Molts dissabtes a la tarda, quan ja queda poc perquè toquin les darreres, fem cap a la catedral. Som pocs i la majoria repetim, excepte els turistes que amb càmera o sense es deixen emportar per la música i, alguns, intenten imitar, amb resultats diversos, els passos. La Joana se sol quedar al costat d'una anella i va seguint la melodia dels instruments puntjant-la amb els seus peus -de vegades amb un murmuri de llavis- que no es mouen de lloc. Jo, que fa anys i anys que no ballo i mai no ho vaig fer gaire bé, vaig amunt i avall, mirant els ritmes i les cares i de sempre i intento descobrir-ne alguna de nova.
Avui, mentre la cobla Maricel interpretava la darrera sardana, m'he quedat mirant l'elegància i la flexibilitat d'uns peus calçats amb espardenyes de beta blanca (m'agafen ganes de recollir la burilla, metàfora de mi mateix). No ha servit de res que les espardenyes blanques de beta negra, amb saltirons més audaços, volguessin fer-me perdre la concentració.
Després... Ara no importa el després i els moviments arbitraris del temps ni qui és Maria Teresa Furest.
Avui, mentre la cobla Maricel interpretava la darrera sardana, m'he quedat mirant l'elegància i la flexibilitat d'uns peus calçats amb espardenyes de beta blanca (m'agafen ganes de recollir la burilla, metàfora de mi mateix). No ha servit de res que les espardenyes blanques de beta negra, amb saltirons més audaços, volguessin fer-me perdre la concentració.
Després... Ara no importa el després i els moviments arbitraris del temps ni qui és Maria Teresa Furest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada