14.12.07

retrobaments

Recordeu que ahir us parlava també de la trobada blocaire de Granollers? En Toni i en Jesús, organitzadors de l’esdeveniment en el seu vessant literari, en sengles comentaris m’animaven a participar amb un dels meus post al llibre que editarà Cossetània. Em deia el primer, davant de la meva mandra a l’hora de triar-ne un entre els prop de 900 que veig que tinc, que un criteri fàcil de seguir seria decidir-me pel que ha tingut més comentaris. És possible que aquest criteri “comercial” fos tan bo com qualsevol altre, però no m’impediria haver d’anar repassant tot el que he escrit: tasca feixuga i lenta. La Júlia em suggereix que triï algun post que sobre literatura catalana, i diu, amb tota la raó perquè a mi també m’ha passat, que de vegades alguns dels posts més comentats ho són en aspectes que l’autor considera marginals, poc importants.

Tinc una idea vaga del que he anat escrivint, així que faig una prova seguint el consell de la Júlia i escric a la barra de Blogger, a “cerca al bloc” (que no blog): Verdaguer, sabedor que alguna cosa apareixerà. I, oh miracle!, apareix un post encapçalat amb uns versos del poeta, però que en el seu cos central no parla del poeta sinó de l’amor: EL TEMA. Dic oh miracle!, perquè jo no tinc gaires comentaris i en canvi aquest en té ... 33! Recordo perfectament el post i puc dir que jugava amb un equívoc com a punt de partida que era impossible de detectar, que només jo coneixia, encara que després té la gràcia de l’enumeració suggerent, que invita a participar. Hauria de ser aquest el post?

Ja posats, escric Orfeu, i m’apareixen uns quants articles que tenen com a motiu la vida d’aquest músic del mon clàssic. Diversos fragments d’Ovidi em serveixen de punt de partida per desenvolupar alguns pensaments, més encertats o menys, no importa. Aquesta és una de les sèries amb què em vaig divertir més, però de cap manera pot anar un post sense els altres.

La cerca de Víctor Català em dóna només un resultat. Quina ràbia la pèrdua dels posts dedicats a Solitud que van desaparèixer amb la mort de Barcelonablogs, la meva antiga casa. Eren fets amb més amor que d’altres, per raons que mai no vaig explicar.

Aquesta petita búsqueda em confirma la inutilitat de la tria. Sóc un indecís i no sabria com enviar un dels meus fills (filles?) a un lloc desconegut, lluny dels seus germans i germanes i vestit amb roba de paper. És veritat que allà podria fer amistat amb excel·lents amics, però... I que dirien els que s’han quedat a casa: com aquell...?

De fet, després de pensar-hi una mica, se m’acut que si algun dia els envio fora d’aquí serà tots junts. És clar que trobar una casa de paper que n’allotgi els 900, i els qui s’hi vagin afegint, és una quimera, i més en aquests temps, amb la hipoteca que em tocaria pagar. De moment no veig altra sortida que deixar-los amb mi. Si s’escapen de casa o els segresten, serà una altra història. Quan arribi el moment, ja en parlarem.

P. S. Si a les amigues i els amics que passeu per aquí us faria mandra recordar i triar un post que heu llegit –ho sé bé-, imagineu l’interès que podrien tenir els desconeguts a llegir-ne un en casa estranya. Raono bé? Ai, que em sento una mica com Narcís, però, com en el seu cas, no és culpa meva.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

O sígase, que ens has fet vessar tanta tinta i no t'acabes de decidir???? Ai, ai, ai. I si no tens fills deus tenir nebots, imagines un re-renebot, tot mirant un llibre amb uns escrits que es feien amb uns aparells prehistòrics dels segles vint i vint-i-u, per tal de fer una tesi doctoral sobre la comunicació en el segle anterior, i que pogués dir als col·legues: aquest era d'un parent meu, un 'tio-abuelo' molt intel·lectual, lletraferit i culte, és dels millors que hi ha al llibre!

Arare ha dit...

ondia... t'anava a donar la raó però la Júlia m'ho fa veure d'una altra manera. El que no entenc és per què jo vaig rebre - també- un email dient-me que busqués el meu millor post. I jo em pregunto... el meu millor post, quin deu ser? si - entre altres coses- només rondino! Pocs posts de literatura de veritat tinc, ai, ves, que no tinc ni idea "amb quin post" m'hauria de presentar, jo!

en fi, ja veurem...

No et dono la raó, doncs, perquè no la tens: busca i remena, tria, i, si no quedes content, tria'n un altre! però fes-ho!

aiguamarina ha dit...

Jo recordo un post (vull dir el regust que em va deixar, no el post concret) que em va agradar moltíssim, però era una part d'una história, que no va continuar, el recordes?

Trobo que un post pot viure sense els germans, per qué es un instant teu i si algú ha compartit amb tu un café, una ignaguració o ves a saber... eres menys tu que quan es un company de feina? o algú que està al teu voltant sovint?

Jo crec que donar aquest regal, que et puguin lleguir en un altre contexte, també pot ser interessant, no tant per a tú, si no a quí no et coneix.

Una abraçada!

tonibanez ha dit...

Amics i amigues, mira que us agrada "remenar la perdiu"... Tot és molt més senzill. Es tracta de SER GENERÓS i COMPARTIR els vostres escrits afegint-se a aquest projecte col·lectiu. És la primera vegada que fem una cosa aital en català. I és possible gràcies a internet. Vinga, coi, o encara els escolliré jo, els vostres "millors" posts!

El veí de dalt ha dit...

Pere, Pere,...mira que hi dones voltes! Fes una votació popular!

xurri ha dit...

pere, em nego a triar cap post; ni aquell del pati blau, ni els mitològics que tant m'entreten, ni el (tan maco) de la Rosa, ni la carta crepuscular de petrarca, o quan em mostres fragments d'autors que hauria de conèixer i no recordo, ni quan em parles del quadern groc, ni quan recordes escenes de demanar crancs a un restaurant, o quan parles de l'R. i la seva bodega, o parles enfadat de rodalies o el totxo, o m'informes de les ofrenes que fas a la caputxeta, o crípticament em parles, ni... com diries tu mateix, em nego. Em nego a dirte'n un. Quedaria orfe.

Però de tant en tant, potser per l'excés de comentaris, t'enganxem en renunsius com ara al número 20 i pico de 33, tot parlant de la Rodoreda: "La mercè no m'interessa gaire. No li facis cas."
Ja et val...

pere ha dit...

Però, com quedem, Júlia, miraran papers o miraran pantalles els meus re-nebots?
Sóc un indecís, és veritat. Detotes maneres, tres d'en Toni, i de moment, dec ser el que he fet més publicitat de l'assumpte.

Si al final em dones la raó, Montse, tu també tens dubtes i preferiries que triessin els altres.Ho veus com no és tan fàcil per als prolífics desmemoriats?

Com l'he de recordar, aiguamarina, que no saps de la meva desmemòria, que no és una excusa sinó una realitat?
No sé, no sé. Si algú no ens coneix, no és més generós que l'invitem a venir a casa en lloc d'enviar-li només una nota? Ja m'entens. I tu, ja has enviat alguna cosa...?

Marejar la perdiu, Toni, és una de les coses més divertides que es coneixen, i això ho permet més la pantalla que el paper, no n'estàs d'acord?
La veritat és que blocairerament parlant, jo sóc força generós, mal m'està dir-ho: no poso impediments perquè em copiïn on vulguin i com vulguin, fins i tot sense citar-me.
De veritat que t'ofereixes a triar?

Queda oberta, veí, però aquí no vota ni déu.

M'aclapares, xurri, ja no els recordava alguns dels que cites; d'altres, en clau molt interna, sí. I si t'anomeno la meva memòria? El del patí blau... Tens l'avantatge de la pintora, a més.
Sí, quedaria orfe.
Ja em val :-)