28.2.12

ball d'hivern en un crepuscle de gairebé primavera

Depois aperta-me la mao
E vira os olhos a mim...

F. Pessoa


En aquell moment del dia de llum indeterminada -entre blau i grisosa- hi ha un temps en què tot sembla esvair-se per tornar a aparèixer, o desaparèixer. Tot es confon. És un moment de trànsit, de quietud, de recança, de res, de ningú... de tothom. Després els ulls s'acostumen a la nit i el temps continua.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

la bellesa de la vellesa té moltes formes, aquesta n'és una en forma de ballaruca.

Pais secret ha dit...

I la noia que passa sembla que diu...que monos!

I jo dic: que bonic entendre´s ballant i que oportú aquests cert punt de deshinibició que donen els anys...

Saps dibuixar somriures Miquel.

Violeta ha dit...

M'he quedat tota emocionada i se m'han humitejat els ulls amb el seu ball i les teves paraules, Miquel...
Ai, quan els ulls s'acostumen a la nit i el temps continua...

miquel ha dit...

I fins i tot té els seus matisos, Francesc, segons mostra cada parella.

I la noia realment ho diu, A. :-)
Sí, en alguns casos -no sempre- els anys trenquen inhibicions.
Un somriure, una pausa nom´s.

Gràcies en nom seu i meu, Violeta.
Després, certament, la nit -o el dia de cadascú- continua.