort les seves activitats habituals a l’infern –cas del nostre heroi o antiheroi-. Hi ha també qui diu que en un acte d’extrema generositat Júpiter la va regalar un bastó al cec per poder guiar-se en aquest món de tenebres. En fi, tot plegat una història força alliçonadora, que en una lectura superficial ens reafirma en la convicció que dels déus, com més lluny millor.

El que sempre m’ha intrigat de la història, més que cap altra cosa, és perquè Juno es va mostrar tan contrariada en saber l’opinió –la certesa- de Tirèsias. Per què no la satisfeia sentir-se superior en l’aspecte sexual al pare dels déus? Hi havia en aquella època un rebuig femení, com en altres moments posteriors de la història, a acceptar públicament el goig sexual? Sí alguna de les descendents de Juno que es deixa caure per aquest bloc em pot il·lustrar una mica sobre el tema, li ho agrairia.


Una altra reflexió possible a partir d’aquesta història és saber fins quin punt els de cada sexe sentim el desig en algun moment de la nostra vida de conèixer, d’experimentar el que sent l’altre sexe, en tots els aspectes, no només el sexual. I encara, inevitablement, un pensament relacionat: considerant una persona en la seva totalitat, hi ha més diferències entre un home i la dona que més es pugui semblar a ell o entre un home i l’home que es pugui considerar més allunyat en tots els aspectes? No sé si algú dels que passa pel bloc i ha canviat de sexe per mètodes moderns ens podria dir alguna cosa definitiva en aquest camp. És clar que jo no estic segur que els canvis de sexe actuals abastin totes les característiques de les persones: no tinc prou informació. Segur que Tirèsias posseïa una informació veraç, però qui sap on para.


7 comentaris:

joaquim ha dit...

no em crec a mi mateix peró diré. no n'hi ha goig en la dona quan es parteix del puncte de vista del home. el puncte of vista de la dona parteix del punct de vista del home.(vaja) doncs no hi ha puncte de vista de la dona. (argh) doncs no hi ha goig femeni. Aixó de goig és un simulacro. per l'home i per la dona. per aixó mateix "Juno es va mostrar tan contrariada en saber l’opinió –la certesa- de Tirèsias." tothom diuen "tú si joaquim gaudeix la vida" i lo que puc dir és:"déu meu"(groc i podrida és la veritat)

julia ha dit...

La meva teoria és que Juno devia estar tipa del brètol de Júpiter, i devia pensar:
-Si ho admeto no em deixarà tranquil·la, aquest carallot, i a sobre pensarà que em fa un favor.

A més, en una època sense control de natalitat efectiu, la cosa tenia molts més bemolls, segurament.

Arare ha dit...

Jo sóc de les que sempre ha dit "vive la diference" i estic molt contenta de ser dona (malgré tout)i si resulta que el plaer és més gran per nosaltres, benvingut sigui, jo no protestaré!

El més a prop que he estat de ser home és ara que estic restaurant una taula amb potes de ferro i em poso el mono (entengui's el mono de treball, que ja fa molt temps que vaig deixar de fumar) i agafo les eines i m'hi barallo!

Quan la tingui restaurada sé que em sentiré contenteta com si hagués fet un ou (la qual cosa tampoc no seria ben bé sentir-se com un home)...

deixem-ho córrer, Pere. Al César, lo que es del César. I com diu la Júlia, Juno devia estar fins als dallonsis i va tirar les pilotes fora!

pere ha dit...

Potser tens raó, joaquim, sobre que el problema era que es partia del punt de vista de l'home. No sé si ara és en part així, suposo que sí.

No ho havia pensat això del contrl de la natalitat, però vols dir que els déus, encara que fossin antics, no havien inventat un sistema efectiu a part de la marxa enrere?

Tu no protestaràs, però jo sí.
La veritat és que jo em veig incapaç d'opinar sobre el tema, només tinc intuicions -és femení això?-, però no certeses.
D'acord, al César lo que és del César, però és que en aquest cas, qui va rebre no va ser el César sinó Tirèsias (ja sé que no anava per aquí la teva intervenció, però com sempre, acaben pagant justos per pecadors o dèbils per forts)

Xurri ha dit...

Hi ha part de sobèrbia en que un home digui que la dona gaudeix més; és cop assignar-se una potència fanfarrona d'aquestes tan ignorants que ganten els mascles joves: como la he puesto a la amparito!!!

De fet el fer-li reconèixer i davant testimonis - en aquest fragment al menys ho sembla - era com voler demostrar un vasallatge degut- l'home et dona el plaer i n'obtè menys que tú, ja en pots estar agraïda. Quan, ejem, a saver com anava la cosa en aquella época de dones posseïdes com a bens (tinc casa, tinc dona, tinc esclaves, tinc animals), permanentment prenyades i menystingudes. I a sobre havien de reconèixer que els homes les feien gaudir? andaya.

Entenc que a Juno li molestés sentir-s'ho dir en veu alta.

A més, era del tot irrellevant si era cert o no (excepte per l'ego d'en Júpiter), perque si no et lies a pals amb un grapat de serps, no té remei.

Xurri ha dit...

és com, no és cop
gasten, no ganten
saber, no saver

(disculpes)

pere ha dit...

Però en realitat no era un home en el cas de la història, xurri, sinó un home que havia estat dona, i per aquesta condició el criden. Ganes d'emprenyar, perquè ja se sap que els déus saben tot el que passa i com passa. I quant a les dones d'aquella època, no en tinc una certesa i no diré res, però les deesses, ai les deesses, eren imparables!
Emn sembla que n'haurem de parlar, tu i jo.