3.1.16

visita curta a Ultramort


M'agraden els pobles petits de l'Empordanet, tranquils, silenciosos, nets, tan a la vora uns dels altres que sovint no costa gaire anar a peu al del costat, encara amb tants vestigis conservats de l'antigor, alguns restaurats i d'altres no tant, és igual. L'únic inconvenient d'aquests poblets, a vegades només agrupacions d'unes quantes cases o masos, és la carència de serveis, de botigues, que cal trobar en les poblacions properes més grans. Ara, de sobte, em venen al cap tres dels meus noms preferits: Vulpellac, a la vora de La Bisbal, Riuràs, a penes cinc o sis cases anàrquicament situades i el terrible nom de Ultramort, lleugerament enlairat i que s'enfronta, plana enmig, a Sant Iscle, ja més prop del Montgrí.

Fa pocs dies vaig anar per segona o tercera vegada a Ultramort. Era a l'entrada de la tarda i el poble estava en calma total, alguna veu dins d'una casa, dos vailets jugant a pilota en un carrer de pendent pronunciat -el de la part baixa tenia molta més feina-, i ja a les acaballes vaig veure un home passejant un gosset. Me li vaig acostar i li vaig preguntar si coneixia la casa on havia viscut Jaime Gil de Biedma. L'home em va respondre en castellà que sí, que sabia que l'escriptor havia tingut casa al poble i que ell, per curiositat, s'havia llegit el poema corresponent, però que no em sabia dir. Per mi que era el mateix Jaime. Quin altre parlaria castellà a Ultramort? La perruca, més que el gosset, em va desconcertar. Si torno la setmana que ve, aniré previngut.


Una casa desierta que yo amo,
a dos horas de aquí,
me sirve de consuelo.

En sus tejas roídas por la hierba
la luna se extenua,
se duerme el sol del tiempo.


Entre sus muros el silencio existe

que ahora yo imagino
-soñando con vivir

una segunda infancia prolongada
hasta el agotamiento
de ser carnal, feliz.


Me asomaré callado a ver el día,

contento de estar solo
con la vida bastante.


Encontrar en la cama otro cuerpo,

no más que algunas noches,
será como bañarme.
 
 
Ultramort des de Sant Iscle
 

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

surts de la Bisbal, i a un parell de quilómetres en arribar a una benzinera que deixes a l'esquerra, gires a la dreta i enfiles la carretera que et durà fins a Figueres, el primer poblet que et trobes és Ultramort, si no recordo malament, després Verges, Bellver i altres. Agafava sempre aquesta carretera per anar a Figueres des de la Bisbal en comptes de l'autopista o la nacional.

salut

País Secret ha dit...


Hi ha una dita empordanesa que ara no recordo bé que fa referència als noms d'aquests pobles (Parlavà,Ultramort, Mata , Verges). És com un joc de paraules macabre.

Mata és Matajudaica, que també...

De totes maneres, els que en som, tips de repetir els noms ja els diem sense cap connotació. De fora sona estrany, aquí és natural.

A l´Alt Empordà també es viu amb naturalitat el riuet Merdançà i les viles de Colera i Espolla ;-)

Noms a part, en tots aquests pobles hi ha dos moments de silenci trencat que són espectaculars. L'un és en plena canícula estiuenca,a l'hora de la migdiada, quan es gira marinada. Les persianes de llibret repiquen als ampits de les finestres i fan un soroll molt característic. Són la única veu enmig del desert, a part d'algun gos descarrilat.
L'altra és a l'hivern, quan tothom està arraulit portes endins i la tramuntana udola pels carrers.En Llach el reprodueix molt bé al Verges 50.
Segur que tu els tens ben identificats.

Oliva ha dit...

ALLA CREC QUE I TE UN MAS LA PERRETTI,DISENYADORA DE JOIES A N.Y.

miquel ha dit...

Bon recorregut alternatiu, Francesc. Segur que arribaves més en forma.


I m'he deixat els noms dels palaus, A.: Palau-Sator... De fet al meu surt hi ha també noms ben curiosos que han anat perdent connotacions, esclar, com, per exemple, La Pobla de Mafumet, és a dir, el poble de Mahoma.
Els has fet ben gràfics aquests moments de silenci trencat pel vent :-) I una vegada més et recordo el meu origen i que tenim els mateixos vents, encara que la tramuntana baixi una mica de cantó allà baix i es converteixi en el vent de dalt.
Ara, aquests dies de Nadal amb àvies prenent el sol a la porta de casa eren una cosa màgica. Torno al nord, però crec que el temps ja no serà el mateix.

Oliva, ni idea. Encara que als empurdans i la Costa Brava s'hi reuneix mig món.

País Secret ha dit...


El teu sud i el meu nord que ja es tan teu com meu no deuen ser tan diferents. Si fins i tot ens copiem els possessius...

Aquí ja refresca, Miquel.

OLIVA, mira:

http://www.microcatalunya.cat/lombra-delsa-peretti/

a Sant Martí Vell(Gironès), que fet i fotut, venim a ser el mateix, encara que la tramuntana també els piqui de trascantó.