20.4.09

la sardana del dilluns

Com cada dissabte, la sardana ocupa el seu lloc en la vella (bella?) Barcelona multicultural i triomfant. Rodones dinàmiques que roden sobre si mateixes en el més intens estaticisme d’una música que s’autoalimenta indefinidament.

Entremig de la dansa, tot de camins travessen el pla de la catedral: els turistes dispersos amb motxilla, els turistes amb filera guiats per una bandera, els intrèpids conductors d’skàting que onegen els cercles a la cerca d’un destí, la senyora amb el carret que voreja les ones extremes, els visitants de la seu que s’aturen un moment abans de continuar el seu recorregut fotogràfic, els compradors apressats que alenteixen la marxa buscant la sortida del laberint...

Entremig de la dansa, tot de parèntesis en el temps: els que filmen i són filmats, els que miren des de darrere o des de davant, solitaris o acompanyats, la cobla, el turista mig embriac, músic mental sense instrument, que s’ha assegut en la cadira sobrant, l’avi, d’esquena a la música, que ja no pot ballar, la mare que balla al seu aire davant d’una criatura escèptica, el trio que imita uns passos i en comenta el secret i les dificultats, el que passava i s’ha assegut simplement per trobar un descans, la parella que sent però no escolta perquè té altres coses al cap...

I les violetes del bosc que es panseixen i es renoven dissabte rere dissabte mentre la música puja i baixa i es repeteix, i les notes s’allunyen fins que les aturen els cotxes de la Via Laietana o el hip-hop de l’altra banda -una, només una penetra al carrer de la Palla- , i aconsegueixen serpentejar entre els carrers que envolten la catedral fins que les deté un tango o una ària.

I els músics... Ah, els músics!

I tots plegats:

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil·la,
com, mal orientada, l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.


[...]

Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.


No m'estranyaria ni una cosa ni l'altra.



3 comentaris:

iruna ha dit...

m'agrada molt esta descripció que has fet, pere.

quan vivia a barcelona, m'agradava perdre'm pels carrers i aturar-me a prop d'algun músic que tocava, assentar-me en un pedrís, o en una escala, o a terra, i també m'embriagava tota esta barreja que tant bé expliques de "parèntesis en el temps".

una abraçada, pere

pere ha dit...

Gràcies, iruna.

Ja veus, a mi em continua agradant, tot i que m'aturo poc, excepte algun disabte a les sardanes, un microcosmos estàtic i dinàmic ben especial, impossible de definir, malgrat les rodones dominants

pere ha dit...

ei, em deixava l'abraçada