la mare dels ous

Em fascina el foc i l'aigua, la seua mobilitat, la seua força. Dies enrere pensava que aquest any m'havia passat desapercebut el Corpus, que habitualment se celebra el mes de maig, però no recordava que la festivitat va lligada a les llunes i que, com la Setmana Santa, enguany necessàriament havia de venir tardana.

Ahir, ja amb el sol baix, vaig saber que era Corpus i, com cada anys que em quedo a Barcelona vaig voler fer la ruta dels ous. Ben tocades les set, només vaig poder seguir els misteriosos moviments de dos ous, el de la casa de l'Ardiaca i el de l'Ateneu.

No sé si m'havia fixat mai que un bust de Josep Pla presideix -és un parlar- el pati de l'Ateneu. Un Pla amb boina que mirava de reüll la gent que en dia de portes relativament obertes s'anava barrejant a mitges amb els socis de l'entitat, transeünts arribats al primer pis només per mirar els malabarismes que l'aigua fa fer a l'ou, per veure els moviments sinuosos dels peixos de l'estanyol i per fer les gravacions i les fotos que després potser apareixeran a Internet.



La Joana em va dir que podria fer-me soci de l'Ateneu: 60 euros d'entrada i 27,80 euros al mes (desgravació d'un 40% de la quota en la declaració de renda). Vaig pensar que a la meva edat ja costa canviar de costums. Què faria a l'Ateneu? Assistir als actes que organitzen? Cada dia sóc més mandrós i més selectiu en les tries. Jugar alguna partida d'escacs? Mai no he jugat gaire bé i fa temps que no practico. Passar-me algunes estones a la biblioteca? No dono abast amb els llibres de casa. Potser sí que en tardes d'estiu podria anar a fer una cerveseta a la vora d'una finestra sota la displicent mirada del bust de Sagarra mentre alguns tertulians, en una taula de la vora, parlarien com sempre,de temes intranscendents amb paraules i èmfasi que m'arribarien distants, com l'airet suau que de tant en tant em deixondiria de l'ensopiment provocat per la calor i m'animaria a deixar anar alguna paraula en una conversa en què no m'haurien invitat, com ara aquesta:

A la penya de l'Ateneu, sento que Josep Maria de Sagarra diu amb la seva veu atiplada, lleugerament impertinent, de monja exclaustrada:
-Ahir vaig anar al teatre. Em vaig indignar. A la sala vaig veure que hi havia persones que dormien. Dormir davant un espectacle és un acte de mala educació, indecent, intolerable.
-Per què? -sento que diu Pompeu Fabra-. Us ho mireu malament. Xiular, en un teatre, equival a manifestar una opinió d'una manera molt clara. Aplaudir equival a fer el mateix però en sentit contrari. Dormir, davant un espectacle, és la manifestació d'un criteri més aviat enraonat.
Sagarra no hi està conforme. S'indigna amb una sulfuració creixent. Fabra, fins on li és possible de ficar cullerada, tractat de convèncer-lo; però, com que al cap d'una estona no hi ha res a fer, encén una pipa i es posa a fumar.Josep Pla: Notes disperses.

Jo sóc més fabrià que sagarrista, però no hi ficaria cullerada, en aquest diàleg; en primer lloc, perquè enraonar amb els indignats, i més sense invitació, sol ser perillós, en segon lloc, perquè ja no tindria l'oportunitat d'encendre el meu tabac en aquella tauleta de cara al carrer Canuda que hauria triat. Definitivament, no acabo de veure clar que podria fer jo a l'Ateneu per 27,80 euros al mes més consumició a càrrec meu.

ara que l'ou ja no balla

Diu Aaron Pallarés en el seu brevíssim llibre Temptativa d’aproximació als músics de carrer (editorial l’Àlia): "Bàsicament hi ha dos tipus de músics de carrer, els que comencen i els que acaben, la resta són anècdotes. Dels primers encara en sabem ben poc, dels segons ens interessa poca cosa...”

A l’entorn de la catedral hi ha tres carrers on gairebé sempre es pot escoltar música: el carrer de Santa Llúcia, curtíssim i relativament ample, que es troba entre el carrer del Bisbe i la plaça de la Seu; el carrer de la Pietat, laberíntic dintre de la seva insignificància i més estret, que circumval·la la catedral pel darrere i va a parar al carrer dels Comtes; el carrer dels Comtes té una placeta, la sant Iu, que sembla feta a posta per servir d’escenari –de cara a la porta del museu Marès- als cantants i músics més intimistes. Els dos darrers tenen unes condicions excepcionals per ampliar els sons que surten dels instruments dels músics i de les veus dels cantants; ajuda a la propagació el fet que són menys transitats que el primer.

El cantant d’òpera (em fa vergonya no saber el seu nom), com que té una veu prou important, s’instal·la al carrer de Santa Llúcia, just davant de la casa de l’Ardiaca. Fa anys que el veig allà. Ara, al bon temps, vesteix uns pantalons foscos i una jaqueta blanca, potser de fil, i du al coll un fulard deixat anar, però curosament equilibrat. L’acompanyen els seus incondicionals, la majoria ja grans, que seuen a les escales o es porten els seus propis seients. El cantant (em sap greu continuar sense saber el seu nom), fica el CD parsimoniosament al reproductor, somriu, i comença l’actuació variada i poliglota. Segons el dia, entre el carrer del Bisbe i el de Santa Llúcia és forma una petita barrera d’espectadors fidels o passavolants que en algun moment arriben a participar i a fer-se còmplices del seu cant. De tant en tant, algun vianant creua l’escenari i s’afegeix al públic o continua impertèrrit el seu camí. El cantant acaba la seva interpretació: aplaudiments, somriure, salutació i una altra peça.

Aquest cap de setmana, el cantant ha hagut de sofrir la rivalitat del ball de la casa de l’Ardiaca. Espectadors nous i vells del misteri de l’ou ("Hòstia, Cristo ha dejado estos días sus huevos por todas partes", em diu un company improvisat de passejada que mena un carret ple d’andròmines i és coneixedor escèptic del misteri dels ous). El dissabte la cua és llarga, tothom fa fotos, alguns aprofiten, a més, la jornada de portes obertes. La veu del cantant es barreja amb el xivarri dels admiradors de l’ou, però no hi fa res, ell continua, potser un pèl distret, desgranant el seu repertori. Quan acaba la cançó, alguns admiradors novells, cansats de l’inútil bellugueig de l’ou, l’aplaudeixen des del primer pis. El cantant fa veure que no els veus, que no sent els seus aplaudiments, però se sap guanyador; saluda, somriu i comença una altra cançó. Pel carrer del Bisbe, la corrua de gent és interminable, alguns s’aturen, d’altres continuen el seu camí. El cantant continuarà encarà una bona estona; finalment, recollirà el seu material i potser anirà a sopar amb alguns dels seus admiradors i... De la història personal dels cantants de carrer, Pallarés a penes en parla en el seu llibre. No importa, el cantant, sigui qui sigui, tornarà a cantar la propera setmana, el mes que ve, l’any que ve. Cantarà per a ell i per als qui es vulguin aturar una estona abans de continuar amb tantes coses imprescindibles com encara els queden a fer abans que s’acabi el dia, la setmana, el mes, l’any, la vida.



(Els que heu mirat el vídeo em disculpareu l'error en els crèdits que ja esmenaré: sempre em faig un embolic amb els noms de les santes)

mentre l'ou balla

Mentre l’ou balla, em distreu una vibració subtil, potser inexistent, de la corda que ens uneix i ens separa. Aparto els ulls de la pantalla i busco. La descobreixo davant, una mica a la dreta, la paret sense temps, el cos estàtic, però les mans i la cara amb gran mobilitat: tiba delicadament la corda clara a punt per deixar-la anar, somriu, es concentra, se sorprèn... La mirada sempre fixa en un punt que no puc ni vull veure. Què mira? Què la distreu? Què pensa? Penso en una imatge modernista d’Alexandre de Riquer, en un dels seus contes.

Amolla la corda. Corre cap a mi?

Qui sap què mira i què pensa el nen de la meva esquerra que s’aferra a la corda?

Mentrestant, l’ou –buidor indiferent- juga: puja, baixa, s’inclina, s’amaga, canvia de posició segons l’empeny l’aigua en una dansa inacabable i sempre diferent, sempre igual.

A l'exterior, tot de novetats encara inconegudes.

l'ou com balla

Deixo la música i les imatges, que ja és molt tard, i potser demà posaré la lletra. Només dues coses: el meu horari semivampíric –i altres detalls lamentables- mai no em permet veure l’ou de la catedral... Bé, doncs només això.

tradicions

Les tardes dels divendres m’agrada trepitjar els carrers de la ciutat sense cap objectiu més que el d’esbargir-me de la rutina de rellotge de la setmana. Bé, sovint tinc una intenció general, vaga: entrar en alguna llibreria de nou o de vell, qui sap si allargar-me al carrer Tallers a la cerca d’un disc, veure si encara queda un xuixo petit a l’Escrivà de la Rambla (autodesafiament inútil la majoria de vegades), potser entrar a la Boqueria a comprar marisc o alguna fruita de la temporada... L’important és el passeig en si mateix, badar en aquesta Barcelona igual i canviant, trobar-me de sobte alguna sorpresa.

Aquesta tarda, però, tenia dues motivacions concretes: observar de prop el cartell de Barceló de la corrida del 17 de juny a la Monumental i fer la ruta de l’ou com balla.

Vaig veure a la premsa que Miquel Barceló, a petició de la Plataforma para la Defensa de la Fiesta, havia fet un cartell que em va cridar l’atenció. Res de vermells, daurats o plata, únicament blanc i negre (potser matisos de gris) i poca definició. Em va semblar, a més, que la mitja lluna de la dreta oferia una doble lectura: els assistents a la fiesta podien interpretar-se també com la vegetació del camp en què el toro ha passat la vida fins el moment de la seva mort (imatge parcial més avall). Com que la Monumental em cau a poc més d’un quart de casa, he iniciat el camí just acabades de tocar les cinc de la tarda. Un fracàs total, el venedor d’entrades del museu taurí (m’ha fet l’efecte d’un funcionari misteriós de la postguerra) sabia de què li parlava i m’ha dit que hi havia molta gent interessada en el cartell, però que l’únic que em podia aconsellar és que em presentés el diumenge abans de començar la corrida i contactes amb els de la Plataforma. Desisteixo.






















L’esdeveniment important del 17 és el retorn del torero José Tomás. Ja no queda cap entrada i suposo que funcionarà la revenda. És curiós que un fet destacat en el món taurí, que reunirà molta gent –“lleno hasta la bandera”-, passi completament desapercebut per la majoria dels ciutadans, tot i que la Plataforma antitaurina ja ha convocat una manifestació de protesta. Em resulta igualment curiós que Barceló hagi fet el cartell commemoratiu. En la primera ciutat oficialment antitaurina d’Espanya es produeix un esdeveniment de repercussió important per als aficionats i un artista de renom accepta el repte d’immortalitzar-lo, d’universalitzar-lo. El debat està servit: salvatgisme o art, convenciment o moda? És clar que a Barceló, des que ha fet la seva obra a la catedral de Palma tot li pot ser perdonat o, vist des d’una altra perspectiva, continua la seva obra de temàtica religiosa.

Quant a la ruta de l’ou com balla, és un dels passejos més relaxants de la temporada de primavera (em remeto a les impressions de 19-6-2007 amb connotacions polítiques, ai!). Aquest any he visitat el jardí de l’Ateneu (en Ferran diu que va ha fet tard, igual que a mi la temporada passada). Feia anys que no hi pujava i m’he passat una bona estona assegut contemplant les evolucions de l’ou i escoltant les converses llunyanes de l’entorn. Per un moment m’ha semblat que estava en un altre món, en una illa de pau on el temps ha quedat aturat i només les evolucions de l’ou sobre la font guarnida amb flors i pomes marcaven un ritme regressiu. He imaginat que en la taula del fons a la dreta, els tertulians parlaven de toros. Quan he sortit, la dama i el cavaller sexagenaris, únics ocupants de la sala, continuaven la seva interminable partida d’escacs sota una llum groguenca que suavitzava rostres i peces.