1.2.11

Papasseit

Ahir no tenia cap intenció de parlar de la virtualitat, sinó de la realitat; però tots sabem que una i altra cosa és confonen i es fonen, com, per exemple, en qualsevol exposició sobre un escriptor quan el visitant -em resisteixo a dir espectador- dubta entre la temporalitat d'allò que li presenten i la permanència en l'obra que descobreix o que ja coneix.

Quants desconeixedors de l'obra de Salvat s'hi incorporaran després de voltar per l'exposició d'Art Santa Mònica? Quants lectors el rellegiran? Més enllà de l'homenatge, del reconeixement, què pretén l'exposició sobre Salvat? No hi ha dubte -i encara més tenint en compte que l'escriptor és mort-, que comenci a ser llegit, que continuï sent llegit, que la seva obra perduri i, en la mesura que continua la seva literatura, que continuï ell.

En el meu cas, com que sóc de bon acontentar -ho remarco- i un incondicional, l'objectiu s'ha acomplert: només calia que algú em recordés el seu nom. Encara em commou, malgrat totes les mancances que se li puguin atribuir, la seva vitalitat, el seu ritme de la vida que passa i s'atura perquè ell no la vol deixar anar, i si la deixa anar altres la continuaran, el coneixement i l'acceptació de la vida petita que és la vida gran, la saviesa que cada dia és una festa i que l'existència de cadascú és també la dels altres, la d'un mateix.



TOT L’ENYOR DE DEMÀ

a Marià Manent


Ara que estic al llit
                           malalt,
                           estic força content.
-Demà m'aixecaré         potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
                                   sota el sol,
                                   sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
                          amb unes vores fetes de puntes de coixí,
                          i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja els tramvies
                                i els baixa,
                                tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa,
perquè no sé el secret
                                 de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri,
                              matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs
i retornen
              que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
                                          i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
                              amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats,
                                 i els carreters dormits
sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
          posat a taula.
I l'escudella rossa,
                           fumejant.

I vosaltres             amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera,
                                si m'aixeco,
                                demà.
Si no em puc aixecar,
                                mai més,
heus aquí el que m'espera:

— Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Vaig buscar el poema interpretat per algun cantant a Youtube i em va sorprendre que encara no hi hagués cap vídeo, així que em va semblar que ja era hora, encara que les imatges només fossin una excusa. De les dues versions, la de l'Ovidi és la que s'acosta més al que jo entenc que ha de ser el poema: només el recitat. Però em va semblar interessant recuperar la interpretació de Xavier Ribalta -per què no es coneix més Ribalta?- en una versió de 1975 en directe des de l'Olympia. Es pot cantar “Tot l'enyor de demà”?






6 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

No resulta estrany, Saragatona, que no s'esmenti gaire Salvat. S'han seguit unes normes potser no escrites, epígons que repeteixen i repeteixen fins a la sacietat els mateixos noms: Marçal, Martí i Pol,
Rodoreda... com el pèndol d'un rellotge que no sap canviar els sons.
Falten imaginació i memòria.

Clidice ha dit...

Ja t'ho vaig comentar, pels iniciats no nego que l'exposició podia acomplir uns certs objectius. Pels neòfits un fracàs.

SU ha dit...

Estic amb la Cli (i m'encanta!) i potser sóc més negativa: l'exposició de l'Arts sobre Salvat-Papasseit m'ha decebut enormement. Ha de ser molt i molt difícil fer exposicions sobre escriptors, però aquesta m'ha semblat especialment fluixa.

Una abraçada,

SU

Galderich ha dit...

Encara no he pogut veure l'exposició malgrat que ja tinc el catàleg que em sembla molt interessant. Veurem l'exposició que ja veig que hi ha opinions contraposades.

Sobre les interpretacions de l'obra de Salvat-Papasseit haig de reconèixer que la meva fidelitat a l'Ovidi m'impedeix escoltar qualsevol altre versió, per molt bona que sigui com la d'en Ribalta que ens serveixes. El disc que li dedicà l'Ovidi és una obra mestra, rodó com un vinil.

pere ha dit...

I falten lectures i criteris personals i possibilitats d'exposar-los. Sempre falta i sempre sobra, Olga.


No sé, Clidice, pels iniciats tampoc no hi havia gaires elements atractius, em sembla. ës veritat que pels neòfits encara menys.


Segur que era decebedora. La qüestió és saber què es podia fer perquè Salvat es convertís en una festa, per acoseguir mostrar la seva personalitat i la seva obra.
Si no fos perquè necessitaríem diners i en local, i tan pobres com som, en podríem muntar una d'alternativa.
Una abraçada

pere ha dit...

Ja ens diràs la teva opinió, Galderich. En tot cas, la meva idea -i vull ser amable- és que li falta vida. Ho podríem parlar amb més detall, és clar. Sí, el llibre està bé.

La de Ribalta no està malament, però continuo pensant que cantar aquest poema de Salvat demana un altre to. Fins i tot m'atreviria a dir que ni tan sols hi hauria d'haver acompanyament musical en aquest poema.