la mare dels ous

Em fascina el foc i l'aigua, la seua mobilitat, la seua força. Dies enrere pensava que aquest any m'havia passat desapercebut el Corpus, que habitualment se celebra el mes de maig, però no recordava que la festivitat va lligada a les llunes i que, com la Setmana Santa, enguany necessàriament havia de venir tardana.

Ahir, ja amb el sol baix, vaig saber que era Corpus i, com cada anys que em quedo a Barcelona vaig voler fer la ruta dels ous. Ben tocades les set, només vaig poder seguir els misteriosos moviments de dos ous, el de la casa de l'Ardiaca i el de l'Ateneu.

No sé si m'havia fixat mai que un bust de Josep Pla presideix -és un parlar- el pati de l'Ateneu. Un Pla amb boina que mirava de reüll la gent que en dia de portes relativament obertes s'anava barrejant a mitges amb els socis de l'entitat, transeünts arribats al primer pis només per mirar els malabarismes que l'aigua fa fer a l'ou, per veure els moviments sinuosos dels peixos de l'estanyol i per fer les gravacions i les fotos que després potser apareixeran a Internet.



La Joana em va dir que podria fer-me soci de l'Ateneu: 60 euros d'entrada i 27,80 euros al mes (desgravació d'un 40% de la quota en la declaració de renda). Vaig pensar que a la meva edat ja costa canviar de costums. Què faria a l'Ateneu? Assistir als actes que organitzen? Cada dia sóc més mandrós i més selectiu en les tries. Jugar alguna partida d'escacs? Mai no he jugat gaire bé i fa temps que no practico. Passar-me algunes estones a la biblioteca? No dono abast amb els llibres de casa. Potser sí que en tardes d'estiu podria anar a fer una cerveseta a la vora d'una finestra sota la displicent mirada del bust de Sagarra mentre alguns tertulians, en una taula de la vora, parlarien com sempre,de temes intranscendents amb paraules i èmfasi que m'arribarien distants, com l'airet suau que de tant en tant em deixondiria de l'ensopiment provocat per la calor i m'animaria a deixar anar alguna paraula en una conversa en què no m'haurien invitat, com ara aquesta:

A la penya de l'Ateneu, sento que Josep Maria de Sagarra diu amb la seva veu atiplada, lleugerament impertinent, de monja exclaustrada:
-Ahir vaig anar al teatre. Em vaig indignar. A la sala vaig veure que hi havia persones que dormien. Dormir davant un espectacle és un acte de mala educació, indecent, intolerable.
-Per què? -sento que diu Pompeu Fabra-. Us ho mireu malament. Xiular, en un teatre, equival a manifestar una opinió d'una manera molt clara. Aplaudir equival a fer el mateix però en sentit contrari. Dormir, davant un espectacle, és la manifestació d'un criteri més aviat enraonat.
Sagarra no hi està conforme. S'indigna amb una sulfuració creixent. Fabra, fins on li és possible de ficar cullerada, tractat de convèncer-lo; però, com que al cap d'una estona no hi ha res a fer, encén una pipa i es posa a fumar.Josep Pla: Notes disperses.

Jo sóc més fabrià que sagarrista, però no hi ficaria cullerada, en aquest diàleg; en primer lloc, perquè enraonar amb els indignats, i més sense invitació, sol ser perillós, en segon lloc, perquè ja no tindria l'oportunitat d'encendre el meu tabac en aquella tauleta de cara al carrer Canuda que hauria triat. Definitivament, no acabo de veure clar que podria fer jo a l'Ateneu per 27,80 euros al mes més consumició a càrrec meu.

ara que l'ou ja no balla

Diu Aaron Pallarés en el seu brevíssim llibre Temptativa d’aproximació als músics de carrer (editorial l’Àlia): "Bàsicament hi ha dos tipus de músics de carrer, els que comencen i els que acaben, la resta són anècdotes. Dels primers encara en sabem ben poc, dels segons ens interessa poca cosa...”

A l’entorn de la catedral hi ha tres carrers on gairebé sempre es pot escoltar música: el carrer de Santa Llúcia, curtíssim i relativament ample, que es troba entre el carrer del Bisbe i la plaça de la Seu; el carrer de la Pietat, laberíntic dintre de la seva insignificància i més estret, que circumval·la la catedral pel darrere i va a parar al carrer dels Comtes; el carrer dels Comtes té una placeta, la sant Iu, que sembla feta a posta per servir d’escenari –de cara a la porta del museu Marès- als cantants i músics més intimistes. Els dos darrers tenen unes condicions excepcionals per ampliar els sons que surten dels instruments dels músics i de les veus dels cantants; ajuda a la propagació el fet que són menys transitats que el primer.

El cantant d’òpera (em fa vergonya no saber el seu nom), com que té una veu prou important, s’instal·la al carrer de Santa Llúcia, just davant de la casa de l’Ardiaca. Fa anys que el veig allà. Ara, al bon temps, vesteix uns pantalons foscos i una jaqueta blanca, potser de fil, i du al coll un fulard deixat anar, però curosament equilibrat. L’acompanyen els seus incondicionals, la majoria ja grans, que seuen a les escales o es porten els seus propis seients. El cantant (em sap greu continuar sense saber el seu nom), fica el CD parsimoniosament al reproductor, somriu, i comença l’actuació variada i poliglota. Segons el dia, entre el carrer del Bisbe i el de Santa Llúcia és forma una petita barrera d’espectadors fidels o passavolants que en algun moment arriben a participar i a fer-se còmplices del seu cant. De tant en tant, algun vianant creua l’escenari i s’afegeix al públic o continua impertèrrit el seu camí. El cantant acaba la seva interpretació: aplaudiments, somriure, salutació i una altra peça.

Aquest cap de setmana, el cantant ha hagut de sofrir la rivalitat del ball de la casa de l’Ardiaca. Espectadors nous i vells del misteri de l’ou ("Hòstia, Cristo ha dejado estos días sus huevos por todas partes", em diu un company improvisat de passejada que mena un carret ple d’andròmines i és coneixedor escèptic del misteri dels ous). El dissabte la cua és llarga, tothom fa fotos, alguns aprofiten, a més, la jornada de portes obertes. La veu del cantant es barreja amb el xivarri dels admiradors de l’ou, però no hi fa res, ell continua, potser un pèl distret, desgranant el seu repertori. Quan acaba la cançó, alguns admiradors novells, cansats de l’inútil bellugueig de l’ou, l’aplaudeixen des del primer pis. El cantant fa veure que no els veus, que no sent els seus aplaudiments, però se sap guanyador; saluda, somriu i comença una altra cançó. Pel carrer del Bisbe, la corrua de gent és interminable, alguns s’aturen, d’altres continuen el seu camí. El cantant continuarà encarà una bona estona; finalment, recollirà el seu material i potser anirà a sopar amb alguns dels seus admiradors i... De la història personal dels cantants de carrer, Pallarés a penes en parla en el seu llibre. No importa, el cantant, sigui qui sigui, tornarà a cantar la propera setmana, el mes que ve, l’any que ve. Cantarà per a ell i per als qui es vulguin aturar una estona abans de continuar amb tantes coses imprescindibles com encara els queden a fer abans que s’acabi el dia, la setmana, el mes, l’any, la vida.



(Els que heu mirat el vídeo em disculpareu l'error en els crèdits que ja esmenaré: sempre em faig un embolic amb els noms de les santes)

mentre l'ou balla

Mentre l’ou balla, em distreu una vibració subtil, potser inexistent, de la corda que ens uneix i ens separa. Aparto els ulls de la pantalla i busco. La descobreixo davant, una mica a la dreta, la paret sense temps, el cos estàtic, però les mans i la cara amb gran mobilitat: tiba delicadament la corda clara a punt per deixar-la anar, somriu, es concentra, se sorprèn... La mirada sempre fixa en un punt que no puc ni vull veure. Què mira? Què la distreu? Què pensa? Penso en una imatge modernista d’Alexandre de Riquer, en un dels seus contes.

Amolla la corda. Corre cap a mi?

Qui sap què mira i què pensa el nen de la meva esquerra que s’aferra a la corda?

Mentrestant, l’ou –buidor indiferent- juga: puja, baixa, s’inclina, s’amaga, canvia de posició segons l’empeny l’aigua en una dansa inacabable i sempre diferent, sempre igual.

A l'exterior, tot de novetats encara inconegudes.

l'ou com balla

Deixo la música i les imatges, que ja és molt tard, i potser demà posaré la lletra. Només dues coses: el meu horari semivampíric –i altres detalls lamentables- mai no em permet veure l’ou de la catedral... Bé, doncs només això.