lectures (i músiques) lleugeres d'estiu. L'eternitat de l'instant

... Ventura escriví una gran quantitat de refregits de l'òpera italiana del seu temps -sardanes horribles, sobre les quals el temps ha posat el vel de l'oblit més opac.

Josep Pla: El meu país

Aquest estiu -per fi!-, he pogut escoltar en CD propi (fantàstica feina de recuperació de l'Anna Costal i del Museu de l'Empordà) algunes d'aquestes sardanes horribles, segons Pla, que no devia saber com ballar-les i oblidava que la gent de l'època de Ventura, devia sentir una complicitat amb les músiques del mestre que anys després era impossible d'imaginar o de fer l'esforç d'esbrinar què passava, sobretot entre els republicans, quan sonaven els “refregits” d'òperes i sarsueles de les quals els oients -també balladors?- no només coneixien les notes sinó que segurament també sabien les lletres i les circumstàncies en què van ser escrites i s'estrenaren. El que mai no sabrem és si els contemporanis de Pep Ventura preferien els refregits o l'emotivitat i la dolçor de les altres peces que, a la fi, són les que han fet més fortuna.

Agafem, per exemple, la sardana El diablo en el poder (1856, música de Barbieri, llibret de Camprodon), amb fragments de l'ària “Si el rey me llama”. Escoltem la música mentre recordem, com si fóssim contemporanis del moment de l'estrena, les paraules del comte. Encara que, ben pensat, no cal ser contemporanis, perquè la situació peninsular, si fa no fa, és la mateixa:

 

 

Conde:

Si el rey me llama {Con importancia.)
le propondré
caminos y canales
que crucen por doquier.
Del mar un brazo
yo traeré,
y toda nuestra escuadra
vendrá á Carabanchel.
Y para grandeza
del nombre español,
asi que hasta Cádiz
un cauce haya abierto,
convertiré en puerto
la puerta del Sol.

Coro:

Oh, qué programa
tan español!

Conde:

Cuando á la corte
llegue la mar,
la pesca de ballenas
la Mancha explotará,
y á extraños climas
podrá exportar
sus ricas producciones
de esparto y azafrán;
y cuando á sus puertas
el mar se verán,
perdiendo los pueblos
su forma grotesca,
en pueblos de pesca
se convertirán.

Coro:
Brava es la idea,
bello es el plan.

CANTO FINAL

Todos:
Puede que siendo ministro el diablo
llegue la España dichosa á ser:
quizás él haga que en este infierno
nos entendamos alguna vez.


Es podria afegir que els que van sentir per primera vegada aquesta música de Pep Ventura sabien que la sarsuela s'havia prohibit després de la primera representació per..., encara que després d'uns canvis en el llibret... Bé no cal afegir notes històriques que, aquestes sí, només poden interessar actualment els amants de la història, però no em puc resistir a deixar les paraules que foren el detonant de la prohibició, o ja són les paraules canviades?:

Coro:

Parece que hay crisis.

Conde:

Me lo figuré.

Coro:
Negras nubes se amontonan
en la esfera del poder,
quién cae, quién entra
conviene saber.
¿Vos tendréis mas pormenores?

Etc.

els diumenges, sardanes (5)

Si avui és diumenge, això són sardanes. Continuo també amb el segon dels tres lliuraments previstos de Jordi Lara (encara no heu llegit la seua Una màquina d'espavilar ocells de nit?):

“La segona perversitat de la cobla és haver sobreviscut cent cinquanta anys (de moment). Haver desafiat la voracitat de la història. Com ha pogut perdurar, quasi intacte, un conjunt de música popular pensat per a fer ballar els pagesos del dinou els diumenges sortint de missa? No és la música popular la música de l'ara i aquí? No és la moda allò que passa de moda? I sobretot: com ha pogut perdurar durant un segle i mig tan trasbalsat? En rigor, la cobla hauria hagut de desaparèixer a principis del vint, quan la sardana ja no estava de moda i s'havia convertit en una cosa de militants. Quan els sardanaires es van haver de reconvertir en sardanistes. Si la cobla i la sardana han perdurat vés perquè són el fruit pervers d'un país que ho és només a mitges i n'ha fet us quan li ha convingut, carregant-li valors que no tenen res a veure amb la música o la dansa. La cobla és una aberració històrica: aquesta és la segona perversitat. I la nostra mentalitat col·lectiva popular de finals del vint sempre tindrà dificultats per sintonitzar-hi. A no ser que es carregui de valors afegits vigents [...].

Qualsevol sardanaire o sardanista -o oïdor de cobles- podria discutir algunes de les afirmacions del text, però avui, mes de juny (... més Garreta!) de l'any 2013, encara queden sardanistes, sardanaires, o seguidors de cobles? Jo, des d'aquí, des del meu desconeixement, i potser per això, em permeto obrir un debat sobre una afirmació, la que diu que la cobla tenia per finalitat fer ballar els pagesos en sortir de missa. No argumentaré, només preguntaré quin pagès era capaç de ballar aquesta música de Pep Ventura. Em sap greu no haver-la compartit el mes passat -Visca la República!- , però la veritat és que em sembla que ja hi ha poca gent que estigui per l'assumpte:

 

Una de les perversitats actuals és que molts -els grans i els joves- semblen saber quina és la finalitat de la cobla i la majoria no saben què toquen les cobles. El motiu de les ignoràncies és una altra història, també interessant d'esbrinar; com ho seria saber perquè hi ha tantes cobles a tants llocs i tantes hores ancorades -només- en la monotonia dels repertoris de modes més o menys vistosos i específics d'altres temps. Massa peixos que es mosseguen la cua?

música per a ballar o escoltar

Fa a Figueres una calor infernal -al menys d'infern de pecat venial, que és el màxim que es pot trobar en aquestes terres si no es té tendència a burxar gaire. Els comerciants de la ciutat i alguns de fora han muntat a la Rambla uns tendals, sobretot de roba, que es constitueixen en simulacre d'oasi sense aigua per protegir-se del sol atuïdor. Als bars, terrasses i interiors, els vianants que han desistit de formiguejar a ritme lent cerquen en els refrescos -alguns es dediquen al alcohol per oblidar- un miratge momentani de frescor d'utilitat momentània.

Com que no estem segurs d'arribar al museu Dalí, massa enlairat, ens decidim pel de l'Empordà que ens ve més a mà, el preu de l'entrada és més assequible, l'obra exposada és més variada i tenim la seguretat que no trobarem tants refugiats. Efectivament, per dos euros, que no ens donen dret a cap refresc que entri per la boca, ens trobem amb tres pisos, més la planta baixa, exclusivament per a nosaltres. Al primer pis han muntat fins al dia 1 de novembre una exposició sobre Pep Ventura, inventor de la sardana llarga. És una exposició amb força material gràfic i sonor, inclosos uns dibuixos de Dalí, que té un subtítol que ens sembla molt ben trobat i que podríem discutir llargament: quan la sardana era un ball de moda. S'han de ballar els balls que foren moda fa tants anys? Poden tornar posar-se de moda? En fi... No es tracta de parlar només de Pep Ventura, sinó, i aquesta és la gràcia, de contextualitzar la sardana, de parlar d'una època, de mostrar la societat i la política del moment. Ens sap greu no poder ser presents en alguna de les visites guiades que farà l'Anna Costal, comissària de l'exposició el 16 d'agost, el 26 de setembre o el 17 d'octubre; o, sobretot, la del 10 de setembre, en que el quartet La nova Euterpe, oferirà peces inèdites del músic. També ens planyem pel fet que encara no hagin editat el catàleg i el CD anunciat amb material del compositor, però confiem que quan ho facin ens avisin.

Per als qui no coneixen Pep Ventura i encara no han vist l'exposició, deixo un petit fragment de Pla i un enregistrament d'una peça seva trobada a YouTube, tot recordant que l'exposició va més enllà.

De sardanes -dit sigui modestament- n'hi ha de dues classes: n'hi ha algunes de bones, poques, i una quantitat considerable d'horribles. Suposant que Josep Ventura hagués escrit quatre-centes sardanes (cosa que sembla que pot objectivament acceptar-se), és de tota evidència que en aquesta massa n'hi ha una dotzena de bones, literalment immortals, sobretot si hom les situa en l'ambient que que serví per a crear-les. La influència del genius loci sobre Ventura fou decisiva. Jo he sentit les sardanes de Pep Ventura a l'Empordà, donades per les velles, desballestades cobles del país. L'aire es poblava de melodies que encenien la cara dels pagesos i de la xurma marítima.

La música de Pep Ventura, sentit en un poblet de l'Empordà, en una plaça plena de panotxes de blat de moro, a l'hora vaga d'un capvespre d'estiu, veient el sol sobre els xiprers del cementiri, és una cosa que produïa un xoc autèntic. Pep Ventura, que fou un home carregat d'espatlles, que portava un bigoti caigut i malenconiós, que anava pels pobles tocant el sac de gemecs i la xirimia, interpretà, com ningú, el fons de tristesa que tenim els empordanesos, la nostra atonia vital, que amaguem darrere la nostra incessant gesticulació i la nostra parauleria vaga i informe.

A qui no ha sentit “Per tu ploro” o el “Cant dels ocells” sobre determinats, preciosos paisatges del meu país, cap al tard, en un poble decrèpit i torrat pel sol dels segles, amb les vorades dels xiprers tocades pel sol morent, li serà difícil de compondre la malenconia visceral del músic. Al costat d'aquest trist frenesí, Ventura escriví una gran quantitat de refregits de l'òpera italiana del seu temps -sardanes horribles, sobre les quals el temps ha posat el vel de l'oblit més opac.

Josep Pla. El meu país.






I ja posats, ni que sigui per aprofitar el preu de l'entrada, pugem a la segona i tercera planta, amb una interessant i eclèctica mostra de pintura i escultura dels segles XIX i XX. Quin plaer -i quina decepció-, tot aquest material només per a nosaltres! Ni millor ni pitjor, però sentimentalment propers, m'entretinc -ningú no em destorba- amb un autoretrat i dos paisatges verticals que desconeixia del pintor tortosí Gimeno.

La calor encara és intensa quan sortim del museu per voltar pels carrers adjacents, de manera que finalment busquem aixopluc al Museu de Joguet. A la planta baixa, una exposició modesta dedicada a Joan Amades: llibres, auques en paper i reproduccions augmentades. Em crida l'atenció que hagin triat peces de Frederic Mompou de música de fons.

De tornada a casa, un núvol immens amb forma de bolet ens enganya prometent una pluja reparadora que no arribarà. No té cap importància, assumim que som a l'agost.