19.10.13

deu anys i un dia


Els homenatges -pocs? molts?- amb motiu del desè aniversari de la mort de Manuel Vázquez Montalbán tal dia com ahir d'ara fa deu anys em retornen a la idea frustrada una i altra vegada i mig oblidada de rellegir el seu primer llibre: Informe sobre la información. No sé on el tinc, potser a la casa del poble, on anàvem a parar tots els llibres quan encara no tenia casa fixa. Si no el trobo, en compraré la darrera edició, però no serà el mateix, perquè els llibres en paper tenen història, tenen ànima.

Ja arribarà el moment, però mentrestant he fullejat el llibre que em va regalar la C. Qui no hagi llegit mai cap obra d'un escriptor pot començar per on vulgui, només faltaria; però si l'autor ha tocat tants registres com Vázquez Montalbán, cal començar per la poesia, si es pot. O no és la poesia la que assenyala tots els camins, la que indica qui és qui ha al darrere i ens marca els viaranys de les complicitats o dels rebuigs? No és la poesia la que despulla el poeta i la persona fins i tot més enllà de la seua pròpia voluntat?

Sempre m'han fascinat aquesta mena de divisa que escau tan bé al poeta i a l'home, apta fins i tot per llegir avui, que la lluna plena amaga les estrelles, als menys les que podria veure des de la terrassa

INÚTIL ESCRUTAR TAN ALTO CIELO
inútil cosmonáuta el que no sabe
el nombre de las cosas que le ignoran
el color del dolor que no le mata
inútil cosmonáuta
el que contempla estrellas
para no ver las ratas



Ah, i el poema que aprofita el vers de Ronsard!

Quand vous serez bien vieille

Cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
descubrirás una tarde las horas
especiales
            el aroma de los soles ponientes
lo profundo oscuro del aire
anochecido en las calles sin retorno
vagarás eternamente en busca del espejo
que devuelve instantes felicesde azul el mar
en nuestra carne sol y deseo–
ante la muerte del tiempo en el cristal
oirás las músicas que nos drogaron
los ruidos cotidianos que nos resucitaban
                                           deslices
de aguas de jabón hacia simas
                               terribles
cajas de música postales cerebrales
y en el espejo fijo el spot de nuestra vida
con dentaduras blancas y pieles doradas
jóvenes antiguos felices invencibles
mas no dejes que oscurezcan tus ojos
y el espejo extinga su realidad y tu deseo
porque te verías vieja y solitaria
con los ojos dormidos por la angustia
                                       el viento
que se lleva las hojas de un otoño horroroso
cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
rompe espejos retratos recuerdos
ponte bragas de corista diadema de acanto
sal desnuda al balcón y méate en el mundo
antes que te fusilen las ventanas cerradas.

 
I no acabaria mai, però aquest poema premonitori de la mort que es troba a Sin otra vida que el sentir del tiempo...
 
 
EL CARTERO HA TRAÍDO EL BANGKOK POST
el Thailandia Travel
                                               una carta sellada
la muerte de un ser querido
para la muchacha de mi American Breakfast
                                                                      cada mañana
aunque he perdido mi carta
                                                   no estaba
o no me la han dado compasivos
con el extranjero que espera vida o muerte
ignorado en un rincón de Asia

el cartero nunca llama dos veces
viaja en una Yamaha
y sonríe en la ignorancia
                                               de que la distancia
permite a la memoria cumplir nuestros deseos

I per lligar amb el principi i, si convé, amb música el conjunt. Que curiós que tot plegat em faci rejovenir:




5 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

ahir va sortir el su fill a Rac1, però tens raó, no ha tingut massa ressó el desé aniversari de la seva mort.

iruna ha dit...

que poètic tot el que dius sobre la poesia, miquel, aquí i en l'última frase que li escrius a l'assum a fotofília, que és poesia pura. m'agrades molt i m'agrada veure com te despulles... més enllà de la teua voluntat? :)

d'aquí a un moment marxem cap a vallderobles, que l'aicard juga amb l'equip del jesús catalònia, avui amb l'arnes, al poble del costat. no saps lo feliç que és a jesús, enguany. me sembla que mai l'havia vist tan feliç. tu no vas estudiar a jesús, també? ara ho dubto...

bon dia, miquel.

Assum ha dit...

No sabia que en Montalban hagués escrit poesia.
La de cuando seas vieja....m'agrada,la
Trobo molt evocadora

Júlia ha dit...

Pel meu gust millor poeta i periodista que novel·lista, molt irregular, sobrevalorat i abduït pels interessos 'planetaris', potser pe això no es toca massa el tema.

miquel ha dit...

Francesc, jo no ho dic que hagi tingut poc moviment als mitjans l'aniversari de la mort, no ho sé. Als blogs que llegeixo...

Iruna, segurament els que toquen molt gèneres tenen en la poesia un "despullament" més clar que en les altres manifestacions literàries i fins i tot deixen entreveure alguns dels eixos del conjunt de la seua obra.
De la resta, ja n'hem parlat una mica :-)

Assum, el conjunt de l'obra poètica de V M es roba a Memoria y deseo. Obra poètica (1963-1990)
Si que és evocadora la vella dama... :-)


A mi, Júlia, la majoria de les novel·les que he llegit m'han agradat, però comparteixo un major interès per altres gèneres, el periodístic, per exemple.