deu anys i dos dies, i, com que avui és diumenge, una mica de copla sense cobla

Ahir no em vaig voler allargar més, però tenia pensat afegir una mica més de poesia de Vázquez Montalbán, especialment del seu poemari Praga, editat l'any 1982. He de confessar que tinc un cert enyorament de la presència de Vázquez Montalbán sobretot en aquests moments de veus reiteratives, sovint més emocionals que analítiques, sovint més desinformades que formades, sovint més grises que acolorides. A vegades vaig combregar amb les idees de l'escriptor i d'altres no, però el seu pensament, tot i saber d'on venia, o potser per això, em semblava clar, personal i intel·ligent. Com plantejaria avui, per exemple, la situació que es converteix en matèria literària en els versos que copio a continuació, en aquesta Praga segurament real, però evidentment metafòrica? M'agradaria veure'l nadar entre aquests onatges espectaculars, però de moviments previsibles que ens inunden cada dia. Potser bracejaria en solitari? Potser s'ofegaria? Tot és possible.

SI EL EXTRANJERO QUISIERA

pan y sal les bastaría
aprender en vuestra lengua
las respuestas sagradas
                                    necesitáis
compasión por vuestras derrotas
comprensión para vuestra fuerza
de vencidos vencedores
de vencedores vencidos

                                aunque reconstruyamos
murallas de razones
y hasta los mestizos prediquemos
la reconstrucción de Praga
a los invasores confiados
en su costumbre de vencer
                                          preferís
comprobar la raza en la lengua
no en los ojos no en las manos
y cualquier alemán os seduciría
con el santo y seña
                              de las respuestas sagradas
os reconozco
en vuestra coquetería de víctimas
y aunque redacte un auto de fe
ante cada desgracia
                               lo hago descreído
de al suerte de mi ciutadania
cuestionada por el mestizaje de mis recuerdos
por el mestizaje de mis muertos y mis vidas

y sobre todo
por el alevosos mestizaje de la fonética

YO CREO ¿YO CREO?

Jo crec crec
                  crec?

Inútilment vaig esperar la mort de la groga holotúria
que los marineros de Salgari pescaban sin escafandra ni
batiscafo sin otro auxilio que el brou d'alga marcida

pero antes hubiera muerto ya ahogado
dormien els llums tous de Shangai
i la noia rosa no es treia les calces humides
-no tenia cor ni cos el corb
fugia cap a l'Orient Blavós-

cal fer prosa fantàstica

los marineros mestizos olían a morralla
però els cavallers txecs olían a esencia
vermella de la més turca Turquia del més Oriental orient
¡vienen las hordas tártaras de Almería!
Clamaba Heribert Spencer a l'àgora de la Bruchstrasse

Yo creo ¿yo creo?
Jo crec crec
                 crec?

Estimava la mort quotidiana del drapaire
a la mort del conill!
Era la resistència lingüística d'una raça
somos los mejores
los mestizos somos los mejores
tenim dues llengües
tenim dos arguments d'exili
dos posibilidades de silencio

però no queden mars de Salgari
                                                   solament
mars de runes
mars d'estel de portaavions
mares de mierda

Yo creo ¿yo creo?
Jo crec crec
                  crec?

Els agitadors d'aspirines s'embutxaquen el vent


I com que avui és diumenge i continuo amb el costum de compartir una mica de música, m'ha semblat que després dels versos, i tenint en compte l'escriptor, ben bé es podria escoltar aquesta cançó:

I si algú en té curiositat, per què no entrar en l'anàlisi de la cançó d'una professora nord-americana?

 

Per acabar la festa dominical, més amb la intenció de tenir-ho recopilat per si un dia se m'acut buscar-ho que amb el propòsit que els lectors del principi hagin arribat aquí i continuïn, afegeixo una entrevista que Raimon va fer a Vázquez Montalbán a TV1. Ei!