31.3.15

Pla en bicicleta


Avui, caminant per una vorera estreta de Gràcia, abstret en la meua falta de pensaments, he sentit que algú al meu darrere tocava el timbre d'una bicicleta. Per què ho feia? Potser perquè estava content? Si no fes soroll, el timbre de les bicicletes em resultaria agradable. Amb les bicicletes em passa com amb els gossos, m'agraden, però en els últims anys he decidit que ja hi ha prou gent que en té, que la quota, encara que no ho diguin oficialment, ja està coberta, que no em correspon contribuir a saturar més la ciutat amb una altra màquina o un altre animal de passeig. Potser quan comenci la davallada d'unes i altres m'ho repensaré. El timbre de la bicicleta m'ha recordat un escrit de Pla, personatge absolutament negat per a tota mena de maquinisme. L'he rellegit. He pensat que des que Pla va escriure el text l'evolució de la bicicleta -encara hi ha algú que l'anomeni simplement la màquina?- ha estat espectacular; fins i tot l'evolució dels ciclistes ha estat espectacular: tinc la impressió que ja ni noten les pujades.


En realitat, la primera màquina amb què em vaig haver de compondre fou una bicicleta. La família me la regalà seguin probablement el corrent, és a dir, perquè era costum de fer-ho. La bicicleta fou anomenada, des del primer moment, la màquina per antonomàsia -la màquina- , i aquest nom ha persistit. Així vaig aprendre d'anar en bicicleta, però no crec pas que hi posés gaire entusiasme. Vaig arribar a ser, a penes, un ciclista petit. No vaig saber fer mai cap filigrana amb el manillar i les rodes, cosa que era considerada, cap a 1907, un símptoma d'intel·ligència. Més aviat em semblà que la bicicleta tenia molts inconvenients. No és pas que m'hi trenqués mai la closca ni que anés a parar de nassos a l'aparador d'una botiga, cosa que era, llavors, prou corrent. No, anant en bicicleta no vaig estirar mai més el braç que la màniga, però tot plegat em semblà desagradable. Els forats de la cadena es desprenien amb gran facilitat dels pinyons del plat que els pedals feien anar, i llavors s'havia de posar la cadena; les rodes es desinflaven amb una escandalosa freqüència, i llavors calia manxar; el fre, quan no frenava massa, no frenava gens. Però sobretot vaig descobrir una cosa que esmorteí les meves ja escasses il·lusions: vaig descobrir que pujar una pujada en bicicleta era molt fatigós i no gaire més ràpid que caminar-la a peu. I com que en el nostre país, per arribar a qualsevol lloc, s'ha de pujar sempre una pujada, em semblà que la bicicleta no feia per a mi. A dotze o tretze anys vaig deixar d'anar en bicicleta i no hi he anat mai més.

Josep Pla: Notes disperses.


2 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

Pla era molte cómode, em sembla, ara, aixó de la seva bicicleta quadraria bastant amb la primera que vaig tenir jo als 10 anys, quan a pneumàtics que es desinflàven, cadena que saltava sovint o frens que no frenaven gaire. Ara: als 12 vaig estrenar una BH verda, amb palafancs, un sol plat i un sol pinyó, pesaba un munt, pero era ja una senyora bicicleta. La que tinc ara, té tres plats i 8 pinyons, i ho puja tot, tot i tot, però amb esforç, en això té raó Pla, i, per mes lleugeres que siguin i pinyons tinguin, a les pujades, s'ha d'esforçar el ciclista.


salut

miquel ha dit...

Jo sí que vaig anar a parar a algunes parets, Francesc; encara que en aquella època tenia el cap molt dur i no venia d'una pelada més als genolls.
Uf, jo aquestes bicis tan sofisticades a penes les he provat. A partir d'un cert moment, vaig decidir que el meu futur era anar a peu o amb motor.