post scriptum

De veritat que no en volia parlar i no ho faré, però no em puc resistir a fer d’hemeroteca.

Está de acuerdo con la tesis que defiende Santi Santamaria (sobre l’opinió aleatòria de 1996 persones):
Sí: 70 %
No: 27 %
Ns: 3 %
I per què es molesta un 3 % a dir que no saben? Que el missatge costa 1,20 + IVA! Sembla que aquests encara no són conscients de la crisi. Per cert, quina tesi?

Escoltat a TV3 (més o menys):
... una de les poques coses que ens donaven projecció exterior...
Sense comentaris.

La columna d’Isabel Clara Simó, després de dir que són dos genis (Adrià i Santamaria) i que si tenim diners els fem una visita, conclou:
¿O és que a Santamaria no se li pot perdonar el seu catalanisme?
Ho veieu com fins i tot la cuina està polititzada? I un que només ho intuïa en el bacallà amb l'allioli i les quatre tires de pebrot...

Canvio de protagonistes. Acaba de morir J. R. Simplot (1909-2008). Ocupava el número 89 en la llista dels milionaris nord-americans. Va fer la seva fortuna sobretot proveint de patates les cadenes de menjar dels Estats Units: amb 32 anys es va convertir en el principal proveïdor de patates (congelades, evidentment) de tot el país. Sempre he pensat que les idees simples són les més productives. També és veritat que –i no ho sabria raonar satisfactòriament- els cognoms poden ser premonitoris. En el meu cognom s’amaguen algunes possibilitats, però no acabo de saber cap on tirar: el cognom no ho és tot.

cinc fulls sobrants

No diré que no he tingut ganes algun dia de dir alguna cosa sobre l’assumpte dels cuiners i de les cuines, però m’ha semblat, i encara em sembla, que és una història tan insignificant des de la perspectiva del ciutadà – que no des de la “cultural”, industrial, institucional, econòmica, etc.- que m’he mossegat les tecles.

I continuaré sense dir res sobre el tema, excepte que em sembla una animalada, d’acord amb els temps, una reunió del director del diari amb els seus redactors per decidir que la portada d’avui –gran impacte visual- parlaria del milfulls de safrà, i que les quatre pàgines següents insistirien en la ximpleria. Demanar una mitjana de notable –encara és així?- per entrar a les Facultats de periodisme em comença a semblar un acudit que caldria revisar. És clar que se'm pot dir que si ho demana el lector o si...



















I alguns altres, una munió d’homes i dones, deien cridant:
-Aquest homes és un profeta! Fins els dimonis se li sotmeten!
Llavors Pilat va preguntar als qui deien que fins els dimonis se li sotmetien:
-Per què, doncs, no se li han sotmès també els vostres mestres?
Li responen:
-No ho sabem.

Evangeli de Nicodem (Els evangelis apòcrifs, editorial Proa.)

prohoms

En Catalunya i Aragón, Sant Jordi, san Jorge, és el patrón de los enamorados, por haver salvado a la hija del rey de las fauces del temible dragón. En prenda de su amor, los enamorados se obsequian rosas cada 23 de abril, aniversario también, como es público y notorio, de la muerte de Sheakespeare y Cervantes. Por eso cada 23 de abril, entre libros y rosas compartimos cultura y amor.

Que bonic! Com que surto poc, no tinc gaire clar que sant Jordi sigui el patró dels enamorats també a l’Aragó. Precís i condensat resum aquest de Santi Santamaria, cada dia més literari, en el paràgraf final del seu article "Salsa Rosa" del diumenge. Josep Pla, que era un envejós, va decidir morir també la matinada d’un 23 d’abril, però l’any 1981 ja funcionava això del dia del llibre, de manera que va ser massa tard perquè els articulistes l’afegeixin a la iconografia de la diada. Qui també va morir un 23 d’abril, va ser Ramon Llull, escriptor anterior als seus col·legues anglès i espanyol. El que passa amb Llull, com sabeu, és que era tan humil que no va voler fer publicitat de la data de la seva mort, i tots els biògrafs, fins i tot els dels nostre país han respectat la voluntat de l’escriptor, però jo avui no m’he pogut aguantar: continuo sent un blocamoll.