Pla en bicicleta

Avui, caminant per una vorera estreta de Gràcia, abstret en la meua falta de pensaments, he sentit que algú al meu darrere tocava el timbre d'una bicicleta. Per què ho feia? Potser perquè estava content? Si no fes soroll, el timbre de les bicicletes em resultaria agradable. Amb les bicicletes em passa com amb els gossos, m'agraden, però en els últims anys he decidit que ja hi ha prou gent que en té, que la quota, encara que no ho diguin oficialment, ja està coberta, que no em correspon contribuir a saturar més la ciutat amb una altra màquina o un altre animal de passeig. Potser quan comenci la davallada d'unes i altres m'ho repensaré. El timbre de la bicicleta m'ha recordat un escrit de Pla, personatge absolutament negat per a tota mena de maquinisme. L'he rellegit. He pensat que des que Pla va escriure el text l'evolució de la bicicleta -encara hi ha algú que l'anomeni simplement la màquina?- ha estat espectacular; fins i tot l'evolució dels ciclistes ha estat espectacular: tinc la impressió que ja ni noten les pujades.

En realitat, la primera màquina amb què em vaig haver de compondre fou una bicicleta. La família me la regalà seguin probablement el corrent, és a dir, perquè era costum de fer-ho. La bicicleta fou anomenada, des del primer moment, la màquina per antonomàsia -la màquina- , i aquest nom ha persistit. Així vaig aprendre d'anar en bicicleta, però no crec pas que hi posés gaire entusiasme. Vaig arribar a ser, a penes, un ciclista petit. No vaig saber fer mai cap filigrana amb el manillar i les rodes, cosa que era considerada, cap a 1907, un símptoma d'intel·ligència. Més aviat em semblà que la bicicleta tenia molts inconvenients. No és pas que m'hi trenqués mai la closca ni que anés a parar de nassos a l'aparador d'una botiga, cosa que era, llavors, prou corrent. No, anant en bicicleta no vaig estirar mai més el braç que la màniga, però tot plegat em semblà desagradable. Els forats de la cadena es desprenien amb gran facilitat dels pinyons del plat que els pedals feien anar, i llavors s'havia de posar la cadena; les rodes es desinflaven amb una escandalosa freqüència, i llavors calia manxar; el fre, quan no frenava massa, no frenava gens. Però sobretot vaig descobrir una cosa que esmorteí les meves ja escasses il·lusions: vaig descobrir que pujar una pujada en bicicleta era molt fatigós i no gaire més ràpid que caminar-la a peu. I com que en el nostre país, per arribar a qualsevol lloc, s'ha de pujar sempre una pujada, em semblà que la bicicleta no feia per a mi. A dotze o tretze anys vaig deixar d'anar en bicicleta i no hi he anat mai més.

Josep Pla: Notes disperses.

la mare dels ous

Em fascina el foc i l'aigua, la seua mobilitat, la seua força. Dies enrere pensava que aquest any m'havia passat desapercebut el Corpus, que habitualment se celebra el mes de maig, però no recordava que la festivitat va lligada a les llunes i que, com la Setmana Santa, enguany necessàriament havia de venir tardana.

Ahir, ja amb el sol baix, vaig saber que era Corpus i, com cada anys que em quedo a Barcelona vaig voler fer la ruta dels ous. Ben tocades les set, només vaig poder seguir els misteriosos moviments de dos ous, el de la casa de l'Ardiaca i el de l'Ateneu.

No sé si m'havia fixat mai que un bust de Josep Pla presideix -és un parlar- el pati de l'Ateneu. Un Pla amb boina que mirava de reüll la gent que en dia de portes relativament obertes s'anava barrejant a mitges amb els socis de l'entitat, transeünts arribats al primer pis només per mirar els malabarismes que l'aigua fa fer a l'ou, per veure els moviments sinuosos dels peixos de l'estanyol i per fer les gravacions i les fotos que després potser apareixeran a Internet.



La Joana em va dir que podria fer-me soci de l'Ateneu: 60 euros d'entrada i 27,80 euros al mes (desgravació d'un 40% de la quota en la declaració de renda). Vaig pensar que a la meva edat ja costa canviar de costums. Què faria a l'Ateneu? Assistir als actes que organitzen? Cada dia sóc més mandrós i més selectiu en les tries. Jugar alguna partida d'escacs? Mai no he jugat gaire bé i fa temps que no practico. Passar-me algunes estones a la biblioteca? No dono abast amb els llibres de casa. Potser sí que en tardes d'estiu podria anar a fer una cerveseta a la vora d'una finestra sota la displicent mirada del bust de Sagarra mentre alguns tertulians, en una taula de la vora, parlarien com sempre,de temes intranscendents amb paraules i èmfasi que m'arribarien distants, com l'airet suau que de tant en tant em deixondiria de l'ensopiment provocat per la calor i m'animaria a deixar anar alguna paraula en una conversa en què no m'haurien invitat, com ara aquesta:

A la penya de l'Ateneu, sento que Josep Maria de Sagarra diu amb la seva veu atiplada, lleugerament impertinent, de monja exclaustrada:
-Ahir vaig anar al teatre. Em vaig indignar. A la sala vaig veure que hi havia persones que dormien. Dormir davant un espectacle és un acte de mala educació, indecent, intolerable.
-Per què? -sento que diu Pompeu Fabra-. Us ho mireu malament. Xiular, en un teatre, equival a manifestar una opinió d'una manera molt clara. Aplaudir equival a fer el mateix però en sentit contrari. Dormir, davant un espectacle, és la manifestació d'un criteri més aviat enraonat.
Sagarra no hi està conforme. S'indigna amb una sulfuració creixent. Fabra, fins on li és possible de ficar cullerada, tractat de convèncer-lo; però, com que al cap d'una estona no hi ha res a fer, encén una pipa i es posa a fumar.Josep Pla: Notes disperses.

Jo sóc més fabrià que sagarrista, però no hi ficaria cullerada, en aquest diàleg; en primer lloc, perquè enraonar amb els indignats, i més sense invitació, sol ser perillós, en segon lloc, perquè ja no tindria l'oportunitat d'encendre el meu tabac en aquella tauleta de cara al carrer Canuda que hauria triat. Definitivament, no acabo de veure clar que podria fer jo a l'Ateneu per 27,80 euros al mes més consumició a càrrec meu.

lectura

Acabo el cicle d’aquests quatre dies amb una altra cita. La lectura que m’agrada –no dic la que m’interessa- és aquella que em fa aturar, que em fa dir la meva, amb paraules o pensaments, que em crea complicitat, encara que sé perfectament, com tothom, que sovint la complicitat és unidireccional, arbitrària, aleatòria, i que potser s’allunya de les intencions de l’escriptor, fins i tot d’aquell escriptor que és un nàufrag que únicament deixa anar ampolles amb missatges per si algú els troba.

No crec que bàsicament la qüestió consisteixi a llegir molt, sinó a llegir bé. Jo, al menys, he defensat sempre aquest principi; malauradament no l’he pas practicat sempre. De jove –de disset a vint-i-set anys- vaig llegir tot el que em caigué a les mans –o sigui desordenadament. Havent disposat d’una memòria una mica viva, la lectura, vasta i desordenada, em creà la il·lusió que avançava positivament. Vaig adonar-me, però, que no era pas així. Ja comprenc que llegir bé és dolorós i difícil. Posar atenció en les coses –en un text-, mirar-les bé, pausadament, implica un gran esforç. L’estat natural de l’home no és pas l’atenció: és la dispersió, és volar de branca en branca com els ocells. Per això observar és més difícil que xerrar, que improvisar, que delirar. Observar és més difícil que pensar.

Josep Pla: Notes disperses

De la nota de Pla, m’identifico amb la intensitat de la lectura durant els mateixos anys que diu –any més any menys-, amb el desordre en la lectura. En canvi, desmemoriat com sóc, d’aquella època em queda només el plaer de la lectura dispersa i no sento la culpa de no avançar com calia. Ara, ja gran, continuo –menys- volant de branca en branca, improvisant, delirant massa, incapaç d’observar i, si vull ser sincer, ple de pensaments difusos. En conclusió: sabedor que mai no escriure cap novel·la, ni tan sols un conte o un poema; potser algun assaig?

notes d'un diumenge de finals d'agost

Aquest agost he llegit poquíssim. Dos dels llibres gairebé per casualitat: La lladre de llibres i Firmin. El primer no recordava haver-lo comprat i el vaig trobar sota una pila de papers; el segon, després de fullejar-lo en una llibreria, el vaig regalar a un amic a qui no veig més que un o dos cops a l'any, però ja el tenia, així que me'l vaig quedar i vaig compensar en M. amb cinc novel·les negres d'una de les prestatgeries de la casa del sud. Crec que hi vam sortir guanyant tots dos. De La lladre de llibres potser en parlaré més endavant, tot i que al principi vaig pensar de canviar de lectura perquè a l'estiu m'he proposat no llegir novel·les juvenils si no és per força major.

També sense planejar-ho m'he llegit gairebé completament Notes per a Sílvia, que abans només havia espigolat, de Josep Pla. Diu Pla en el prefaci: Si algun dia editen en un sol volum aquests tres llibres a què al·ludia ( El quadern gris i Notes disperses, a més de les de Sílvia) fa un moment, l'única cosa que li desitjo jo -el llibre serà molt gruixut- és que no li caigui mai al cap, perquè li faria mal. No sé si en català, però aquest any han editat els tres llibres en un sol volum, més Notes del capvesprol, traduïts al castellà (1500 pàgines): el cap de la Sílvia potser perilla i els lectors castellans es poden endinsar en el moll de l'os planià en un sol volum.

No recordo ben bé perquè vaig començar a llegir sistemàticament Notes per a Sílvia, crec que buscant algun text sobre la sardana d'un Pla ja gran. No n'hi ha cap, em sembla, però en canvi apareix un escriptor i un home que per primera vegada s'enfronta a la vellesa d'una manera explícita, que insisteix en la precarietat de la vida, que es distancia encara més, que és reconeix en el seu dolor físic -poca broma-, que, encara que només sigui per moments, deixa de banda la seva sornegueria i gairebé la seva ironia. Ei, només una mica i en algunes anotacions, perquè en altres és el Pla de sempre, amb més ofici, amb més experiència, més cansat, més líric a la seva manera. Després vindrien les Notes del capvesprol. Més tard, ja a la vuitantena, aplega el que forma Darrers escrits, però aquesta obra ja és una altra cosa, si és que en Pla alguna cosa és una altra cosa.

Llegint Notes per a Sílvia torno a reafirmar-me en la meva convicció gens original, i no necessàriament compartida, que qualsevol llibre es pot llegir a qualsevol edat, en qualsevol circumstància, però també penso que les lectures agafen nous matisos segons els anys i segons el grau de complicitat. Fins i tot hi ha textos que ens han semblat infames o intranscendents que després es convertixen en els nostres preferits; això sempre que hi tornem, és clar, perquè sovint la primera lectura és, desgraciadament, definitiva. Deixeu-me començar, perquè m'entengueu, amb una anotació del Pla de 65 anys o una mica més:

Avui, últims de març de 1963 ha vingut a veure'm un amic amb qui fa anys que tinc una relació en la qual no intervé cap convencionalisme. M'ha dit que em trobava envellit físicament. Aquesta classe d'envelliment m'és perfectament igual: reaccionar contra un fet ineluctable no té sentit. Ara, el que per a mi és perfectament sensible és l'envelliment moral. Aquesta forma d'envelliment ha coincidit amb la producció a la cama esquerra de l'oclusió arterial. El dolor d'aquesta oclusió, el començo a sentir després d'haver caminat quatre-cents metres; però, com que camino tan poc i estic tantes hores al llit, a penes me'n sento. L'oclusió, havent estat la primera manifestació de desordre conscient ocorregut en el meu organisme -del tifus, a penes me'n vaig adonar-, ha estat una sorpresa tan insospitada que la seva novetat mateixa és la que m'ha envellit moralment. Aquest envelliment és una espècie d'indiferència insuperable davant els llibres, la gent, el que passa al voltant meu. Em passo al llit hores i hores, mirant el sostre, i s' allargo el braç trobo que el moviment és irrisori, absurd, inútil.

He he estat temptat d'acabar d'aquesta manera tan desoladora, tan definitiva, però m'ha semblat que feia trampa, així que afegeixo una altra nota, més lleugerament positiva, més esperançadora, sobretot per als amants de la lectura:

El dolor (que l'abundància de les drogues habituals sembla augmentar) em fa fugir de la gent, em fa estar sol, però la solitud sembla augmentar el dolor i la pena. Com que no sé per on començar, no faig res. Em recito les poques poesies que sé. Algunes poesies de Josep-Sebastià Pons, magnífiques. Si no s'hi pogués llegir, el llit seria un turment. Per una o altra cosa ha de servir la cultura, valga'm Déu!

Consti que el llibre és, evidentment, molt variat -i molt desigual- i no voldria deixar ara una impressió falsa, però, no us fa res si continuo un altre dia?

nit tramuntanal d'agost

Possiblement un dels llibres més apreciats de Pla, un d’aquells que es recomana en primer lloc a qui vulgui començar a llegir l’autor empordanès és El quadern gris. No discutiré la tria ni aportaré arguments a favor o en contra, entre altres coses perquè crec que Pla es pot començar a llegir per moltes bandes. Cada lector té la seva sensibilitat, la seva història, les seves dèries; i en el cas de l’obra planiana – com en molts altres casos- aconsellar començar per determinat llibre és com a mínim agosarat si no es coneixen prou els gustos del lector –fins i tot el seu estat d’ànim actual- i la totalitat de l’obra de l’autor. L’únic que jo podria fer, des de les meves lectures desordenades de les obres de Pla, és recordar que un dels meus llibres preferits continua sent El carrer estret, però que no dubtaria de recomençar altres proses i que, per exemple, em semblaria suïcida o perillós començar per Tres guies, ni en època de vacances.

M’adono, però, que, com diria Pla, divago, perquè la meva intenció en començar a escriure era, i ho diré sense més dilació, fer una proposta concreta, fins i tot vàlida per neòfits: la lectura del XII volum de la seva Obra Completa: Notes disperses. Copio alguns fragments del prefaci del mateix Pla per donar una idea del contingut.

Tots els meus llibres tenen un nervi central, un pern generalment apreciable, que els dóna unitat. Al menys aquesta ha estat l’obsessió en construir-los i editar-los...
[...]
Aquest llibre de “Notes disperses” aparentment és una altra cosa, però potser aquesta diversitat és purament aparencial. En certa manera no és més que un complement d’”El quadern gris”, però molt més ampliat, d’una volada potser més llarga. “El quadern gris” és un llibre seriat i cronològicament exacte. Aquest no té cap cronologia i s’hi s’hi troba alguna data és purament per constància personal... Són notes aparegudes a l’atzar, de vegades sobre la marxa, altres a llargs anys de distància: notes de records, de reminiscències, de lectures, de coses vistes, d’escenes que m’han tornat a la memòria, d’obsessions mantingudes en la memòria durant molt de temps, d’impressions immediates i podríem dir fulgurants... Que aquestes notes són un complement d’”El quadern gris” sense el dogal de la cronologia, podria ser evident. Si el lector hi pogués trobar algun interès obrint-lo per qualsevol plana seria molt demanar. Massa.

I vet aquí que en aquest prefaci apareixen algunes de les característiques que em fascinen del llibre, i començo pel final: la possibilitat de trobar Pla en estat pur, sense el dogal de la cronologia, sense haver de cenyir-se a un nervi central; la varietat de temes –característica tan propera a la –deixeu-me ser modern i antic- dels blocs generalistes que a alguns ens agraden- contrària a l’especialització actual i, al mateix temps, reflex de la complexitat i el desordre amb què la vida se’ns presenta i la vivim.

Darrere l’aparent dispersió del contingut, de la diversitat de llargada, de tractament de les anotacions, Notes disperses és un dels volums que, en la meva opinió, ens permet un acostament més precís al pensament de Pla i al seu estil més característic. Llàstima que no arribés a publicar un llibre semblant en els seus darrers anys.

En les meves jornades empordaneses, esporàdicament planianes durant el dia i inevitablement durant algunes nits, les seves notes, de vegades anacròniques, de vegades visionàries, són una lectura sempre plaent, algunes vegades envellida, sovint suggeridora:

D’aquest país, jo no en podria pas ser un trànsfuga desnaturalitzat, sinó un trànsfuga melangiós. Aquest és el drama.

Doncs això, aquesta és la sensació que tinc, malgrat que mai no he intentat el transfugisme. De totes maneres, crec que el concepte de país cada vegada queda més esvaït, i no parlo de folklore. No hi ha res a fer. Per cert, aquest “pas” que fa servir Pla cada vegada se sent menys a l’Empordà; en altres indrets del país no s’ha sentit mai de manera natural.

Gairebé totes les estadístiques sobre l’analfabetisme són falses. L’error prové del fet que només es compten les persones que no saberen mai de llegir ni d’escriure. Però després hi ha les altres: les que un dia saberen més o menys de llegir i després ho oblidaren per falta d’exercici. En els nostres països, el nombre d’aquestes persones és immens.

Tinc temptacions de matisar, d’ampliar, de donar dades, però com que el fet és inqüestionable, i si parlo massa, encara m’hi veuria involucrat, ho deixo així.

Acabo amb un apunt aparentment frívol però que només els qui es troben en les mateixes circumstàncies de Pla i meves comprendran que no ho és tant, encara que alguns poden opinar que això, actualment, té poca importància, i que no hem acabat d’entendre de què anava la cosa. Bé, Pla i jo no n’estaríem d’acord, encara que potser no ho reconeixeríem en públic:

Sempre que veig un home i una dona que ballen, penso en la quantitat de memòria que tantes persones tenen als peus i ales cames. Apareixen uns compassos musicals i aquesta memòria es dispara, va sola, tira amb una admirable mecanicitat. En determinats moments de la vida m’hauria agradat de saber ballar. El resultat fou nul. Des del punt de vista de la memòria, els meus peus, les meves cames, resultaren d’una esterilitat total.