10.5.07

des de la barrera

M’adono que fa dies que només toco d’esquitllada el tema polític, i no us penseu que amb la moguda de les municipals no me’n vénen més ganes, que si els barcelonins tocarem a 3,5 arbres per cap si votem a..., que si tindrem tants pisos de protecció oficial si votem a altre... Fins i tot ens canvien el sacrosant segon dilluns de Pasqua per facilitar el compliment del nostre deure de ciutadans. I és que no ens tenen confiança. I per acabar-ho d’adobar, apareixen dos presidents retirats –es retiren els presidents?- que, amb la complicitat necessària de la premsa, contribueixen a animar la festa. I no parlaré de França, ni del germà gran de la humanitat, ni de.... Que no acabaria. Ni tampoc de polítiques sectorials, com la d’Educació, que conec més de prop, per bé que vagament, i que un any més es presenta nefasta.

Perdoneu-me perquè ja sé, com vaig poder comprovar fa uns dies, que és políticament incorrecte parlar de toros, però és que aquest país i l’altre és una “corrida” en què un no sap ja qui és el toro, qui és el torero i a qui acabaran eliminant, encara que em temo que un modest ciutadà com vosaltres o com jo acabarem no sé si ferits de mort , però amb l’estoc clavat una altra vegada, perquè el que si que tinc clar és que sempre acabem envestint els enganys que ens mostren. El nostre destí és que juguin amb nosaltres i aguantar les banderilles i, en alguns casos, intentar esventrar el cavall, que no el picador. I mostrar una noblesa i una dignitat –quins mots més anacrònics- que aneu a saber on paren. I preguem perquè no ens clavin la puntilla, sigui per ballestilla, tirada o cachete, tant és, i que, desig va, al final ens indultin.

Em sembla que val més que plegui, que això dels toros em posa de malhumor i no sé com enfocar-ho, no com Maragall, que no content amb les declaracions dels darrers dies, avui insisteix a “La Vanguardia” amb un article titulat "El Estatut i la España plural" (queda enllaçat aquí?) a rentar-se les mans perquè ell ja és europeu i aquí queda l’Estatut; compte, també diu algunes coses prou assenyades. I acaba dient –Maragall sempre m’inspira-: “Me extrañaria mucho que no supiesen lidiar el toro del Estatut”. Que cabrón (amb carinyo), com si no sabéssim com acaben els toros. És clar que si el toro es converteix en vedella... O ja ho és?

P. S. Si voleu entrar en els blocs dels 6 toreros o toreres de Barcelona: Hereu, Trias, Fernández, Portabella, Mayol, García. De moment la qui té més comentaris en el darrer post, encara que el seu bloc sigui el menys actualitzat, és la García: 251. Tremoleu els qui pensàveu que teníeu rècords de comentaris.

Detecto en un dels posts cinc faltes d'ortografia, no parlo d'altres tipus, en català i cap en castellà. Cert que el que importa en campanya és que la llengua sigui un instrument de comunicació primària i jo no voldria que es pensés que des d'aquí proposo una altra cosa, però...
En fi, que la llengua -les llengües, diria jo- sigui un element d'unió, com diu la candidata del vídeo següent, encara que alguns l'haurien de fer servir amb preservatiu.


6 comentaris:

Júlia ha dit...

...i també es diu 'esperança'.

L'única cosa que en treurem és les petites millores que els ajuntaments s'afanyen en endegar, fa dies que els veig pintar bancs, netejar espais, amb una pressa loable.

Mentre no acabem tots 'pa l'arrastre'.

Júlia ha dit...

Vull saber el poeta, per cert... (?)

Anònim ha dit...

Ja començo a rebre publicitat encoberta o oberta o directament descarada pagada amb els meus impostos, cosa que m'indigna progressivament a mida que avança la pre i la campanya.

No sé per què em treuen tant de polleguera els candidats, cofois i encantants de conèixer-se, inflats i rodons com el senyor ou, que vivia sobre una paret, o com els güívols (aquells tentetiesos que hi havía quan jo era peque).
M'irriten tant que m'arriben a confondre quan vaig a votar. Aquest cop, que ens ho posent tan complicat, crec que faré piles de paper cuxé i les ordenarè de més a menys grossa. La més lleugera s'endurà el vot. El duré tancat des de casa per evitar temptacions de darrera hora, com a les de la generalitat que al final em vaig trobar amb un vot a la mà que no era el que duia pensat de casa... dec ser un dels famosos indecissos, la clau de la victòria?

miquel ha dit...

A mi em sembla. Júlia, que els ciutadans hauríem de fer una manifestació per deixar constància que volem que ens apugin els impostos. A veure si finalment, per exemple, acaben les obres de la plaça de Lesseps, i tot allò que es pugui suggerir.
I acaberem, és llei de vida, que dirien alguns. Mentre no sigui abans d'hora...

Ei, que ja el saps el poeta; però en diré alguna cosa més, que no sigui dit.

Ets una de ls famoses indecises, no en tinguis dubte, xurri; però és que els "decisos" necessàriament són imbecils,tampoc no ho dubtis. Hi ha moments en què desitjaria que el govern passés amans d'una companyia de gestió privada, que segur que aconseguirien el mateix a més bon preu. I ara és quan concretaria casos d'incompetència i mala fe i me la jugaria. Deixem-ho així.
Algun dia m'xplicaràs la misteriosa aparició del vot que se't va transformar a les mans.

Montse ha dit...

Com s'atreveix, la Garcia, a tenir més comentaris que jo, eh,eh,eh,eh?

miquel ha dit...

I a més, no els respon... No sé on anirem a parar.