els diumenges, sardanes (5)

Si avui és diumenge, això són sardanes. Continuo també amb el segon dels tres lliuraments previstos de Jordi Lara (encara no heu llegit la seua Una màquina d'espavilar ocells de nit?):

“La segona perversitat de la cobla és haver sobreviscut cent cinquanta anys (de moment). Haver desafiat la voracitat de la història. Com ha pogut perdurar, quasi intacte, un conjunt de música popular pensat per a fer ballar els pagesos del dinou els diumenges sortint de missa? No és la música popular la música de l'ara i aquí? No és la moda allò que passa de moda? I sobretot: com ha pogut perdurar durant un segle i mig tan trasbalsat? En rigor, la cobla hauria hagut de desaparèixer a principis del vint, quan la sardana ja no estava de moda i s'havia convertit en una cosa de militants. Quan els sardanaires es van haver de reconvertir en sardanistes. Si la cobla i la sardana han perdurat vés perquè són el fruit pervers d'un país que ho és només a mitges i n'ha fet us quan li ha convingut, carregant-li valors que no tenen res a veure amb la música o la dansa. La cobla és una aberració històrica: aquesta és la segona perversitat. I la nostra mentalitat col·lectiva popular de finals del vint sempre tindrà dificultats per sintonitzar-hi. A no ser que es carregui de valors afegits vigents [...].

Qualsevol sardanaire o sardanista -o oïdor de cobles- podria discutir algunes de les afirmacions del text, però avui, mes de juny (... més Garreta!) de l'any 2013, encara queden sardanistes, sardanaires, o seguidors de cobles? Jo, des d'aquí, des del meu desconeixement, i potser per això, em permeto obrir un debat sobre una afirmació, la que diu que la cobla tenia per finalitat fer ballar els pagesos en sortir de missa. No argumentaré, només preguntaré quin pagès era capaç de ballar aquesta música de Pep Ventura. Em sap greu no haver-la compartit el mes passat -Visca la República!- , però la veritat és que em sembla que ja hi ha poca gent que estigui per l'assumpte:

 

Una de les perversitats actuals és que molts -els grans i els joves- semblen saber quina és la finalitat de la cobla i la majoria no saben què toquen les cobles. El motiu de les ignoràncies és una altra història, també interessant d'esbrinar; com ho seria saber perquè hi ha tantes cobles a tants llocs i tantes hores ancorades -només- en la monotonia dels repertoris de modes més o menys vistosos i específics d'altres temps. Massa peixos que es mosseguen la cua?

els diumenges, sardanes (4)

Com que és diumenge, continuo amb la història de la sardana de l'Esbart torroellenc. Afegeixo un text del llibre de Jordi Lara que amb els altres dos que apareixeran en diumenges successius, conformen una síntesi de la història de la sardana i de la cobla -una cosa porta a l'altra?- que es podria titular Perversitats i que trobo absolutament intel·ligent i d'una qualitat divulgadora que pot agradar tant els entesos com els nouvinguts, o els despistats. Aquest diumenge afegeixo un vídeo per als qui no tenen clar què és el tible. Apa!

“El tible és pervers, però qui aprèn a estimar el tible es fica tota la cobla a la butxaca. Perquè el tibles és el desllorigador tímbric de la cobla. La sal del seu caràcter. Un tible encabritat és d'una potència que tomba. Ell és el veritable artífex de la màquina d'espavilar ocells de nit, que diria nl'avi, i no és gaire aventurat suposar que sense la cobla, sense el conjunt que reclama una xeremia per a la tessitura alta, el tible no existiria. “M'agrada sentir la sardana de lluny...”, escrivia Sagarra, maliciosament ambigu. Deuria sentir el tible, més que res. Al pla, i amb vent a favor, es fa sentir d'uns quilòmetres lluny.

Hem d'aprendre a estimar el tible. I llavors, gelosos d'un plaer que ens ha costat, tot el demés, tot el que va ordir en Pep Ventura, seguirà com una propina: estimarem la tenora sense que la diva hipotequi la nostra capacitat sentimental; estimarem el flabiol amb el tamborí, que vetllen perquè la cobla no oblidio mai que va ser creada per a la dansa; estimarem les trompetes, que a la cobla són el signe inequívoc de la idiosincràsia del compositor (casernàries les d'Agramon, patriòtiques en Morera, èpiques en Quimet Serra, místiques en el fill Lamote...); estimarem el trombó, l'aneguet lleig tants anys desaprofitat, però capaç de tornar redoblat l'amor amb què el compositor vulgui tractar-lo; i el fiscorn primer, amb aquella catxassa de rector bonàs, “el sofregit de la cobla”, en deia algú; estimarem el segon fiscorn pel que té de sofert, víctima principal de formar part d'un conjunt popular, és a dir, estalviador, resistint estoic tants compassos d'acompanyament sense reposar; i finalment estimarem el contrabaix, la verra de tres cordes amb perfil de pera, que a les sardanes de plaça és tant un contrabaix com un bombo, i això explica que la cobla sigui una formació pensada per fer ballar que no té, a la base, instruments de percussió... La imatge que em ve al cap, tot l'engranatge en moviment, canya i metall, és la d'una trepa de joglars esbojarrats que volguessin escapolir-se d'un disciplinat escamot militar. A ple rendiment, en tutti, en viu i en directe, el resultat del conjunt és una descàrrega tragicòmica, l'esclat d'un cor mixt de goles constipades. En la perversitat mateixa reposa l'encant: la cobla sona diferent i només per això mereix existir. Hi ha coses en aquest món que els músics només poden dir amb el so agredolç de la cobla. (...)”

 

 

els diumenges, sardanes (3)

Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara, és un dels llibres que més m'ha interessat en els darrers anys. Entre l'autobiografia, les memòries i l'assaig, la ficció i la realitat, la prosa despullada i el lirisme, l'exaltació i la contenció. El llibre també és una història lúcida, heterodoxa i parcial de la sardana i, esclar, de la cobla. En propers diumenges, més:

-... i sembla que no era especialment simpàtic. Però saps què tenia? Un nas empresarial que era l'hòstia. Vaja: el mateix nas pel negoci que tenia tota aquella gent que va muntar el cristo de la Renaixença. Allò sí que a ser una operació de màrqueting! M'imagino en Pep Ventura desembarcant a la plaça del poble amb tot el circ, ell i els músics seguits de la colla d'en Pardàs, un calavera que no se'n perdia cap, sempre boig per ballar i per veure què arreplegava, ja m'entens, feia com d'animador. Com tots els saraus que porten cua, va començar com una cosa liberal i es va fossilitzar a mans dels conservadors. És normal que triomfés: t'imagines com devia petar una cobla en aquella època, en una plaça de pagès? Si aquella gent sentia música un cop l'any! Ara: que no convencia del tot, que alguna cosa fallava, que la lloga sortia cara? Cap problema: al bolo següent en Pep Ventura treia un músic o n'hi afegia un altre. I així anava provant instruments fins que, pam!, ja tenim la fórmula magistral. La cobla moderna, tal qual!
Òbviament, m'estava rescabalant d'haver sucumbit al mite. El deixaria talment: a pèl.
-... però encara et diré més: que la gent no en tenia prou, que volien més música? Allargo la sardana. I així va néixer la sardana llarga, treu-t'ho del cap, tantes punyetes de musicòleg. L'última jugada ja va ser una cosa fina, però segurament devia ser cosa d'en Clavé, que era més intel·lectual i més polític, més murri, vaja. Va ser ell qui va pressionar en Pep Ventura perquè s'oblidés de l'òpera italiana i fes sardanes amb tonades de la casa, que és el que llavors tenia glamur. No em negaràs que la història té conya, Xavi. M'entens, perquè em fascina aquest paio? Xavi? Xavi?
Simplement. Simplement de sobte es va girar panxa enlaire com un bistec a la graella. Sense ni mirar-me allisà la tovallola, furgà dins la bossa, i mentre ajustava les culleretes protectores als ulls va deixar anar, com renegant:
-I l'invent encara dura, tu. Quins pebrots!