La Joana se’n va quan el dia encara no clareja, no la sento marxar. Jo, amb sol que comença a declinar –per què se’n va tan aviat el sol?- , pujo i baixo el passeig de sant Joan. S’escurça la tarda en una sobretaula entotsolada i rutinària de lectura de diari.
Quan torna, la Joana em diu que caminant caminant ha fet cap a l’ermita de sant Moí. Com a proves em porta boires, fulles seques de colors rogencs i grocs, molses enfiladisses, pedres amb pintures romàniques, bolets estranys, i tres cavalls esquerps dels colors dels reis mags, olor de cel i terra que em tornen la infantesa encara no perduda.
Miro la lluna que creix i ja s’amaga i hi veig reflectides infantesa, cels i terres, olors, reis mags, cavalls esquerps, bolets, pedres i pintures, molses, fulles seques de colors de tardor i boires. Planyo el reflex.