L’apunt sobre les pintures prehistòriques i la seva hipotètica provisionalitat em suggereix l’actualitat dels grafits i dels grafitaires o grafiters (el diccionari encara no sanciona el terme), els continuadors del costum de dibuixar o pintar sobre qualsevol paret, porta o similar allò que forma part de la vivència física o mental de l’artista i de la col·lectivitat –o d’una part- a la qual pertany.
Deixant de banda els grafits exclusivament alfabètics, que assimilo a les pixades de gos que tenen per finalitat primordial deixar una marca de reconeixement que només reconeixen ells mateixos i que se solen superposar en un intent inútil e marcar territori, de vegades observo pintures –sovint firmades- que em trasbalsen, m’intriguen, m’interessen, considero més dignes de figurar en un museu o a la paret de casa que molta altre pintura exposada a les galeries o als museus. De vegades, tant com la pròpia pintura, m’interessa el lloc on apareix, l’efecte que aconsegueix a causa de la seva situació, el trencament de la monotonia...
Dos exemples d’aquesta setmana al carrer Mallorca: la cara inquisitiva i trista amb uns ulls que em segueixen en el meu deambular enfeinat o de lleure, i les cares-globus que “pelele” ha deixat en un edifici en procés de rehabilitació.
Deixant de banda els grafits exclusivament alfabètics, que assimilo a les pixades de gos que tenen per finalitat primordial deixar una marca de reconeixement que només reconeixen ells mateixos i que se solen superposar en un intent inútil e marcar territori, de vegades observo pintures –sovint firmades- que em trasbalsen, m’intriguen, m’interessen, considero més dignes de figurar en un museu o a la paret de casa que molta altre pintura exposada a les galeries o als museus. De vegades, tant com la pròpia pintura, m’interessa el lloc on apareix, l’efecte que aconsegueix a causa de la seva situació, el trencament de la monotonia...
Dos exemples d’aquesta setmana al carrer Mallorca: la cara inquisitiva i trista amb uns ulls que em segueixen en el meu deambular enfeinat o de lleure, i les cares-globus que “pelele” ha deixat en un edifici en procés de rehabilitació.
A diferència de les pintures rupestres, que ho faran per causes “naturals”, tant una pintura com l’altra desapareixeran quan els assalariats d’ONO o els de la casa rehabilitada siguin cridats a tapar amb la seva pintura plana la vida que ens han regalat dos artistes. Ho entenc, les ordenances municipals no fan excepcions i els veïns estem tips d’espontanis que no aconsegueixen trobar el seu clos reglamentat per exposar; a més, quina feinada decidir el que cal conservar i el que cal esborrar, el que cal indultar (i quin mal exemple) ; i només ens faltarien més funcionaris... Però...
10 comentaris:
Diuen que des que existeix internet i la gent es desfoga amb això han baixat moltíssim les pintades a les portes dels lavabos públics...
Bé, els grafits són tan vells com la humanitat. Gràcies a ells, per exemple, els arqueòlegs han pogut saber munts de dades sobre Pompeia, per exemple. La necessitat de deixar constància del nostre pas pel món és antiga. En tot cas, a mi m'atrauen molt els grafits, fins i tot els que són una signatura i prou. N'he trobat en llapis, a Montserrat, del segle XVIII. La diferència amb aquests? home, aquests parlen i expliquen coses que em són més properes :)
o sigui que escrivim blogs en comptes de pintar grafits !
viure per narrar o narrar per viure, potser que no hi hagi vida fora de la narrativa. i per a narrar qualsevol manera d'espressar, serveix. potser que els gossos narren la seva constancia. hi he passat per ...
És possible, és possible, Clarissa, però hi ha qui sempre troba un moment per anar a pixar fora de casa. En dono fe visual.
I tant que són antics i uns quants històricament interessants, Clidice, alguns dels de Pompeia els copiava jo mateix aquí el març de l'any passat: http://provisionals.blogspot.com/2008/03/ens-hem-trobat-i-hem-parlat-segons-el.html
Detota manera, sobretot a la ciutat, la majoria no em semblen més que brutícia i més aviat els trobo repetitius. en fi.
Ja veus, kika, escrivint llargs grafits a la pantalla de l'ordinador i imaginant-ne uns altres. La meva aptitud per als murals és nul·la :-)
Quant de temps! Narrar i viure o vicevesa, tot és un en algun moment, sí. Ai, els gossos... als pobles i ciutats més aviat narren la constància dels seus amos.
Els trobes repetitius perquè la humanitat, fin si tot en el temps dels romans és repetitiva. Només el pas del temps ens pot fer veure com a quelcom interessant allò que era brutícia pels coetanis. I respecte a això de les miccions al carrer, recordo una anècdota, que atribueixen a no sé pas quin literat castellà, amb el costum de, quan tornava a casa, pixar-se al pedrís de la porta d'una casa. Finalment els propietaris hi van posar una imatge del crist o de la verge en aquell lloc i ell seguí pixant-s'hi cada nit. Li van posar un rètol on deia: "donde está el Señor no se mea" i ell, a la propera nit va respondre amb un altre on hi deia: "donde se mea no se pone al Señor". Sé que no és exacta, però era una cosa així.
El que a mi em sobta és com la gent se sorprèn que els demés facin ... el que han fet tota la vida! Com si ens haguéssim cregut que tots neixíem amb l'educació burgesa implementada en un microxip sota la pell.
es tornar a l'inici, els primer grafittis foren els d'Altamira, altra cosa són els que deixen només el gargot arreu...com els gossos en pixar per marcar el seubterritori e ve a ser el mateix. Al cap i a la fi Picasso també pintava grafittis (no gaire bons per cert) només que com tenia diners es comprava les tel·les en comptes de fer-los a les parets.
Només volia dir que no crec que escriure blogs sigui l'equivalent a les pintades a la porta dels lavabos públics. Més aviat ho són els diàlegs que es tenen als xats, em sembla.
Uf, estimats, m'heu deixat sense saber que dir. O sense voler dir-ho, que és el mateix. De fet, les meves possibles consideracions posteriors es troben en el mateix post.
Se m'acut que la resposta també es troba en el post de més amunt, que estic temptat d'escriure al darrere de la porta d'un lavabo públic, tot i que ara que els versos ja són publics m'exposo a ... No ho sé.
Publica un comentari a l'entrada