els diumenges, sardanes (3)

Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara, és un dels llibres que més m'ha interessat en els darrers anys. Entre l'autobiografia, les memòries i l'assaig, la ficció i la realitat, la prosa despullada i el lirisme, l'exaltació i la contenció. El llibre també és una història lúcida, heterodoxa i parcial de la sardana i, esclar, de la cobla. En propers diumenges, més:

-... i sembla que no era especialment simpàtic. Però saps què tenia? Un nas empresarial que era l'hòstia. Vaja: el mateix nas pel negoci que tenia tota aquella gent que va muntar el cristo de la Renaixença. Allò sí que a ser una operació de màrqueting! M'imagino en Pep Ventura desembarcant a la plaça del poble amb tot el circ, ell i els músics seguits de la colla d'en Pardàs, un calavera que no se'n perdia cap, sempre boig per ballar i per veure què arreplegava, ja m'entens, feia com d'animador. Com tots els saraus que porten cua, va començar com una cosa liberal i es va fossilitzar a mans dels conservadors. És normal que triomfés: t'imagines com devia petar una cobla en aquella època, en una plaça de pagès? Si aquella gent sentia música un cop l'any! Ara: que no convencia del tot, que alguna cosa fallava, que la lloga sortia cara? Cap problema: al bolo següent en Pep Ventura treia un músic o n'hi afegia un altre. I així anava provant instruments fins que, pam!, ja tenim la fórmula magistral. La cobla moderna, tal qual!
Òbviament, m'estava rescabalant d'haver sucumbit al mite. El deixaria talment: a pèl.
-... però encara et diré més: que la gent no en tenia prou, que volien més música? Allargo la sardana. I així va néixer la sardana llarga, treu-t'ho del cap, tantes punyetes de musicòleg. L'última jugada ja va ser una cosa fina, però segurament devia ser cosa d'en Clavé, que era més intel·lectual i més polític, més murri, vaja. Va ser ell qui va pressionar en Pep Ventura perquè s'oblidés de l'òpera italiana i fes sardanes amb tonades de la casa, que és el que llavors tenia glamur. No em negaràs que la història té conya, Xavi. M'entens, perquè em fascina aquest paio? Xavi? Xavi?
Simplement. Simplement de sobte es va girar panxa enlaire com un bistec a la graella. Sense ni mirar-me allisà la tovallola, furgà dins la bossa, i mentre ajustava les culleretes protectores als ulls va deixar anar, com renegant:
-I l'invent encara dura, tu. Quins pebrots!