Avui m'he fixat en una frase d'un post
de la iruna que parla,entre altres coses, sobre possibles
anormalitats en el creixement dels nens. Una de les hipòtesis és
l'alimentació actual. He pensat quina és l'alimentació actual. A
casa, normalment, per dinar hi ha una amanida i un segon que en
segons quin casos, com el dels llegums, se sol considerar un entrant,
vi i aigua. Per sopar, és habitual començar amb una verdura bullida
seguida de peix; hi ha variacions diverses que no vénen al cas. Els
caps de setmana va com va, és a dir, que és freqüent el pa amb
tomata nocturn. Tenim una alimentació actual? Doncs més o menys la
que feien els pares, amb algunes diferències. Tot i aixi, pot ser
que els mateixos productes hagin rebut tractaments diferents. Qui sap
com ha estat conreada la fruita que mengem o el tractament previ que
han rebut les bledes d'aquesta nit o l'arròs transgènic que no sé
que ho és perquè s'hi ha convertit per obra del seu veí empès pel
vent. Esclar que abans també es feia un ús indiscriminat del DDT i
altres plaguicides.
La diferència entre abans i ara, més enllà dels hàbits alimentaris de cadascú, és que actualment hi ha la indicació dels components en molts productes dels que t'emportes a casa -no dels que menges als restaurant, evidentment- i això proporciona tranquil·litat. Per exemple, dissabte passat ens van venir ganes de menjar calamars a la romana i com que ja era tard vam decidir de comprar-los precuinats en un dels supermercats de la vora de casa. Qualsevol que sigui aficionat als calamars a la romana deu saber que si no se'ls fa ell, cada dia són més difícils de trobar a les botigues. Intenteu-ho. Efectivament, cap modalitat de calamar (ni de canana, que és d'una qualitat inferior), al supermercat. Allò que més se li semblava per l'aspecte extern era un animal anomenat Delícies. No me'n podia anar de buit, així que vaig sortir amb la bossa amb les especificacions corresponents ben detallades. Em saltaré el menú de dissabte i la seua valoració i concretaré alguns detalls del producte. Resulta que l'animal no es deia Delícies sinó Pota (no l'he trobat al DIEC), i també n'hi havia un de la mateixa espècie anomenat Pota gegant (tampoc no hi és). Entre els ingredients es trobava l'E-621, l'E-464, l'E-500ii..., i si no en sé explicar les qualitats i els detalls, és perquè no estic gaire al dia i confio en la Conselleria de Sanitat. També confio en Eroski, i estic segur que si la informació no especificava la carn de cavall és perquè no n'hi havia. Esclar que la carn de cavall sí que sé que és; encara que no sàpiga com ha estat alimentat i tractat l'equí.
És possible que quan algú parla de l'alimentació actual es refereixi a les Delícies i coses semblants, però jo tampoc no posaria la mà al foc pels pebrots, les pomes, les nous... -per concretar en elements de les saludables dietes vegetarianes- que ens arriben de qualsevol part del món o del costat de casa. De toma manera, alguna cosa hem de menjar.
7 comentaris:
Totes aquestes consideracions sobre el menjar actual són futileses de nou rics, que és el que som. En els meus temps infantils i en els de molts infants d'avui el tema és menjar, no 'el que menges'. Potser que es busqui en una altra banda, la raó dels problemes, que en trobaríem moltes, com ara el retard en la concepció. Tot i amb això no veig pas més infants amb problemes que abans, més aviat a l'inrevés.
Els calamars i els canelons, també les croquetes, me'ls han gairebé fet avorrir a causa dels precuinats i els que et donen, en general, als restaurants. Si vols estar ben servit...
El nom mateix ja diu la cosa, però a l´inrevés. Si en diuen "delicias" és que calamars no són, i no els anomenen així per normativa segurament- que si no, si que ho faríen- perquè no poden dir que són calamars si és una altra espècie.
No compro mai pre-cuinats a casa, prefereixo menjar-ne una vegada o dues l´any- calamars, croquetes, canalons...- quan tinc paciència i temps per fer-los.Quan menjo a fora, ja és un altre cantar..., i és el que tu dius, tampoc saps el que hi posen.
Aquest tema dóna per molt, Miquel, se´m faria petita la caixa de comentaris. Només un apunt, les cananes són boníssimes i cada vegada més difícils de trobar a les peixateries. Les faig a la romana o amb ceba i tomata.és una pena veure com desapareixen espècies dels taulells perquè en diuen segones, quan són de primeríssim gust.Cada vegada em costa més trobar peix de roca consistent i d´un tamany apropiat per a fer un bon suquet, veig també com hi ha gent que prefereix comprar un tall de pangra criat en granges al riu Mekong i a la Xina o d´altres espècies pròpies dels llacs africans perquè no tenen espina en comptes d´un bon verat o un sorell d´aquí, que són més gustosos i més barats, i segurament una mica menys contaminats. Es van perdent espècies i maneres de cuinar-los, i això també és pobresa.
Ui com m´allargaria...el tema vegeterià també té tela...
El primer de tot, estimat, és considerar el savi refrany català de sempre: "qui no menja merda no està gras."
En segon lloc, ahir vaig anar al cirurgià amb qui vaig tenir una agradable conversa sobre literatura. Pel que fa a menjar i medicaments, diu que convé no tenir en compte els mals auguris de les indicacions que els acompanyen. Vivim molt més i molt millor ara que tenim plàstics, contaminació, etc. que abans. Cosa que no vol dir que no s'hagin de millorar les coses. Però de moment, no se'n sap més. O no s'aplica el que se sap. Paradoxes de la vida.
Salut hi hagi.
avui he explicat la situació que vas llegir a un company de feina que té dos filles, una d'elles de la mateixa edat de la sara. resulta que també a ella van dir-li que sembla tenir un "desenvolupament precoç"... però el pediatra, després de fer-li unes proves, no va ni tan sols insinuar res d'este tractament durant un any amb pastilles o injeccions anticoncpetives.
el metge que ho ha aconsellat és de la seguretat social. ho dic perquè potser si fos privat podríem pensar que té algun interès a "cobrar" proves i més proves, però en aquell cas no és així. el que no descarto és que pugue haver metges, de la sanitat privada o de la pública, amb algun interès o "comissió" per abocar la gent a formar part d'alguns estudis, o per exposar-la a determinats tractaments farmacològics.
quan li he comentat al company això de la possible repercussió de l'alimentació "actual", m'ha dit que una cosa que sí els va preguntar el metge era si la xiqueta menja molta carn de pollastre... perquè sembla que sí que hi ha algunes sospites que l'engreix artificial que s'està fent amb molts animals, com el pollastre, mos pot estar afectant...
ell diu que procura donar molt peix i verdura a la seua filla...
jo li he reconegut que tiro molt de porc i pollastre...
no sé definir-te una "alimentació actual", i potser no hagués hagut d'usar esta expresssió al post...
però sí et puc dir que l'alimentació que natros tenim a casa no s'assembla gaire a la que tenien mons pares... ni a la que encara tenen, perquè diria que també "ara", estem convivint amb alimentacions diferents, uns amb productes més naturals, menys tractats químicament, i altres més exposats a esta "confiança" en grans superfícies, cadenes alimentàries, i productors a gran escala que es preocupen sobre tot de guanyar diners, a vegades fins i tot sabent que el que estan oferint (i el que molts comprem) no és precisament "saludable".
qui comprem així som també responsables...
segurament sí, "nous rics", o habitants d'esta cultura que alguns anomenen així i que en part sí que mos ha portat a viure amb unes comoditats abans desconegudes i que molts continuen sense tenir accés a "consumir"... però una riquesa relativa, me sembla, que en moltes coses no solament no és millor sinó que també comporta inconvenients i noves "simptomatologies" (per dir-ho d'alguna manera) que ni tan sols sabem ben bé quines són... i que a més hi ha qui procura que siguen incontrolables.
Nou ric? No és el meu cas, Júlia. És veritat que en termes històrics hi ha hagut una evolució per a bé en molts aspectes, només faltaria. En canvi, crec que molts dels nens que conec més de prop tenen una alimentació més desequilibrada que la que tenia jo. Provar-ho o buscar-ne les causes comportaria un diàleg en viu.
Una altra cosa és fins quin punt alguns símptomes en els nens han de ser preocupants i que cal fer. en tinc poca experiència.
És curiós, A., podria dir que preocupant el fet que teòricament tenim més informació -i desinformació- que mai, però precisament aquest excés proporciona angoixes que a vegades costen d'evitar.
Quant a la informació sobre els aliments "ensobrats" és una simple aproximació a la realitat, i el que no posa, per exemple, és que algun dels seus continguts poden accelerar o provocar trastorns diversos.
Sobre les cananes no discutirem: estic segur que tu les cuines molt millor que la majoria de calamars que he menjat :-) Sobre el peix de roca, absolutament d'acord encara no m'havia atrevit a dir-ho en cap post... I continuaríem indefinidament... I el bacallà salat d'ara... em comentava un bacallaner de tota la vida... no ho dic.
Veritat, veritat, el tema vegetarià també té tela.
Hem d'organitzar una tertúlia per parlar de tot plegat.
El refrany que dius, Olga, em recorda el cas concret d'uns amics que vivien en un mas i van tenir dos fills. El primer (ai, no llepis això, ep, això és caca...) sempre tenia alguna coseta; el segon va viure més lliure, més d'una vagada l'havien trobat menjant merda de gallina... Poca tendència a emmalaltir; encara que la tendència als excrements sempre vaig pensar que era una exageració de la mare.
Segur que vivim més que abans, però dubto que sigui gràcies als aliments i a la contaminació. Que m'ho demostrin.
Ja saps, iruna, que no puc dir res sobre el desenvolupament físic precoç (que també va ser el meu cas, encara que el mental em sembla que el va compensar), però com han dit altres opinants, no em sembla que sigui especialment preocupant si no es detecta alguna anomalia patològica, que, de moment i pel que jo he entès, no és el cas de la S.
És possible que el pollastre pugui tenir relació amb les hormones; fa un temps se'n va parlar força, sobretot pel que feia referència a la pell; encara que segurament hi ha molts altres aliments que segons com hagin estat conreats provoquen efectes secundaris; els pebrots, tan rogets i tan bonics, solien (parlo en passat perquè ara no ho sé) un dels nius més importants de pesticides.
Quant als metges (la majoria dels quals tenen unes nocions dietètiques més aviat vagues), tinc la mateixa confiança que amb els altres professionals, els de la meua exprofessió inclosos: n'hi ha de bons, de mediocres i de dolents, i uns quants d'excel·lents, i, com en la majoria de professions actuals, solen estar excessivament especialitzats i tenen poca idea fora dels eu camp més estricte.
Ja m'agradaria ser a mi la S., iruna, perquè sé que podria confiar plenament en tu.
Miquel, el tema donaria per a molt,jo sí que crec que mengem millor i més que abans, però l'abans és matisable. Això de nou rics ho dic per la nostra societat, no em refereixo a individualitats, i considerant el que he vist i viscut crec que ho puc afirmar amb moltes raons però tot és opinable. En tot cas, insisteixo, per a una gran part del món encara el problema és 'menjar' i no pas 'què menjar'.
És veritat, Júlia, que es menja més que abans, i potser millor, però crec que és menja pitjor del que es podria menjar.
I esclar que en molts casos, a la vora de casa també, el problema és "què menjar". Sap greu.
Publica un comentari a l'entrada