He llegit la crítica de Robert Saladrigas al “Culturas” en què després d’un terç de pàgina d’introducció –ja se sembla a mi, o viceversa- parla de Viatges per l’Scriptorium, la darrera novel·la de Paul Auster, publicada en català per Edicions 62. Dedueixo que no li ha agradat o, dit d’una altra manera, que esperava una altra cosa. M’avisa tard, ja l’he comprada.De la introducció de l’article, em crida l’atenció una mena de retret que ja havia llegit altres vegades: “A partir del 11-S, sus lectores esperábamos ver de qué manera su narrativa esencialmente realista con toques fantásticos iba a reflejar los efectos traumáticos de la catástrofe global que alumbraba el mundo del siglo XXI. A día de hoy el interrogante sigue abierto”. A continuació Saladrigas repassa la narrativa de l’escriptor posterior a la data per concloure que, efectivament, l’interrogant continua obert i que les darreres obres d’Auster són menors, al menys no responen al que es pot esperar d’uns dels novel·listes més llegits de la novel·la nord-americana actual. No tinc una idea clara sobre si això és així, però en canvi sobre la possible resposta al 11-S, penso que sovint davant d’una situació de crisi, un novel·lista, de la mateixa manera que molta gent que ha patit qualsevol contratemps, pot tenir la temptació de reafirmar-se en una normalitat que sense negar el trasbals produït en el món que narra, el portin a superar-lo a través de la tria d’allò que la vida té de positiu. En el moment d’enfonsament en què creus que res no té sentit és possible que l’atzar més que la búsqueda et porti a apreciar i a aferrar-te a les coses més insignificants de la vida quotidiana. En la literatura i el cinema en tenim molts exemples de pèrdues irreparables que donen pas a una nova visió de la vida, de l’entorn, de les relacions. No podria ser aquesta, per exemple la proposta de Bogeries de Brooklyn? Aquesta novel·la que Saladrigas qualifica com “un sorprendente cuento de hadas moderno”. Que de Paul Auster s’esperés una reacció diferent és una altra qüestió.
Tornant a Viatges per l’Scriptorium, Saladrigas ens diu que després de llegir-la dues vegades continua “anclado en la confusión”. I aquí venen les al·lusions a Kafka, a Freud o a Pirandello, a la sofisticada ambigüitat, al text circular que acaba on comença, a personatges i reaccions aparentment gratuïtes... “¿Y qué pretende Auster imaginándose viejo, decrépito, acosado por sus propias invenciones, recluido en una cámara de tortura psicológica, reelaborando extrañas aventuras de frontera, dejándose aliviar manualmente por mujeres como la tal Ana que acceden a ello por compasión pero no lo indultan?” Jo no en tinc ni idea sobre què pretén i no sé si arribaré a alguna conclusió després de la lectura del llibre, però en el cas de la tal Ana (Anna en la versió anglesa i catalana), potser caldrà recordar que és un personatge de El país de les últimes coses (1987) i que aneu a saber si Auster ens proposa, com fa ell, fer un exercici de repàs de la seva obra, imprescindible per entrar una mica millor en el món “kafkià” que explica. En fi, pura especulació per part meva; quan m’hagi llegit la novel·la potser em veuré capaç de dir-ne alguna cosa, que parlar d'un llibre sense haver-lo llegit és pura fantasia.
Mentrestant, el llibre ja va el primer en la llista dels més venuts en català i el segon en castellà. És clar que encara no havia sortit la crítica d’avui. Per cert, si voleu llegir més crítiques de la novel·la, en teniu, si no m’he descomptat, 27 a partir d’aquest post (25 d’octubre de 2006) de Auggie a “¡Esto es Brooklyn” .
P. S. A La tertúlia, metrestant, podeu opinar sobre les bombolles, no les literàries.
