itenerari del grafit

Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc...
Mercè Rodoreda

Surto de casa amb el temps just per arribar a la feina a l’hora. Cada dia el mateix camí amb les petites variacions que el semàfor em suggereix. Poques novetats: de tant en tant una bastida nova que assenyala el rentat constant i cíclic de les façanes -interiors incerts. El divendres, però, encara no a cinquanta metres de la porta de casa, llegeixo un missatge que, en aquell moment, vaig pensar que podia ser personal, que m'esperava: “he de kreure en un mòn fora del meu kap”. I el dibuix d’una cara amb els llavis tristos. Hi ha móns fora del nostre cap? En arribar a la feina, m’adono que sí: hi ha móns en molts altres caps. Comparteixo una part d’aquests móns.

















El mateix dia a la tarda, força més avall, llegeixo el segon pensament, aquesta vegada en castellà i menys existencial: ”la tv es el opio de la burguesia humana”. El missatge sociopolític i no gaire original em desconcerta en la seva adjectivació: humana? Es pretén fer realment una diferenciació a partir del grau d’humanitat de la burgesia? La cara somriu aquesta vegada.


















L’endemà és festa. Pujant pel passeig de Sant Joan em trobo el tercer escrit: “on sok ke no stic? Tornada al català en un altre pensament existencial que podria haver escrit un Ramon Llull adreçant-se als gentils en un hipotètic “amic e Amat” alternatiu mai no trobat: reflexió per a tot un dia.

















En dos o tres dies més, en les meves rutes curtes, arribo a trobar uns quants textos més, sempre acompanyats de la cara, amb cos o sense, amb mans o sense. És curiós com a partir de la primera pintada he anat seguint el rastre de l’escriptor-dibuixant amb molta facilitat. Llàstima que no hi hagi dates que em permetin seguir l’evolució de l’autor i que el seu seguiment depengui exclusivament de l’atzar. Ara sé que té preferència per les superfícies metàl·liques, però no per les portes ni les parets. No sé si va més enllà de la dreta de l’Eixample. Imagino que li agrada el dibuix, com demostra el perfecte aprofitament de les vinyetes naturals que troba. Aquest és una de les il·lustracions seves -tan despullada i efectiva, tan elegant...- que m’agraden més:


















Me l’imagino com un blocaire de textos curts com els que podria trobar per aquí. Potser a l’espera d’algun comentari que no arriba mai. Jo, que no sigui dit, li’n deixo un, no sé si cometen el sacrilegi de modificar una obra artística popular. Em sembla que l’api, tenint en compte les seves qualitats diürètiques, és una umbel·lífera prou adequada per aprimar el cervell de la burgesia humana que mira certs programes de televisió, no cal jugar amb l'opi.


















En fi, continuaré la cerca i potser en algun moment descobriré qui s’amaga darrere la cara somrient, tremolosa o trista que il·lustra els pensaments. I si no és així, ja sabeu que el realment important és l’obra de l’artista; en aquest cas, efímera, com els posts que escrivim, a no ser que ONO, principal dipositària del seu material decideixi arrencar part de les seves casetes per organitzar una exposició. Tot és possible.


Continuarà?