Papasseit

Ahir no tenia cap intenció de parlar de la virtualitat, sinó de la realitat; però tots sabem que una i altra cosa és confonen i es fonen, com, per exemple, en qualsevol exposició sobre un escriptor quan el visitant -em resisteixo a dir espectador- dubta entre la temporalitat d'allò que li presenten i la permanència en l'obra que descobreix o que ja coneix.

Quants desconeixedors de l'obra de Salvat s'hi incorporaran després de voltar per l'exposició d'Art Santa Mònica? Quants lectors el rellegiran? Més enllà de l'homenatge, del reconeixement, què pretén l'exposició sobre Salvat? No hi ha dubte -i encara més tenint en compte que l'escriptor és mort-, que comenci a ser llegit, que continuï sent llegit, que la seva obra perduri i, en la mesura que continua la seva literatura, que continuï ell.

En el meu cas, com que sóc de bon acontentar -ho remarco- i un incondicional, l'objectiu s'ha acomplert: només calia que algú em recordés el seu nom. Encara em commou, malgrat totes les mancances que se li puguin atribuir, la seva vitalitat, el seu ritme de la vida que passa i s'atura perquè ell no la vol deixar anar, i si la deixa anar altres la continuaran, el coneixement i l'acceptació de la vida petita que és la vida gran, la saviesa que cada dia és una festa i que l'existència de cadascú és també la dels altres, la d'un mateix.



TOT L’ENYOR DE DEMÀ

a Marià Manent


Ara que estic al llit
                           malalt,
                           estic força content.
-Demà m'aixecaré         potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
                                   sota el sol,
                                   sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
                          amb unes vores fetes de puntes de coixí,
                          i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja els tramvies
                                i els baixa,
                                tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa,
perquè no sé el secret
                                 de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri,
                              matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs
i retornen
              que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
                                          i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
                              amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats,
                                 i els carreters dormits
sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
          posat a taula.
I l'escudella rossa,
                           fumejant.

I vosaltres             amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera,
                                si m'aixeco,
                                demà.
Si no em puc aixecar,
                                mai més,
heus aquí el que m'espera:

— Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Vaig buscar el poema interpretat per algun cantant a Youtube i em va sorprendre que encara no hi hagués cap vídeo, així que em va semblar que ja era hora, encara que les imatges només fossin una excusa. De les dues versions, la de l'Ovidi és la que s'acosta més al que jo entenc que ha de ser el poema: només el recitat. Però em va semblar interessant recuperar la interpretació de Xavier Ribalta -per què no es coneix més Ribalta?- en una versió de 1975 en directe des de l'Olympia. Es pot cantar “Tot l'enyor de demà”?

salvat

Els nois i les noies –ara ja en són dinou- escolten les explicacions sobre la vida de Salvat que també poden anar llegint en una de les parets del primer dels espais dedicats a l’escriptor. La guia que els acompanyarà durant les prop de dues hores d’anars i tornars ho fa molt bé, però potser s’apressa excessivament perquè no sap en quin moment els nois i les noies es cansaran d’escoltar-la, o potser perquè dubta de la capacitat dels oients d’entendre la complexitat de la ingenuïtat i de la passió del poeta. Tot i que els nois i les noies ja saben que en trenta anys el poeta va viure i va escriure molt més que la ningú que coneguin, i això que eren altres temps. I si hagués doblat l’edat?

El segon espai –llums i ombres- es subdivideix en sectors més petits de densitat desigual: interpretació de Salvat feta per diversos artistes que no sembla interessar-los gaire (ni l’Ateneu, ni la Galeria, ni la fredor del Sanatori -“i per què no hi ha una representació de l’època de l’Asil naval, on va estar fins als dotze anys, quatre anys més jove del que ara som nosaltres?”) perquè ells ja poden fer la seva pròpia interpretació. En canvi, els fascina la pantalla on es van formant els poemes, alguns dels quals reconeixent: “mira, el vaixell que vam veure ahir; el blau no és gaire intens...”. Llegeixen les paraules que el poeta, ja fa tants anys, va escriure: “tenia lletra de metge”, “no, es llegeix molt bé.” Anguniegen aquests llibres i aquestes revistes envitrinades, fixades en una pàgina, propera i llunyana, que no es pot passar.

El tercer espai, una altra vegada la il·luminació uniforme, està dedicat a les audicions: Serrat, Ribalta, l’Ovidi... En una taula allargada, els llibres que, ara sí, es poden fullejar i que parlen del poeta o mostren la seva obra. Els noies i les noies no s’interessen gaire per intèrprets del passat i no coneixen cap dels seus ídols que canti Salvat. La guia proposa un joc als nois i les noies que consisteix a respondre diverses preguntes a partir de les explicacions que els ha donat i del material que poden trobar en els tres espais. Cada vegada que enllesteixin una part de les preguntes se’ls facilitarà una pista per poder continuar.

Els nois i les noies passen i traspassen, corren, i s’asseuen quan es cansen, anoten, llegeixen, escolten, esborren, insisteixen, es creuen amb els visitants sense guia i sense joc, pregunten inútilment a l’home de la barba. Indiferent a l’enrenou, la visitant que ja hi era, va canviar de tamboret o de cadira cada vegada que acaba d’escoltar –d’esquerra a dreta- una audició.

Finalment, una parella ha omplert tot el qüestionari. Satisfacció i decepció: són els primers, però el premi consisteix només a ser els primers, temps de crisis. Els nois i les noies van marxant. L’home de la barba, que s’ha passat una bona estona fent fotos al seu aire i demanades, es queda una mica més i li suggereix a la guia més vida en aquesta mostra del poeta de la vida: per què no recita ella mateixa alguns poemes de Salvat? La noia diu que no li importaria, però... I algun premi més tangible, encara que sigui humil com el poeta dels humils? Potser sí, potser sí.

L’home, encara que no vingui al cas, recorda que quan era jove i anava lleuger de pes va transportar durant molt de temps un cartell –tants altres joves el devien tenir!- que ell mateix havia retolat amb el lema:

Escopiu a la closca
pelada
          dels cretins

El cartell, que recorda grogós i tacat, es degué perdre en un trasllat, i ara, malgrat que abunden els cretins i les closques pelades, l’home, que gairebé dobla l’edat de Salvat, ja té poca saliva per repartir i, a més, educat com és, se l’empassa.

joan

Hi ha un noi i quatre noies assegudes en un banc, una altra, dreta. Van saltironant per temes diversos. Riuen. Els queden una quants minuts per entrar a l’exposició. Al banc de la seva dreta s’asseu una parella, home i dona, que comencen a parlar en portuguès. Als joves, els fa gràcia la parella –sovint tot els fa gràcia, als joves- i se la miren i mormolen en veu baixa, i recomencen la seva xerrameca, i tornen a mirar i... Al cap de res, la parella s’aixeca i marxa Rambla avall. En passar per davant dels joves, la dona s’atura davant dels joves, s’alça el jersei i els ensenya els pits (potser només l’esquerre). A penes un instant, un flash. Sorpresa, cridòria, escàndol. El noi queda momentàniament en estat de xoc, les noies riuen.

S’ha fet l’hora d’entrar. Quines reaccions els provocarà l’exposició? Entendran encara el Salvat que parlava als joves?

Sóc jo, que parlo als joves

«Ai d'aquell que s'abstingui, per baix cinisme o altra vil fredor!»
J.M. DE SUCRE


1. Sigueu, almenys, cada u de vosaltres, una cuca de llum.
2. La grandesa de Goethe es troba en ço que féu, no en ço que deixà de fer.
3. Només són Poetes aquells qui canten en la lluita i blasmen en llurs cançons.
4. En la sublim llegenda, Jehovà és el comparsa. Aquella és grandesa: la dels àngels rebels.
5. Sigui la vostra moda tota nua cruesa.
6. Mai no vulgueu saber quina és l'hora quieta del repòs: pregunteu a la mar -màxim cavall de força- per què llurs braves ones festegen el neguit eternament.
7. No coneguéssiu altra majestat que aquelles de les intel·ligències actives.
8. Si junt un cel calent us ha sigut donat un zenit i una mar blava, no per això reposeu. Us ha sigut donat perquè us ho mereixéssiu.
9. No menyspreuéssiu mai la persistència dels pescadors de canya; menyspreueu llur paciència si us és grat.
10. Aquell qui de vosaltres, i per la Llibertat, no hagi posat cualque vegada sa llibertat en perill, aquell no és jove; aquell qui per la Vida no s'apresti a morir, aquell tampoc no és jove. Ni ésser lliure ni viure, no és donat a tothom.
11. Vulgueu alleugerir-vos de mentida: tota galanteria, per exemple. No acceptéssiu companys encarcarats per fora i buits per dins...
12. Els grans mots de Jesús -edifiqueu damunt la pedra viva- no foren dirigits als febles sinó als forts; més aviat als vells amb cor de joventut que no als joves amb ànima de vell.
13. Tot el que surti sa de la ment vostra parireu amb dolor; mes no ho vulgueu parir sense dolor, car sou vinguts en temps de dures proves. Quiscun d'entre vosaltres té vint anys.

14. Tingueu, com cal, impuls. I tingueu reflexió. No massa reflexió ni massa impuls: que essent un xic infants, no féssiu el pecat d'arribar a semblar-ho.

15. Aquells qui en ésser vells recorden amb enyor llur joventut, aquells, encara serven la il·lusió i l'esperança de dominar el món. Caldrà que desconfieu dels joves que no vulguin copsar aquest desig.

16. És un petit poema. Cada nova vegada que el tren travessa els camps -els travessa cent voltes cada dia-, els homes de la rella, de la falç i del càvec abandonen llurs eines i fixen son esguard en el vèrtig que vola. Cada nova vegada, sota el sol, quan el tren ja és lluny i es difumina, els homes de la rella, de la falç i del càvec retornen a les mans. Mes ho fan tan de pressa que diríeu que el tren els ha deixat vergonya de llur lent caminar damunt la feina. Hi haurà qui, entre vosaltres, no senti la vergonya d’avançar poc a poc?
17. Recordeu Lil·liput? Cada u de vosaltres pot ésser Gulliver, si es disposa a marxar-hi. (Viviu a Lil·liput.) Si us voleu apresar els peus i els braços, si us voleu apresar àdhuc el cos, tingueu l'ànima lliure ferament.

18. Els flacs temen a Déu; els ferms l'esguarden fixo. Penseu que Déu s'esguarda a si mateix, i que sols Ell és gran, resa el llibre sagrat.

19. Els pobles que aixecaren les piràmides no jaieren al sol ni el saberen mai témer. Amb tot no en féssiu fressa, car aquells temps són llunys: cada u de vosaltres basteixi un ideal de tanta dignitat que àdhuc permès li sia dansar als pics més alts de les velles piràmides.

20. No poséssiu mai límits a la vostra noblesa; vol dir: no feu mal enc que comporti bé. Odieu el tirà àdhuc si us ha caigut intel·ligent, odieu l'ignorant malgrat que sigui esclau.

-----------------------------------------------------

Som de la Llibertat i per la Llibertat: de suara i per sempre. Allí on clami un esclau, allí nosaltres. El sacerdot falseja la veritat científica i puneix el creient de la nova manera?, a baix el sacerdot! La col·lectivitat anul·la l'individu?, a la desunió-sagrada!

primera divagació

Els meteoròlegs ja ens advertien que avui tindríem una pausa enmig d’aquesta pluja inacabable i molesta que ha deixat de ser una anècdota de febrer per convertir-se en una categoria que ja no fa gràcia. Fa un dia de promesa de primavera que un sap que és un miratge que cal aprofitar com si fos de veritat i que convida a la transgressió de la rutina, a deixar-se anar, a fer veure que no som qui som per acabar concloent que tot plegat no hem deixat de ser-ho.

A quarts de dotze m’estic davant d’Arts Santa Mònica. No sé què fer amb la roba que em sobra. Una mica més amunt, un grupet de tres persones seu en un banc de pedra amb el mateix problema que jo. S’hi va afegint gent. Es fan petons de benvinguda, però sense alegries excessives i, com si no es coneguessin gaire, mantenen les distàncies, especulen. Quan ja en són set –només una noia entre ells-, tots d’uns quaranta anys, entren a l’exposició: la noia obre la marxa. Els segueixo –jo i cinquanta set més, que els he comptat- i m’endinso en els móns de Monzó.

Vaig mirant, llegint, pensant, trobant novetats i complicitats. Em creuo amb el primer grup, em barrejo i m’evadeixo del segon grup. Pujo, baixo i volto. Comento, callo. Indico, m’indiquen. Fotografio, retrato, m’autoretrato. L’exposició em sembla estimulant en aquesta primera trobada en què estic segur que m’he deixat detalls i lectures.

Avui, encara que no ho sembli, vaig amb presses i escric això després de dinar i abans de dues cites i de la feina que m’espera més tard i de mirar, si em sobra temps, el partit del Barça. No concretaré, no opinaré ni faré veure que no opino. Bé, diré, el que ja he dit: aneu a veure l’exposició i parleu-ne si voleu.

També afegiré una pregunta i una resposta de l’entrevista de “La Vanguardia” apòcrifa, o potser caldria anomenar-la personalitzada, que es pot trobar només entrar a l’exposició:

¿Quina és la seva màxima ambició com a columnista?
Escriure articles d’opinió sense opinar (aparentment), sense que hi hagi opinió evident o no evident d’allò de què parlo. Envejo els fotògrafs, que capten un instant i el mostren sense que ningú s’hi vegi amb dret de trobar-hi declaracions transcendentals. O posicionaments polítics i d’estratègia. Voldria escriure columnes com un fotògraf fotografia: mostrant els fets i desapareixen de l’escenari.

I jo també voldria fer-ho, però sóc incapaç, fins i tot en els fotos, d’amagar la meva presència i la meva opinió. Per bé que tinc clar que em podria haver estalviat fotos –aquestes càmeres de butxaca!-, presència i opinió i, sobretot, introducció, no hi puc fer res, és qüestió dels dits i de les tecles.