el sexe dels àngels o tot queda a casa

“Serem el vostre infern”, llegeixo, a través de la televisió, en la pancarta d'una manifestant que tallava la N-340 (o era l'autopista?). No sé a quin vosaltres es refereix la inscripció, però la distància no em permet fe la pregunta a qui la brandava i molt em temo que la resposta tampoc m'hagués convençut perquè em sembla que els que haurien d'estar a l'infern queden lluny de les flames.

“Els carrers seran sempre nostres”, es cridava, es crida i es cridarà a les manifestacions. Suposo que l'eslògan el subvenciona el gremi de l'hostaleria en constant reivindicació per aconseguir terrasses amb més taules i més cadires, perquè sinó no ho entenc. El carrer, al menys les voreres, serà seu, i de les bicis, els patinets, les motos aparcades o en moviment (com faciliten la circulació les motos! És una cosa admirable!), els gossos que es pixen i es caguen (també en les boniques zones enjardinades per adobar-les), etc.; i el centre dels carrers..., doncs com sempre. Jo, la veritat, amb tres o quatre hores de carrer al dia en tinc prou i, si no em queda més remei, continuaré cridant: El carrer serà sempre vostre!

I els polítics del país, mirall dels seus votants o viceversa? Jocs malabars, focs d'encenalls, encastellaments inútils, mediocritats de discurs reiteratiu en ziga-zagues i de pobríssima volada que, com gairebé sempre: la culpa és dels altres. D'acord, molt bé, i què?

I jo que voldria pensar i parlar de sexe dels àngels o de l'esclat de la primavera (a casa, als carrers, a la natura) em trobo escrivint aquests textos absurds, caòtics, esperpèntics... Però la culpa no és meua, esclar.

llengua erràtica

Per canvi d'itinerari no em vaig trobar la manifestació que ahir va recórrer el passeig de Gràcia a la cerca sense captura de l'actual propietari de l'exexbanc exexpropiat. En deuen haver parlat al telenotícies, però no l'he vist. En un diari he llegit que han fet pintades, que demà hauran desaparegut, en parets i botigues de l'avorridíssim passeig que, malgrat tot, jo transito. Diuen que en una aparador han pintat PIJOS en vermell esclatant. Em pensava que aquest mot ja s'havia oblidat o, com a mínim, estava en desús metamorfitzat per les noves modernitats; deu ser que no. Em queda el dubte de saber si el mot fa referència directament, o inclou, als dependents o dependentes de la botiga o és la firma dels manifestants. Tot podria ser.

canviar-ho tot

Independència! Volem canviar-ho tot!

Independència! Volem canviar-ho tot!

Independència! Volem canviar-ho tot!

Em creuo en perpendicular amb un grup de 15 o 20 que avancen decidits en direcció nord-oest. Em sembla que abunden les samarretes negres amb dibuixos, però ni la il·luminació del carrer ni la meua vista són definitives. Una mica més endavant, han tallat el carrer i m'hi situo al mig; des de València, miro el carrer Mallorca. Criden consignes breus, entenedores. Se m'acosta la dependenta -potser la mestressa?- de la sabateria de la cantonada -el botiguer de la fruiteria es renta cara i mans a la font, a penes una mirada escèptica- i em pregunta què passa. Li explico l'evidència de la manifestació de davant del Govern Civil. Ah, aquests del 9! (tradueixo del castellà). Sí, tot el que passa és cosa d'aquests del 9, que li dic. Torna a la sabateria, potser decebuda perquè no té novetats a la vora de casa.

Mentre continuo en direcció sud-est, no em puc treure del cap la cançoneta: Independència! Volem canviar-ho tot! En algun moment fins i tot noto que se m'aixeca el braç i se'm tanca la mà, però domino l'impuls.

Més tard, m'assabento que ha mort Ferrer-Arpí i em ve a la memòria la meua participació en el seu programa Dit i fet, a principis dels 80. De l'altre mort, recordo sobretot la seua dona i el seu arxienemic. Encara em ronda la cançoneta, sobretot la segona part. Canviar-ho tot? Home, potser tot no. Ara, si em convencen, un per un, de cada canvi... Per què no?

Demà no tinc clar si hem d'anar a la plaça de Sant Jaume -no hi cabrem- o a l'ajuntament del barri.

V

Repassava fa una estona una mica la programació reivindicativa i festiva d'aquesta setmana. Ara, sense consultar-ho, no recordo ben bé en quin tram de la V estic inscrit, però suposo que tindré la companyia de gent del Vallès Occidental, que ocuparan uns quants centenars de metres; més amunt, cent metres per als de la Selva; més avall, els cent dels de les Illes..., després, el País Valencià, Catalunya Nord... No sabia que l'ANC havia decidit organitzar la gent de fora de Barcelona en homogenis mosaics geogràfics; si m'haguessin avisat, hagués triat lloc amb persones ben llunyanes a la meua situació territorial actual, només per la raó que als de més a la vora ja els veig amb freqüència i sempre va bé intercanviar opinions amb els menys habituals.

Llegeixo que molts dels actes institucionals se celebraran el dia abans de la Diada per tal de no interferir gaire amb la gran concentració. Em sembla bé, però si no hi ha canvi de plans de darrera hora, jo seguiré la meua rutina habitual: passeig pel matí, ja tard, amb pausa al monument a Casanova (hi vaig viure al costat uns quants anys) i al Fossar de les Moreres. On segur que no em trobaran és a l'audició dels 300 violoncels el matí de l'11 al Born. A qui se li ha acudit programar l'acte a les vuit del matí? No ho dic per mi, que ja se sap que en aquest horari només se'm pot trobar all llit o fent-me una extracció de sang en algun dispensari mèdic, sinó pels músics, que solen ser gent de costums nocturns i que ja faran prou si apareixen..., que ningú esperi cap virgueria musical. Encara com han tingut seny i l'actuació només durarà un quartet i podran tornar a dormir fins una hora prudencial.

De la V de la tarda, només afegir que sóc una mica refractari a les masses i encara més a les estàtiques, però entenc que l'estètica i el deure exigeix algun sacrifici. Tot i així, passada l'hora en què qui es mou no surt a la foto, jo hagués suggerit una marxa de les multituds cap al nord o cap al sud, en un moviment de cunya o envoltant, segons el cas. Al davant, del vèrtex o dels extrems de la V, persones qualificades lluint banderes històriques... I fins on s'arribés. Caminar és fer salut.

Aquesta qüestió de les banderes m'ha fet pensar que no se'n solen veure, o jo sóc incapaç de distingir-les, de velles, d'aquelles que s'han conservat després de múltiples vicissituds al llarg del temps. Per exemple, com l'estelada que hi ha a la botiga Militària (carrer Bruc, 87) ocupant un espai preferent en una paret, a la dreta d'un retrat d'Stalin, i que el propietari no vol vendre a cap preu. Es tracta d'una estelada que va pertànyer a l'Estat Català que té brodada la inscripció Columna Macià-Companys, Casal l'Or del Rhin. Com que la història és llarga em limito de moment a indicar aquest enllaç i aquest.

Les tecles, una vegada més, han fet el que han volgut, perquè el que jo pretenia era escriure de Victus, de Sánchez Piñol. Esclar que potser no cal, segurament el llibre i el seu autor tenen tanta publicitat en aquest moment com quan s'esperava o es va presentar la novel·la. Realment uns estratègia publicitària espectacular que farien bé de tenir en compte altres editorials i autors.

rigorosament històric

Després de la mort de Franco i ja en període predemocràtic o democràtic, hi ha hagut a Catalunya manifestacions cíviques que, més o menys induïdes o espontànies, més o menys reivindicatives, han servit per palesar la voluntat o el sentiment popular en diversos aspectes i han tingut diverses finalitats. Jo he estat testimoni i participant actiu, o no tant, en aquestes manifestacions a Barcelona. D’entre totes, en voldria destacar tres, les que sense cap dubte –potser alguna altra- han aplegat com a mínim un milió de participants segons els comptables més optimistes.

1977
lema (únic): Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia (Astronomia? Astrologia?)!

2003
lema (majoritari): No a la Guerra!

2009
lema (diversificació): ziga-zaga oé, oé, oé! Campeones (Campions), oé (oidà), oé (oidà), oé (oidà)! Copa, Lliga i Champions...! Visca el Barça! Visca Catalunya! ...! Acompanyaments musicals diferents. La proximitat de l’esdeveniment fa difícil les concrecions i la tria.

cadències de les revoltes

Coincidència en el temps i en l’espai de dues protestes amb motius i finalitats semblants. Com que la veritat no existeix i encara menys aquí, tot són percepcions fragmentàries, antítesis i paradoxes, complexitats simplistes i simplicitats complexes arreu; no pretendré ni tan sols opinar sobre el caos actual i sobre la constant de les immediateses que es posen en marxa sense tenir en compte tots els factors d’uns horitzons incerts. Em supera. Veig monòlegs entestats a descriure una realitat irreal i diàlegs engolats que són monòlegs. Escolto, des de la meva subjectivitat, predicadors de gespa que llencen sentències des de velles i noves religions: versets inútils que de seguida són substituïts per uns altres sense que aportin cap novetat al fons de les qüestions que s’haurien de debatre. I poques veus tranquil·les, consistents, que plantegin solucions a llarg termini, camins de llarga durada. No cal silenciar-les perquè de seguida se’n superposen d’altres. És el signe dels temps.

Seguint aquesta tendència al reduccionisme, m’entretinc en el joc d’agafar d’aquí i d’allà i de barrejar. Em diverteixo, ara que tinc temps, amb provatures estètiques i ètiques marginals. Agafo un vídeo de Vilaweb que fa un seguiment d’una manifestació i hi afegeixo una cançó de l’encara innominat grup del senyor F. Deixo que es barregin els dos sons al mateix volum i em sembla que malgrat la diferència de les propostes el conjunt funciona: quines són les sirenes (mot polisèmic) reals i quines les de la ficció de la cançó? Quina diferència hi ha entre uns i altres? En passar per les meves mans, les imatges s’enfosqueixen sense voler, perden definició, es pixelen, es tornen esperpèntiques; en alguns moments, li donen, penso, més verisme a la realitat. Als efectes de la música i de la lletra s’afegeixen espontàniament les veus dels fets reals, i els sons del xoc de porres i pals i dels vidres trepitjats creen una nova dimensió que es fon en un tot creïble i fantasmagòric alhora.

Em trio una imatge èpica: els pals amb les banderes medievalitzants de la nació que de sobte s’abaixen, protegits els guerrers sense por pel conjurs dels lemes de les pancartes, i inicien un ball de bastons contra l’exèrcit negre, més professional, més ben armat, menys idealista, que té de la seva part (encara que no del tot pel que hem llegit) les raons del govern que obeeix la mateixa bandera de l’enemic circumstancial i de la legalitat que arbitra. Mentrestant, el seguiment dels professionals dels informatius és espectacular, són pertot, saben més que els propis implicats dels dos bàndols, són el tercer exèrcit, o potser el primer, perquè la realitats dels fets no és més que la que ells veuen i expliquen i les seves ferides arribaran a fer oblidar les dels contendents. Rememoro batalles dels anys 70 i m’adono que no hi ha color.



I com que és dissabte, no m’allargo més i vaig al conservatori del carrer Bruc a escoltar altres músiques, altres móns.